Tip d'anuncis sobre protectors per a pèrdues d'orina, de pegament per a dentadures postisses i d'imbècils que només són feliços si beuen cervesa, aquesta tarda inhòspita de mes d'agost -un festiu de mes d'agost!- he decidit anar al cinema.

He anat al Bages Centre, a Manresa. Una ciutat que no ha tornat a ser el que era des que Sant Ignasi va abandonar la cova. Va ser llest i va crear una de les multinacionals més ben muntades de la història. La cosa divina es veu que hi fa molt en això dels negocis.

El Bages centre és una mena de no-lloc que tant podria estar a Tombuctú com a Granollers. Un edifici industrial rodejat dels nous parcs temàtics de les hordes treballadores d'aquest país. Gàbies amb ofertes batejades com a Carrefours i casernes dels Mossos d'Esquadra davant de Frankfurts gegantins on els quillos es deleixen endrapant salsitxes embetumades de mostassa industrial.

Em conviden, i qui compra l'entrada s'ha de dirigir a una garita, on una noia joveneta amb camisa a ratlles i veu nasal ens informa que la pel·lícula que volem veure - L'origen del planeta dels simis- no la projecten en català. He de veure els simis enraonant en castellà. Bé, de fet, això que els simis parlin en castellà tampoc no és cap novetat.  

La sala s'omple de personatges imprecisos: gent amb samarretes sense mànigues, panxuts, rapats, nois amb tatuatges fins a les parpelles, tipus amb gorres americanes i nenes que confonen el cinturó amb la minifalda. No cal estar gaire amatent per escoltar les seves converses. Criden, emeten esgarips salvatges i xarrupen amb delit les palletes que surten d'una mena de gots de paper que, per cert, agafen pel cul.

Comença la pel·lícula i la confiança en uns quants segles de civilització em fa pensar que callaran. Però l'esperança s'evapora. Surten els primers simis a la pantalla i l'empatia amb el públic esclata. Gaudeixen de l'espectacle, comenten la jugada a viva veu i es posen de part dels simis en la seva lluita d'alliberament nacional.

S'acaba la pel·lícula. Els simis de la pantalla marxen. Els de les butaques van a envair els bars de franquícia d'aquesta mena de parc temàtic dissenyat per un deixeble d'Albert Speer. I jo em torno a convèncer del que fa molts anys que dic: el cinema és per veure a casa.