El congrés del Partit Popular avança sense entrebancs segons el guió previst de manera minuciosa per la maquinària de Génova, tret de l’ensurt d’ahir al vespre amb l’esmena “anti-Cospedal”, evitada al darrer segon i per només un grapat de vots. Si es grata una mica, es poden trobar discrepàncies ideològiques en temes vinculats a la moral i els drets socials, com les esmenes entorn l’avortament i la maternitat subrogada. Però hi ha un tema en què el PP mostra una unanimitat sense fissures, i és en la intransigència davant les reivindicacions de Catalunya, des del referèndum a tot el que suposi negociació bilateral.

El text de la ponència, coordinada per Javier Arenas, ha estat redactat per dirigents “perifèrics”, com el basc Alfonso Alonso, el gallec Alberto Núñez Feijóo i el català Xavier García-Albiol, sens dubte amb la voluntat de mostrar la màxima cohesió interna en aquest tema. Unitat en el partit, però encara més unitat d'Espanya, és el missatge que es vol proclamar.

Núñez Feijóo ha defensat la ponència d’economia i administració territorial. Ha estat molt clar al dir que Espanya “és un mosaic de les necessitats de 46 milions d’espanyols” i no ha de ser “un puzle” de les voluntats que pugui tenir cadascun dels disset presidents autonòmics. El president gallec s’ha allunyat de tot el que pugui semblar obrir la porta a tot el que sembli bilateralitat: “Espanya necessita més simetria i en aquest sentit, la Conferència de Presidents ha estat un bon pròleg d’un projecte il·lusionant”.   

Una ponència per al "no"

La ponència territorial que s’està debatent aquest migdia assenyala les línies vermelles del PP davant del procés català, que són moltes. Ja es va fer pública l’oposició explícita al referèndum, però és tot el text el que al·ludeix, de manera més o menys directa, a Catalunya. S’estableix que el PP defensarà “la integritat de la sobirania nacional com a qualitat inherent i indelegable del poble espanyol, de la qual ningú pot disposar de forma autònoma” i que “ningú hauria de qüestionar de forma unilateral”.

En el text es reafirma que “no hi ha lloc en el nostre país, en la nostra Constitució i en l’ordenament jurídic per a un referèndum d’autodeterminació”. En la ponència hi ha afirmacions de tipus essencialista sobre la nació espanyola, sorgida dels segles de la historia: “Creiem en Espanya com a nació de ciutadans lliures i iguals, que els espanyols van construir junts al llarg dels segles”.

Sense fissures respecte el sobiranisme

Només cal conversar amb un compromissari per copsar com es veu la situació a Catalunya. Mercedes Ramos, compromissària de Saragossa i regidora en un municipi mitjà, expressa el que és l’opinió de la massa de participants en el congrés. Ho té molt clar: “Home, jo crec que es va a una confrontació. El problema és que durant molts anys hi ha hagut massa permissivitat davant dels governants de Catalunya”. Cap error per part del PP? “Sí –respon-, del PP i del PSOE. S’han fet massa concessions i s’ha permès que les autonomies no siguin iguals. Catalunya té més autonomia que Aragó. Aquí hi ha l’error”. Ramos explica que va viure nou anys a Barcelona i que es va haver d’examinar de català “Ho vaig entendre. No em va costar gaire perquè havia estudiat francès”. Però això que passa ara ja és una altra cosa.
 
Aquesta opinió és àmpliament compartida, amb més o menys matisos. José Luis Iravedra, ex-president del PP de Lugo, espera per entrar a la reunió de la ponència. Iravedra, un històric del PP gallec, està convençut que “el procés va començar com un joc, i ara veuen que se’ls ha escapat de les mans”. Se sent galleguista? Iravedra dubta: “Sí, però abans de tot, espanyol, lògicament”. Molt a prop seu, però amb més suavitat, José de la Uz, alcalde de Las Rozas, assegura que “hi ha una llei que és per a tots, i que no es pot sortejar”. De la Uz confia, però, que al final no hi haurà un xoc frontal i es trobaran vies de sortida al conflicte.