Jordi Pujol s'ha guardat la resposta a la gran pregunta fins passats els vuitanta anys: és (o s'ha tornat) independentista. La declaració té un valor indiscutible, sobretot perquè ve d'un polític que sempre va jugar des de l'angle més pragmàtic possible.

El que passa és que, en el context actual, ja fa temps que la qüestió no és aquesta. Que Jordi Pujol o qui sigui consideri que la independència solucionaria uns quants problemes ja no és notícia, sinó evidència. Per contra, la societat catalana encara no coneix els arguments polítics, socials, econòmics i culturals que facin evident que una Catalunya espanyola seria, en el futur, una societat més lliure i desenvolupada.

La càrrega de la prova s'ha invertit i ara els polítics contraris a la independència han de demostrar el plus Madrid. Ells són els encarregats de fer veure als ciutadans què hi guanyen si accepten sense reserves que la direcció dels afers col·lectius es prengui des dels pressupòsits de la capital de l'Estat.

Ha deixat de ser vàlid dir que no perquè no. I, col·lectivament, aquesta societat ja no accepta amenaces com a arguments polítics.