30
d'octubre
de
2023, 20:00
Actualitzat:
20:00h
La princesa d'Astúries, Elionor de Borbó, jura aquest dimarts la Constitució espanyola com a hereva del tron en complir els 18 anys. Serà un acte de reafirmació monàrquica, un dels pocs àmbits en què encara perviu el consens bipartidista. Ho farà en un acte al Congrés dels Diputats en presència de la família reial, el govern espanyol i les principals autoritats de l'Estat, però amb moltes absències. Ni el president de la Generalitat, Pere Aragonès, ni el lehendakari, Íñigo Urkullu, hi seran presents. Tampoc s'acostaran a la cambra els representants dels seus respectius partits, ERC i PNB, ni de la resta de forces sobiranistes com Junts i Bildu.
Les ministres de Podem, Ione Belarra i Irene Montero, i el líder d'IU, Alberto Garzón, també optaran pel buit: han deixat clar que no hi assistiran perquè la cerimònia és una exaltació dels valors monàrquics. El darrer de despenjar-se'n ha estat Gerardo Pisarello, secretari primer de la mesa del Congrés. El context del jurament és, a més, políticament complex, ja que té lloc enmig de les negociacions de cara a la investidura, més que encarrilades amb la fotografia de Carles Puigdemont i el PSOE a Brussel·les. Tanmateix, a la Moncloa havien somiat en una cerimònia amb el govern espanyol constituït, i aviat van haver d'admetre que seria inviable. L'enrenou amb l'entronització pública d'Elionor -acompanyada d'una intensa campanya a mitjans de Madrid- s'ha convertit en un retrat de l'actual moment de la política espanyola.
Una mirada a l'hemeroteca de l'anterior jura de príncep hereu és un viatge molt llarg pel túnel del temps. Exactament fins al 30 de gener del 1986, quan l'avui rei va complir els 18 anys. Era la primera legislatura del PSOE de Felipe González en el poder i feia tan sols 10 anys de la mort de Franco. A la tribuna de convidats, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, i el lehendakari José Antonio Ardanza. Entre les absències, poques, les dels diputats d'Herri Batasuna i del d'ERC, Francesc Vicens. Però sí que hi era un exponent de l'esquerra abertzale com Juan María Bandrés, d'Euskadiko Ezkerra. Pujol va definir l'acte com de "consolidació de la democràcia i d'assegurar el futur". Qui també hi va ser fou l'expresident Josep Tarradellas. I l'exsecretari general del PCE Santiago Carrillo. Bufaven encara aires de Transició.
Ardanza, del PNB, va recordar que tot i que van veure la monarquia amb prevenció, "la institució es troba ara molt prestigiada". Com canvien els temps! En aquesta ocasió, Urkullu -com Ardanza, home de l'ala més moderada del PNB- ha recordat que el País Basc es va abstenir majoritàriament en el referèndum constitucional. Però tampoc es pot desvincular aquesta decisió del context immediat, amb negociacions amb Pedro Sánchez per fer factible la seva investidura i l'horitzó electoral a Euskadi, on el PNB protagonitza una batalla dura amb Bildu. Per la Corona, en tot cas, l'absència d'una força moderada com els nacionalistes bascos hauria de ser un senyal de preocupació.
La institució monàrquica mai ha gaudit d'un suport entusiasta entre l'opinió pública. No ho va ser ni tan sols durant el franquisme, quan des de sectors falangistes sempre es va veure amb reticències els Borbons, equiparats -des de la mentalitat joseantoniana- als règims liberals decimonònics. Després, la figura de Joan Carles I va passar de l'escepticisme generalitzat en amplis sectors a la simpatia, a mida que la Transició anava consolidant-se. El 23-F va generar un joancarlisme evident, també en la franja progressista de la societat. Un sentiment que no era d'adhesió a la institució, però sí de suport al titular de la Corona. Després, la corrua d'escàndols de tot ordre van anar erosionant-ne la simpatia.
La monarquia entoma ara el repte de ser vista com a pròpia pel bloc conservador, que històricament havia estat més fred davant el joancarlisme. Però una institució com la Corona, si vol subsistir, necessita disposar d'un suport que superi el d'un bloc ideològic. Sense l'esquerra a l'esquerra del PSOE i sense el bloc sobiranista perifèric, les parets mestre de la Zarzuela s'esquerden. Molt més si es té en compte que la posició del PSOE respon més a un cert accidentalisme que a una adhesió genuïna. Davant tantes absències a l'acte de la jura, tenen poca eficàcia els missatges llançats des de la Moncloa sobre una monarquia capaç de "saber integrar totes les visions del país". El record del discurs del 3-O resta ben viu en una àmplia majoria de la societat catalana.
Per trobar-se amb el seu fill, el rei Felip VI, i la seva neta haurà d'anar al Palau del Pardo, antiga residència de Franco. Un lloc triat que sembla indicar alguna maldat o un punt de sarcasme. Va ser allí quan, fa 54 anys, el dictador li va proposar ser el seu successor. Això sí, saltant-se el seu propi pare, Joan de Borbó. Franco li va oferir el regal saborós que ambicionava, el del poder, però la fruita duia verí a l'interior. La frase cínica del dictador tornarà a fer-se present ("I bé, què dieu, altesa?"). És difícil que el rei emèrit no visqui aquest encontre precisament al Pardo com el retorn d'una maledicció.
Les ministres de Podem, Ione Belarra i Irene Montero, i el líder d'IU, Alberto Garzón, també optaran pel buit: han deixat clar que no hi assistiran perquè la cerimònia és una exaltació dels valors monàrquics. El darrer de despenjar-se'n ha estat Gerardo Pisarello, secretari primer de la mesa del Congrés. El context del jurament és, a més, políticament complex, ja que té lloc enmig de les negociacions de cara a la investidura, més que encarrilades amb la fotografia de Carles Puigdemont i el PSOE a Brussel·les. Tanmateix, a la Moncloa havien somiat en una cerimònia amb el govern espanyol constituït, i aviat van haver d'admetre que seria inviable. L'enrenou amb l'entronització pública d'Elionor -acompanyada d'una intensa campanya a mitjans de Madrid- s'ha convertit en un retrat de l'actual moment de la política espanyola.
Un escenari molt diferent al del 1986
Una mirada a l'hemeroteca de l'anterior jura de príncep hereu és un viatge molt llarg pel túnel del temps. Exactament fins al 30 de gener del 1986, quan l'avui rei va complir els 18 anys. Era la primera legislatura del PSOE de Felipe González en el poder i feia tan sols 10 anys de la mort de Franco. A la tribuna de convidats, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, i el lehendakari José Antonio Ardanza. Entre les absències, poques, les dels diputats d'Herri Batasuna i del d'ERC, Francesc Vicens. Però sí que hi era un exponent de l'esquerra abertzale com Juan María Bandrés, d'Euskadiko Ezkerra. Pujol va definir l'acte com de "consolidació de la democràcia i d'assegurar el futur". Qui també hi va ser fou l'expresident Josep Tarradellas. I l'exsecretari general del PCE Santiago Carrillo. Bufaven encara aires de Transició.
La ferida basca
Ardanza, del PNB, va recordar que tot i que van veure la monarquia amb prevenció, "la institució es troba ara molt prestigiada". Com canvien els temps! En aquesta ocasió, Urkullu -com Ardanza, home de l'ala més moderada del PNB- ha recordat que el País Basc es va abstenir majoritàriament en el referèndum constitucional. Però tampoc es pot desvincular aquesta decisió del context immediat, amb negociacions amb Pedro Sánchez per fer factible la seva investidura i l'horitzó electoral a Euskadi, on el PNB protagonitza una batalla dura amb Bildu. Per la Corona, en tot cas, l'absència d'una força moderada com els nacionalistes bascos hauria de ser un senyal de preocupació. Un àmbit de "no agressió" entre els dos grans partits
L'acceptació de la monarquia és un dels pocs terrenys on encara es poden trobar un PSOE i un PP enfrontats en un clima polaritzat. Tot i així, la dinàmica dels darrers mesos ha mostrat una dreta espanyola sense cap escrúpol per posar la Corona al mig de les tensions polítiques. Així, des de la direcció de Génova es van justificar les escridassades a Sánchez el 12 d'Octubre en presència dels monarques, i s'ha pressionat sense manies la Zarzuela durant el període de consultes previ a la proposta d'un candidat a la Moncloa. Que la Corona sent l'alè -mig d'escalf i mig condicionant- de la dreta política es delata en ocasions, com en els comunicats de la Casa Reial per justificar les propostes d'Alberto Núñez Feijóo (seguint "el costum") i de Sánchez (al mostrar aquest "disposició" després "del fracàs de la investidura anterior").
Una monarquia coixa del peu esquerre
La institució monàrquica mai ha gaudit d'un suport entusiasta entre l'opinió pública. No ho va ser ni tan sols durant el franquisme, quan des de sectors falangistes sempre es va veure amb reticències els Borbons, equiparats -des de la mentalitat joseantoniana- als règims liberals decimonònics. Després, la figura de Joan Carles I va passar de l'escepticisme generalitzat en amplis sectors a la simpatia, a mida que la Transició anava consolidant-se. El 23-F va generar un joancarlisme evident, també en la franja progressista de la societat. Un sentiment que no era d'adhesió a la institució, però sí de suport al titular de la Corona. Després, la corrua d'escàndols de tot ordre van anar erosionant-ne la simpatia.La monarquia entoma ara el repte de ser vista com a pròpia pel bloc conservador, que històricament havia estat més fred davant el joancarlisme. Però una institució com la Corona, si vol subsistir, necessita disposar d'un suport que superi el d'un bloc ideològic. Sense l'esquerra a l'esquerra del PSOE i sense el bloc sobiranista perifèric, les parets mestre de la Zarzuela s'esquerden. Molt més si es té en compte que la posició del PSOE respon més a un cert accidentalisme que a una adhesió genuïna. Davant tantes absències a l'acte de la jura, tenen poca eficàcia els missatges llançats des de la Moncloa sobre una monarquia capaç de "saber integrar totes les visions del país". El record del discurs del 3-O resta ben viu en una àmplia majoria de la societat catalana.
L'emèrit, al Pardo
En el capítol de les grans absències de la cerimònia al Congrés, el gran nom és el del rei emèrit, Joan Carles de Borbó. L'avi d'Elionor tampoc serà després al Palau Reial, on tindrà lloc el lliurament del Gran Collar de Carles III a la princesa, moment en què Elionor farà un breu discurs. La reina Sofia tampoc hi serà per "acompanyar" d'aquesta manera el seu marit, en aquest cas en l'absència. Sí que l'emèrit anirà a la trobada familiar de la tarda, ja del tot privada. Però tampoc en aquest cas trepitjarà la Zarzuela, com era la seva intenció.Per trobar-se amb el seu fill, el rei Felip VI, i la seva neta haurà d'anar al Palau del Pardo, antiga residència de Franco. Un lloc triat que sembla indicar alguna maldat o un punt de sarcasme. Va ser allí quan, fa 54 anys, el dictador li va proposar ser el seu successor. Això sí, saltant-se el seu propi pare, Joan de Borbó. Franco li va oferir el regal saborós que ambicionava, el del poder, però la fruita duia verí a l'interior. La frase cínica del dictador tornarà a fer-se present ("I bé, què dieu, altesa?"). És difícil que el rei emèrit no visqui aquest encontre precisament al Pardo com el retorn d'una maledicció.