Les referències al PSUC han estat constants en el llarg procés que ha dut al nou projecte polític dels "comuns". I les complicitats que ha trobat en els supervivents del mític partit han estat nombroses. El gener passat, el PSUC Viu saludava el nou partit de Colau. I més recentment, al març, el manifest "De la lluita antifranquista a la renovació en la política" donava suport a la nova organització amb signants representatius de diverses sensibilitats de l'antic univers psuquer: Joan Saura, Francesc Baltasar, Jordi Borja, Eulàlia Vintró, Antoni Lucchetti, Ramon Luque...
Xavier Domènech, a l'acte de suport d'exdirigents del PSUC als «comuns». Foto: Europa Press
És el nou partit dels "comuns" un retorn de la història? Amb la recuperació de les llibertats, va semblar que el PSUC esdevindria la primera força política. No va ser així i a inicis dels vuitanta, una greu crisi interna va acabar en escissió i abandonaments. Les sigles mítiques van acabar sent incòmodes pels seus gestors, que van acabar creant Iniciativa per Catalunya i posant la marca antiga al congelador del passat. Però amb els canvis produïts en la societat catalana, i l'esgotament dels partits que van ser majoritaris a partir de la transició, retorna l'atracció per l'èpica psuquera.
Andreu Mayayo: "El PSUC neix d'una fusió, no d'una escissió"
L'historiador Andreu Mayayo, especialista en la història del PSUC, explica l'especificitat d'aquella organització política sorgida en l'inici de la Guerra Civil: "La major part de partits comunistes neixen els anys vint d'una escissió dels partits socialistes. No és el cas del PSUC, que neix d'una fusió, no pas d'una escissió". Això té moltes implicacions. L'historiador assenyala que "quan hi ha una escissió, el primer adversari és el partit del qual has marxat, el que sol implicar una tendència cap al sectarisme. El PSUC és des de l'inici una suma de confluències que és filla del frontpopulisme".
El PSUC neix el 23 de juliol del 1936, cinc dies després de l'esclat de la Guerra Civil, que serà un element que accelerarà la fundació. Però el procés de confluència de tots els partits marxistes es va generant des de finals del 1935, quan la dreta governa a Madrid. Hi ha contactes entre la Unió Socialista de Catalunya, la federació catalana del PSOE, el Partit Comunista Català i el Partit Català Proletari, que seran els fundadors del PSUC. Però en un primer moment també amb la CNT, el gran sindicat llibertari, així com amb Esquerra Comunista i el Bloc Obrer i Camperol, marxistes heterodoxos i contraris al règim de Stalin a l'URSS. Aquests dos grups confluiran en el POUM i es desmarcaran del procés que durà el PSUC, com també farà la CNT.
El mes de febrer de 1936, les eleccions retornen les esquerres al poder, amb la coalició del Front Popular. La Generalitat, suspesa després del 6 d'Octubre del 1934, és restaurada i Lluís Companys, líder indiscutible d'ERC, torna a Palau.
El maig es constitueix un comitè d'enllaç entre la Unió Socialista de Catalunya, la federació catalana del PSOE, el Partit Comunista Català i el Partit Català Proletari. En el comitè hi són presents, entre d'altres dirigents, Joan Comorera (USC), Rafael Vidiella (PSOE), Pere Ardiaca (PCC) i Pere Aznar (Partit Català Proletari). Les joventuts de les diverses organitzacions ja havien fundat les JSUC a l'abril. I grups de treballadors de línia comunista havien acabat integrant-se en la UGT, convertida en el gran referent sindical del nou partit.
Els quatre integrants eren petites formacions que, totes juntes, van crear una organització potent. Va ser Comorera qui va dur la USC, petit partit socialista i catalanista, cap al projecte del PSUC. El PSOE a Catalunya sempre va ser una força feble. El Partit Comunista de Catalunya era la secció catalana del PCE, amb una petita presència en alguns barris de Barcelona. I el Partit Català proletari provenia d'un sector d'Estat Català liderat per Jaume Compte, independentista que va evolucionar cap a posicions d'extrema esquerra, va trencar amb Macià i va morir el Sis d'Octubre.
Un partit per l'emancipació nacional
El 23 de juny es llança el manifest fundacional, que proclama la voluntat de crear el Partit Únic del Proletariat de Catalunya, seguint els dictats del centralisme democràtic (una sola voluntat i una sola línia d'acció), la defensa de la Unió Soviètica com a gran model ideològic i "l'emancipació nacional del poble català", un concepte que se subratlla en el document. Esclatada la guerra, el 21 de juliol apareix el primer número de Treball, que serà l'òrgan del nou partit. El PSUC neix el 23 de juliol i es convertirà aviat en una força de poder en el bàndol republicà.
En paraules de Mayayo, la referència a l'emancipació nacional i social "suposa el caràcter de partit nacional català del PSUC", cosa que, segons ell, no té el POUM, "que és un partit d'àmbit estatal". El PSUC s'adhereix a la III Internacional, que lidera l'URSS, i estableix la seva seu a l'hotel Colón, que havia estat requisat per UGT.
Manifest publicat durant la guerra a «Treball», òrgan del partit.
La rivalitat amb la CNT i l'esquerra comunista
La voluntat d'hegemonia del PSUC va fer que xoqués amb la nova formació del POUM i amb la CNT, fins aleshores la primera força sindical. El maig de 1937, es van produir els Fets de Maig, que van enfrontar el PSUC, aliat a la Generalitat, i el bloc format per la CNT i els poumistes. Hi havia una contradicció entre la línia cenetista (fer la guerra i la revolució alhora) i la que encarnava el PSUC: subordinar-ho tot a guanyar la guerra. Al PSUC encara l'empaita el seu paper durant la guerra al costat dels interessos estalinistes i la duresa de la lluita contra el POUM, amb l'assassinat d'Andreu Nin a mans d'agents de l'URSS.
La sobirania del PSUC
Mayayo destaca el component de força sobirana del PSUC: "Hi ha una dada simbòlica important. Quan en plena Segona Guerra Mundial, Moscou dissol la III Internacional a petició dels països aliats, que la veuen com una amenaça, signen la dissolució tots els secretaris generals de les forces sobiranes que la constitueixen. Un dels signants és Joan Comorera, del PSUC".
La vocació de ser un partit nacional català li va generar des del començament tensions amb el partit germà, el PCE. I està en la base de la crisi que va patir el PSUC a finals dels anys quaranta, quan es va enfrontar al PCE i va ser expulsat i acusat de "titista" (partidari del líder iugoslau Tito, que defensava un model comunista diferent del soviètic).
Míting del PSUC el 1978, amb l'històric dirigent Gregori López Raimundo. Foto: Josep Maria Montaner
Antoni Batista: "És el gran partit de la lluita antifranquista"
Autor del llibre A la caça del PSUC (Pòrtic), Antoni Batista assenyala que "el PSUC és el gran partit de la lluita antifranquista. Després de la guerra, ERC i la CNT van quedar trinxats. El PSUC va oferir al país una estructura organitzativa que permetia enfrontar-se a la dictadura". Batista destaca un tret propi del PSUC: "Tenia una cultura de pacte, crec que molt catalana, que suposava la capacitat de sumar segments ben diferents. Cal dir que molts militants es feien del partit per anar contra el règim, no tant perquè combreguessin del tot amb la ideologia comunista".
Batista recorda el paper capdavanter del PSUC en molts moments de la clandestinitat: "Va impulsar i liderar el gran moviment unitari que va ser l'Assemblea de Catalunya. Va ser capaç d'unir gent de les fàbriques, els barris i les universitats. Cap altra organització ho podia fer. I va establir vincles amb el món cristià, superant la tradició anticlerical que existia. El lligam entre Cristians pel Socialisme i el PSUC era evident, com també la presència de figures com Alfons Carles Comín". Les figures dels dirigents Gregori López Raimundo i Antonio Gutiérrez Díaz van ser també fonamentals en els anys finals del franquisme i la transició, i van saber preservar el lligam entre el partit i sectors ben diversos de la societat civil.
Similituds i diferències
Andreu Mayayo assenyala algunes similituds entre el PSUC i les noves confluències entorn els Comuns: "Tots dos apleguen persones que provenen de les institucions, com el mateix Comorera, que serà conseller de la Generalitat, amb joves com Pere Ardiaca, que aleshores tenia 25 anys i venia d'un grupuscle com era el Partit Comunista Català".
Per Mayayo, el PSUC "és la unió de gent més experimentada en la política i de gent del carrer. Ara també es pot veure com es troben persones amb trajectòria llarga, com la que ve d'Iniciativa, i activistes que sorgeixen entorn el 15-M o la lluita contra els desnonaments". Si abans la línia divisòria era entre feixisme i antifeixisme, per Andreu Mayayo ara "la gran divisòria és entre polítiques d'austeritat o polítiques alternatives, fer les mateixes polítiques o canviar-les".
Per Antoni Batista, "és ben legítim que els impulsors del nou partit dels "comuns" es reclamin hereus de la tradició del PSUC perquè hi tenen algunes semblances. I de fet, hi ha persones de molta vàlua amb ells que hi provenen, com en Jordi Borja. O en Joan Busquet, que va ser director de Treball i membre de la direcció. Personalment jo al PSUC el situaria en la història i la seva significació va més enllà. Al PSUC hi va militar gent tan diversa com Joan Tardà, Francesc de Carreras, Andreu Mas-Colell, mig PSC i fins i tot Anna Birulés i Josep Piqué. Crec que és patrimoni de tot l'antifranquisme".
Aquests dies, alguns dirigents dels "comuns" repeteixen que la clau de l'èxit està en què el tot ha de ser més que la suma de les parts. És indiscutible que el PSUC ho va aconseguir.
