8 TV ha acollit diversos debats al llarg d'aquesta campanya. Foto: NDL'excepcional interès d'aquestes eleccions, sumat a l'eclosió dels darrers anys de les ràdios i les televisions privades, especialment 8TV i RAC-1, que han vist en la informació política el gran filó per aconseguir audiència, han fet perdre als partits polítics una batalla que tenien guanyada des de feia molts anys: el control de la informació política en campanya electoral. Durant 15 dies, els partits aconseguien limitar el dret d'informació dels ciutadans i el deure d'informar dels professionals dels mitjans audiovisuals públics i privats obligant-los cenyir-se a unes quotes prèviament pactades pels mateixos patits al marge de qualsevol criteri professional. I fa dos anys, una modificació de la Llei Electoral espanyola de 1978 cada vegada més posada en qüestió –Catalunya no ha estat capaç de tenir llei pròpia- va incloure les televisions privades en aquesta perversió democràtica. Amb la llei a la mà, tant les televisions privades com les públiques estan supervisades per una Junta Electoral Central que determina quins debats poden realitzar-se i quins no, i que té potestat per impedir la informació lliure que vulgui donar una cadena en aquest “estat d'excepció” que són les campanyes electorals a l'estat espanyol.
A la pràctica, però, el mateix mercat ha traït els polítics, que ja només poden exhibir el trofeu de les públiques, orgullosos de laminar la seva credibilitat en nom de la preservació de la pluralitat. La lluita per l'audiència ha empès les privades a una guerra oberta per la conquesta de la informació política, una àrea que fins ara no tenia un interès especial per a un model de negoci basat sobretot en l'entreteniment. No aconseguiran audiència només amb un debat amb set candidats intentant exposar idees en un minut i un bloc diari de vídeos encaixonats en un temps i un ordre sovint estúpid, però sí amb un cara a cara SI-C's o qualsevol altra combinació d'interès i amb una informació diària que respongui a criteris professionals. Per aquest motiu, les privades han tirat pel dret aprofitant el cansament d'una Junta Electoral que ha viscut períodes de gran intensitat tramitant queixes i obligant a modificar propostes de debats, i que és molt conscient que no és el mateix carregar contra un mitjà públic que contra un de privat. Recordem per exemple com Josep Cuní va suspendre un debat a 8TV perquè Chacón no volia assistir-hi com a cap de llista i la JEC obligava a acceptar el número 2 del PSC.
Paral·lelament, els mateixos partits polítics se n'han adonat que les privades no tindran contemplacions, i qualsevol formació que gosi empipar-los, i per tant posar en risc el seu creixement en audiència, s'arrisca a tastar la llei del silenci durant els propers quatre anys. Els mitjans privats han llançat la primera pedra contra els blocs electorals i els debats encotillats, i els partits i la JEC no es veuen en cor de plantar cara.
Les públiques, en fora de joc
La Llei Electoral, que concerneix televisions públiques i privades, estableix que tots els partits han de participar en debats en algun moment, amb una presència proporcional a la seva representació, no en temps sinó en presència. Per tant, 8TV no s'està saltant cap norma, simplement ha proposat aquests debats i la JEC els ha acceptat, com ho hauria fet amb TV3”, assegura el catedràtic de Ciència Política i exmembre de la Junta Electoral Central (2004-2008) Ferran Requejo. Al seu entendre, no és cert que la JEC veti debats a les públiques i no a les privades, sinó que “són les mateixes televisions les que fan unes propostes i no unes altres”. Amb tot, reconeix que pel que fa als blocs informatius la llei dóna a les privades més marge d'organització, només cal que es mantingui la proporcionalitat al final de la campanya, però no s'imposa un ordre i un minutatge encotillat com passa a la televisió pública. “És excessiu, això no passa enlloc d'Europa, però també és cert que hi ha hagut algunes televisions autonòmiques en què s'ha utilitzat el mitjà per fer propaganda descarada pel partit governant”, rebla Requejo.
Xavier Sitjà, membre del comitè professional de TVE-Catalunya, troba una explicació ben diferent al fet que les privades tinguin més màniga ampla no és la llei: “Els partits, grans i petits, només tenen por de les privades, que no els facin una mala campanya, però amb les públiques tot s'hi val. Aquesta espiral perjudica no només els periodistes i els mitjans, sinó, i sobretot, els polítics i la democràcia. Ells mateixos s'estan carregant els mitjans públics. Juguen amb la credibilitat i la democràcia, debilitant la capacitat de raonament i el dret d'informació dels ciutadans als quals representen”. Sitjà remarca que mentre que els periodistes dels mitjans privats poden treballar amb llibertat i ningú no els destorba, “només que un partit o un ciutadà qualsevol faci un recurs sobre TV3 o TVE, la JEC ja hi intervé amb la destral”.
Del mateix parer és Gonçal Calvo, representant del comitè professional de Catalunya Ràdio, que denuncia “una interpretació laxa de la llei en el cas de les privades, no sotmeses a les quotes polítiques i totalment lliures”. Calvo lamenta que “la ràdio pública estigui perdent cada dia credibilitat” i que “no pugui competir amb les ràdios privades en igualtat de condicions” durant aquest període d'excepcionalitat. Aquest periodista crida l'atenció dels directius de la CCMA, a qui els pregunta si no se n'adonen que “estan tirant pedres sobre la seva teulada liquidant la credibilitat i destruint els mitjans, però també el sistema democràtic”.
Sigui quina sigui l'explicació, el cert és que els mitjans audiovisuals privats s'han convertit en els protagonistes de la informació política, alhora que els partits han perdut el control total i han empès TV3 i Catalunya Ràdio ha quedar en fora de joc durant quinze dies, especialment lesius per a la seva credibilitat.
La mort dels blocs electorals?
La plantada de les privades és una bona notícia per a la democràcia. Però fins que els mitjans públics no s'equiparin als paràmetres de llibertat d'Europa, la batalla no estarà guanyada. La periodista de TV3 Pilar Antillach va ser una de les impulsores de les primeres protestes contra els blocs electorals fa una dècada. Al seu entendre, el gran problema no són les privades, sinó que “les públiques estan controlades per un consell d'administració, nomenat pels partits, que alhora s'han repartit els temps dels blocs”, i recorda que actualment “si la direcció de TV3 vol aplicar el criteri professional, no ho pot fer perquè el consell d'administració ho impedeix”. I d'altra banda, “qualsevol partit es veu en cor de recórrer qualsevol debat o minutatge a la Junta Electoral, que sempre li donarà la raó. En canvi, a les privades ningú no gosa posar-los el dit a l'ull perquè són respectades”.
Antillach confia en una solució a mig termini, que passaria perquè les direccions del mitjà plantessin cara a la norma, com han fet les privades. I paral·lelament, dur aquesta llei al Tribunal d'Estrasburg perquè “Europa dirimeixi”, un procés que podria allargar-se força anys. De fet, els periodistes catalans van recórrer la llei al Suprem, que ho va desestimar, i ara es troba al Constitucional. Antillach expressa la preocupació per la pèrdua de credibilitat i qualitat de TV3 en aquest període, i si bé reconeix que “la lluita ha servit per conscienciar la societat i els mateixos periodistes”, té dubtes que aquesta societat entengui realment que es tracta d'una problema de qualitat democràtica que ataca les seves llibertats i drets, més enllà que TV3 i TVE siguin un exemple més del sistema de quota política que s'ha instal·lat a la justícia, a la sanitat, l'ensenyament, els estaments militars...
