Alberto Fabra no és, des d'una perspectiva electoral, ni la meitat que Paco Camps i Eduardo Zaplana. El líder del Partit Popular de la Comunitat Valenciana esgrimia ahir la “nova victòria” del seu partit sense cap mena de convicció, sabedor de la vertadera lectura política dels resultats. Certament, el PP ha tornat a guanyar les eleccions, però la davallada que registra és tan profunda que tot just admet una conclusió: el canvi de cicle és ja un fenomen inexorable.
L'únic temor en l'horitzó del canvi és la feblesa mostrada pel PSPV, la força cridada a pivotar un eventual tripartit (o quadripartit per la irrupció de Podemos) a partir de l'any que ve. La debilitat dels socialistes nodreix les opcions més esquerranes i atomitza el mapa polític. Definitivament, el bipartidisme salta pels aires al País Valencià.
El fracàs de Fabra com a líder
A les darreres eleccions europees, el 2009, populars i socialistes varen sumar pràcticament el 90% dels vots. En aquesta ocasió, apenes han superat el 50%. El PP, amb 500.000 vots, torna als registres dels anys 80, quan Joan Lerma recollia amples majories absolutes. Fabra, que pretenia utilitzar aquestos comicis per a presentar-se a Madrid com el líder que no és ni serà, s'ha deixat en el camí 477.000 vots en les seues primeres eleccions com a president regional del partit i president de la Generalitat.
Al seu favor cal dir que el 29% dels vots obtinguts supera en tres punts l'obtingut pel partit a nivell estatal. És l'ofrena valenciana a la hispanitat, tot un clàssic electoral. Fabra es consolava davant la seua militància afirmant que “no és el millor moment” per les “decisions complicades” que s'han adoptat durant la legislatura.
PSPV, de drama en drama
Si l'estrena de Fabra com a líder és nefasta, la de Ximo Puig no li enveja res. Les seues primeres eleccions com a secretari general han suposat el pitjor resultat de la història. Els socialistes valencians sumen un 21% de l'escrutini (uns 376.000vots) i cauen 16 punts respecte al 2009, amb un registre inferior a la mitjana estatal rubricada pel PSOE.
Els queda el consol d'haver reduït a vuit punts la distància amb el PP, davant els quinze de les anteriors europees o els vint-i-dos de les autonòmiques. Un trofeu menor, en qualsevol cas. El PSPV és un partit perdut en un mar d'interrogants, erosionat a esquerra i dreta per l'espenta de les formacions menudes.
Esquerra Unida, la gran revelació
Amb 180.000 vots (10,35%) ha aconseguit, contra tot pronòstic, mantindre's com a tercera força. De fet, ha triplicat els resultats del 2009 i ha signat una remuntada espectacular, superior fins i tot a l'obtinguda per la coalició a nivell estatal. Li ha menjat vots al PSPV però també a Compromís, que ha recollit un resultat decebedor.
La formació d'Enric Morera, integrada en la candidatura Primavera Europea, només ha sumat 138.000 vots, per davall d'UPyD (147.000) i Podemos (143.000). Vist en positiu, Compromís ha assolit el major dels seus propòsits: un acta d'eurodiputat per al cap de llista, Jordi Sebastià.
El canvi de cicle
Amb totes aquestes dades, es pot afirmar que el País Valencià li ha posat les banyes al PP. Després de vint anys de majories absolutes, s'exhibeix una voluntat de canvi real, un canvi cap a l'esquerra que obligarà a cultivar l'enteniment entre les forces progressistes. Al PP, que des de la desaparició d'Unió Valenciana ha governat amb un autisme i una supèrbia insultants, se li esgoten les opcions.
Extrapolar els resultats d'unes eleccions europees a uns comicis autonòmics futurs és una operació arriscada i inexacta però, innegablement, s'estan posant les primeres pedres per a subvertir el canvi sociològic operat fa vint anys al país. En aquell moment, quan la dreta desbancà l'esquerra com a opció preferida pels valencians, molts pensaren que allò era flor d'un dia, un fet passatger. Ara ningú ja no dubta que la vertadera Batalla de València encarà està per lliurar.
