És sorprenent la facilitat amb què aquesta crisi econòmica està rebentant unes estructures -suposadament- eternes heretades de la transició espanyola. I no ja a Catalunya, on aquella maniobra política i jurídica fa temps que va perdre tot el prestigi, sinó a Espanya, a l'Espanya espanyola. Peces intocables com el cafè per tothom, amb autonomies que creaven una bandera i un himne per concurs públic, estan en revisió per la mateixa opinió pública que fins ara les considerava un èxit indiscutible i incriticable.

Els espanyols es miren ara el Senat amb menyspreu i els polítics que allà s'hi refugien els semblen uns barruts que cobren sense treballar. De la mateixa manera que els magistrats del Tribunal Constitucional -en teoria l'última instància- han quedat assimilats a una col·lecció de penques que viuen de seguir les instruccions dels polítics que els van nomenar a dit. Això, per no parlar dels partits i els sindicats...

I, per si fos poc, en aquests temps de crisi brutal a la monarquia se li han vist les opacitats, els privilegis i les vergonyes. I tot indica que les martingales que salvaran la infanta inversora posaran vermell al més monàrquic.

Qui sap si, després de tot això, potser els espanyols es despertaran del seu bonic conte de fades i exigiran una democràcia amb menys tuteles. Serien uns excel·lents veïns.