El rei d'Espanya enyora els temps de la transició. En aquells anys, Joan Carles I hi va veure virtuts com l'esforç, el mèrit, la generositat i el diàleg, just en el mateix moment en què d'altres patien repressió, soroll de sabres, amenaces de l'ultradreta i, finalment, la imposició d'un règim cuinat i amanit des dels reservats d'uns quants restaurants madrilenys.

Per al rei espanyol aquell era un món feliç en el qual hi convivien en harmonia les cares, igualment metàl·liques, del cabdill d'Espanya i el seu successor, tots dos barrejats entre la xavalla de les butxaques escurades. Eren els temps de Valerio Lazarov i Bárbara Rey, dels Pallassos de la Tele i José María Iñigo en la TVE única de canal i mig. La de toros a la tarda i, com a molt, Mazinger Z. Ep, i que maques les cançons de Camilo Sesto.

Res a veure amb avui, quan els pallassos són els militars retirats i els elefants es vengen a Twitter. Potser per això el rei Borbó veu "galgos i podencos" allà on hi ha un projecte democràtic, inclusiu, engrescador i creatiu que omple els carrers de generositat. Aquesta Diada pertany a tothom i una ciutat ha deixat de ser comtal.