Jordi Pujol s'ha guardat la resposta a la gran pregunta fins passats els vuitanta anys: és (o s'ha tornat) independentista. La declaració té un valor indiscutible, sobretot perquè ve d'un polític que sempre va jugar des de l'angle més pragmàtic possible.
El que passa és que, en el context actual, ja fa temps que la qüestió no és aquesta. Que Jordi Pujol o qui sigui consideri que la independència solucionaria uns quants problemes ja no és notícia, sinó evidència. Per contra, la societat catalana encara no coneix els arguments polítics, socials, econòmics i culturals que facin evident que una Catalunya espanyola seria, en el futur, una societat més lliure i desenvolupada.
La càrrega de la prova s'ha invertit i ara els polítics contraris a la independència han de demostrar el plus Madrid. Ells són els encarregats de fer veure als ciutadans què hi guanyen si accepten sense reserves que la direcció dels afers col·lectius es prengui des dels pressupòsits de la capital de l'Estat.
Ha deixat de ser vàlid dir que no perquè no. I, col·lectivament, aquesta societat ja no accepta amenaces com a arguments polítics.
ARA A PORTADA
Publicat el 31 de març de 2011 a les 21:59
Et pot interessar
-
Política
Reaccions a l'escàndol del PSOE: Sánchez compareix dolgut amb Cerdán, però no convoca eleccions
-
Política
Turull apel·la a la presumpció d'innocència de Cerdán: «Hem estat víctimes de condemnes mediàtiques i policials»
-
Política
Els Comuns, a mig camí de les municipals del 2027: el repte de recuperar Barcelona i créixer al territori
-
Política
El PSOE amplia distàncies amb el PP tot i l'espiral de casos judicials
-
Política
ERC admet que no es complirà el calendari del finançament singular i en culpa Montero
-
Política
Ningú sap qui és la Ricarda