És ben curiós, a aquestes altures de la història, assistir a l'espectacle de la instauració d'una monarquia de nova planta, com està passant a Corea del Nord. I encara ho és més quan aquesta dinastia, la dels Kim, ha d'anar succeïnt els individus del seu llinatge en el vèrtex de la nació sense l'ajuda de Déu, inoportunament eliminat de la direcció de l'Estat pel caràcter llunyanament marxista de la, diguem-ne, ideologia Juche.

El cas és que aquests dies podem observar, gairebé des del principi, com es fixa un lloc especial per enterrar aquests individus, amb un cerimonial ostentós i teatral, que es va instaurant sobre la marxa. I veiem com es construeix el culte a la personalitat de cadascun dels successors, fins arribar a aquest noi grassonet que ara hereta la direcció de l'Estat gràcies als seus gens ultragalàctics i supermegatrònics.

Corea del Nord és una dictadura especialment patètica. Però el fonament de la monarquia és el mateix a Pyongyang, Madrid o Mònaco: hi ha una família singular, a la qual se li han de concedir els màxims privilegis pel fet de ser-hi. Una idea estrambòtica, especialment en aquestes dates, quan tots prenem consciència de què la família és un conjunt de pares, mares, germans, cunyats, cosins, sogres i gendres que, en fi, no sempre mereixeria ni l'adoració pública, ni la direcció d'un estat.