Jordi Pujol s'ha guardat la resposta a la gran pregunta fins passats els vuitanta anys: és (o s'ha tornat) independentista. La declaració té un valor indiscutible, sobretot perquè ve d'un polític que sempre va jugar des de l'angle més pragmàtic possible.
El que passa és que, en el context actual, ja fa temps que la qüestió no és aquesta. Que Jordi Pujol o qui sigui consideri que la independència solucionaria uns quants problemes ja no és notícia, sinó evidència. Per contra, la societat catalana encara no coneix els arguments polítics, socials, econòmics i culturals que facin evident que una Catalunya espanyola seria, en el futur, una societat més lliure i desenvolupada.
La càrrega de la prova s'ha invertit i ara els polítics contraris a la independència han de demostrar el plus Madrid. Ells són els encarregats de fer veure als ciutadans què hi guanyen si accepten sense reserves que la direcció dels afers col·lectius es prengui des dels pressupòsits de la capital de l'Estat.
Ha deixat de ser vàlid dir que no perquè no. I, col·lectivament, aquesta societat ja no accepta amenaces com a arguments polítics.
ARA A PORTADA
Publicat el 31 de març de 2011 a les 21:59
Et pot interessar
-
Política
Junts exigeix la compareixença d'Illa al Parlament per explicar el «finançament de la resignació»
-
Política
Albert Salvadó i Josep Caparrós, d'ERC a l'Ebre, amnistiats per l'1-O
-
Política
Junqueras refreda l'optimisme del Govern: «Sense acord per l'IRPF no hi ha negociació pressupostària»
-
Política
Illa reivindica el nou finançament per «millorar els serveis públics» en un moment de canvis «accelerats» al món
-
Política
Només hi ha dues Espanyes?
-
Política
Montero i Romero s'enfronten al «Vietnam» autonòmic del finançament