Montserrat Nebrera, el 2008, quan va estar a punt de vèncer Alícia Sánchez-Camacho en la seva pugna per liderar el PP de Catalunya. Foto: ACNSorpresa. Perquè no cada dia s'anuncien conversions a l'independentisme, si fins fa quatre dies el protagonista defensava les sigles d'un partit que només creu en l'Espanya única de les autonomies. Però sorpresa sense grans escarafalls. Perquè s'ho venien a venir. Així han rebut a les files del PP Català la reflexió de l'excompanya de files Montserrat Nebrera en l'article L'hora dels adéus publicat a Nació Digital sobre la situació de les relacions Catalunya-Espanya, i la necessitat, al seu entendre, de separar-se amistosament.
El portaveu adjunt del PP al Parlament, Santiago Rodríguez, remarca que, si bé aquest anunci és "sorprenent en un primer moment, el cert és que si analitzem la seva curta trajectòria política, tant al PP com a Alternativa de Govern, es fa evident que el seu projecte no és polític, sinó personal”. Rodríguez admet que “hi pot haver processos de raonament que condueixin una persona a pensar que la solució per a Catalunya és deixar Espanya, sense que això signifiqui ser boig, perquè la gent pot fer una evolució en el seu pensament ideològic, però en el cas de Montserrat Nebrera tinc la impressió que aquesta reflexió és en clau estrictament oportunista”.
En la mateixa línia es pronuncia el diputat Rafael Luna, que titlla Nebrera “d'il·luminada”. Reconeix que quan ell feia tàndem amb Josep Piqué es va fer una aposta per l'advocada, "pensant que era un gran fitxatge", però que a poc a poc es van anar adonant que, "malgrat tenir un lloc destacat a les llistes, mai no va sentir el PP com el seu partit, sinó com el seu espònsor polític". Luna considera que Nebrera, a qui, "curiosament" el partit va confiar la representació del PP en la comissió de l'Estatut, "té la necessitat d’anar creant coses noves que li donin notorietat, creant, si li convé, la seva pròpia doctrina. Déu ens en guard que hagués continuat dins del partit". A diferència de Santiago Rodríguez, Rafael Luna confessa que “no puc entendre com algú que ha estat compromès públicament amb un projecte com el del PP, ara digui que vol separar-se d’Espanya. Si la meva essència és que jo crec en Catalunya i en Espanya, se m'ha d’aparèixer la Verge o no veig possible", sentencia.
Quan Nebrera es va postular per presidir el PP de Catalunya va aportar una llista de més de 200 avals del partit. En un primer moment, destacats membres com Enric Millo i Francesc Vendrell, i posteriorment Alberto Fernández Díaz, que s'avenia a pactar una llista conjunta per fer front a Alícia Sánchez Camacho -que després no va resultar-, van acostar-se a les tesis de Nebrera. Però l'endemà del congrés, en què va obtenir el 43% dels vots, la majoria de dirigents que li havien donat suport més o menys explícit van tancar files amb l'actual presidenta.
Entre els diputats que veien amb bons ulls la proposta de Nebrera hi havia el diputat per Lleida Jordi Montanya, que també va ser president del PP de Lleida. Respecte a la decisió que ha pres l'exdiputada, manifesta "respecte absolut per la seva postura, perquè és un raonament correcte en tant que considera que els seus plantejaments ideològics anteriors s'han de revisar", tot i que deixa clar que no la pot compartir perquè "ara no estem per aventures secessionistes, ni a Catalunya ni a Europa". Al seu entendre, Nebrera no és que "no cregui en el PP, és que no creu en els partits". Assegura que "per ser d’un partit has d'acceptar que hi ha una jerarquia i unes estructures, i ella no semblava disposada a acceptar-ho. Nebrera té una solidesa intel·lectual enorme i una personalitat molt marcada, i en aquest sentit és normal que li desagradessin alguns aspectes de la vida de partit", remarca.
Des de fora del partit i amb una distància respecte als postulats del PP més evident, Manuel Milian Mestre, qui fou estret col·laborador de Manuel Fraga, diputat a les Corts pel PP i, fins l’any 2000, mentre de l’executiva del partit, és una de les persones que va donar suport intel·lectual a Nebrera, assistint a diversos actes com a candidata. A diferència dels representants del PP, ell assegura que "no ho hauria dit mai, perquè tot i ser una persona molt rebel dins el partit, mai no havia mostrat postures que s'apropessin mínimament a aquesta". Ara bé, entén el seu canvi, perquè "les coses estan arribant a uns extrems tan inversemblants que la gent inquieta com ella ja no se sent còmoda. No m’estranya que es produeixin reaccions d’aquesta mena davant la disbauxa madrilenya i la visió esbiaixada que dóna Madrid de Catalunya". Però a parer de Milian Mestre, la reacció de Nebrera, "de moment", ha estat "més instintiva que racional". "Assumir la independència com a horitzó polític ha de ser el fruit d’una reflexió intel·lectual més profunda, que potser arribarà aviat", rebla.
