El Parlament ha iniciat aquesta setmana el debat dels pressupostos -els darrers de l’era autonòmica, segons el full de ruta de Junts pel Sí i la CUP- enmig d’un intens foc creuat. Al llarg de la història del país, en molts moments, la lluita política -entre Catalunya i l’Estat o entre les diverses forces catalanes- ha fet dels pressupostos un camp de batalla.

El dèficit fiscal crònic que pateix Catalunya, que té una incidència directa en la inversió pública que pot fer la Generalitat, ha estat el denominador comú de molts d’aquests episodis, que evidencien les dificultats financeres de les institucions catalanes.
 
El pressupost de cultura del 1908 divideix la Solidaritat

El primer pressupost que va generar una veritable batalla política al segle XX va ser una partida extraordinària als comptes de l’Ajuntament de Barcelona del 1908. En aquest cas, el problema no va ser financer sinó molt ideològic. El país vivia en l’ambient de la Solidaritat Catalana, el moviment d’afirmació catalanista que va unir la majoria dels partits del país, des de la dreta de la Lliga als republicans nacionalistes. Dins del consistori es va elaborar un projecte de construcció de nous edificis escolars i de planificació del que havia de ser l’educació primària.

En la ponència que va preparar el projecte hi tenien pes republicans com Francesc Layret i Albert Bastardes. El problema va venir quan es va plantejar que les noves escoles municipals formessin en coeducació (grups que apleguessin junts nens i nenes), la neutralitat en matèria religiosa (eliminant de les aules, per tant, tota referència confessional) i en català. L’apartat laic del projecte va desfermar la ira dels sectors més conservadors, inclòs un sector de la Lliga Regionalista. Amb un ajuntament amb dificultats financeres, també es van escoltar veus contra el cost que suposaria el projecte, que contemplava l’edificació de quatre escoles noves.  

Es va produir un gran debat públic, amb conferències i mítings a favor i en contra del projecte, que va tenir ressò fora de Catalunya. Finalment, l’oposició de l’Església i de col·lectius conservadors va fer que l’alcalde Domènec Sanllehí (nomenat per reial ordre) suspengués el punt referent a la neutralitat religiosa, encetant una greu crisi al consistori. Però el pressupost, que va dividir la dreta i l’esquerra de la Solidaritat, va quedar com un referent de les polítiques educatives progressistes.   

La Mancomunitat: pressupostos sense traspassos

La Mancomunitat de Catalunya es va crear per reial decret del govern espanyol del desembre de 1913, després d’anys de reivindicació. Era tan sols un organisme de coordinació de les quatre diputacions provincials, però l’hegemonia que hi va tenir el catalanisme i el talent polític d’Enric Prat de la Riba el van convertir en un projecte de construcció nacional. En la mentalitat de Prat, la Mancomunitat sempre va ser un govern, però en els seus onze anys de vida (1914-25) no va rebre mai ni un sol traspàs fiscal de l’Estat.

El primer pressupost de la Mancomunitat es va aprovar el 7 d’abril de 1914. Les condicions no podien ser pitjors. La nova institució només podia viure financerament gràcies als donatius voluntaris que li fessin les quatre diputacions. Amb un agreujant: les de Lleida, Girona i Tarragona no estaven en condicions d’ajudar econòmicament. De fet, sort en van tenir de la Mancomunitat. Va ser la Diputació de Barcelona la que va assumir el pes financer de l’obra feta.

Es confiava en el traspàs de serveis i de partides fiscals per part de l’Estat. Però la realitat crua és que no n’hi va haver cap. No es produeix en aquests anys cap descentralització dels serveis que porta a terme l’Estat ni es traspassa a la Mancomunitat cap tribut en mans del poder central. Les diputacions catalanes sí que traspassen els seus serveis a la Mancomunitat, començant pels d’agricultura i carreteres el 1918, ja sota la presidència de Josep Puig i Cadafalch.

Malgrat les enormes dificultats econòmiques de la institució, l’obra feta va ser enorme, fent realitat en part la idea de Prat que cada poble de Catalunya pogués tenir la seva escola, la seva carretera i el seu telèfon. Hi ha la idea que el gruix del que es va fer es va produir en l’àmbit cultural, amb la creació de la xarxa de biblioteques, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i les escoles publiques, però el cert és que la major despesa pressupostària de la Mancomunitat va ser sempre en l’apartat social, el que es deia beneficència, i que seria tot l’apartat de sanitat (des de la Maternitat a hospitals i manicomis) i a obres d’infraestructures.

La feblesa financera de la Mancomunitat va obligar a recórrer a l’emprèstit. Hi va haver dues grans emissions de deute públic, el 1914 (15 milions de pessetes) i el 1920 (60 milions), però la poca confiança que hi havia en la situació financera no hi va ajudar i la crisi bancària de la postguerra a partir del 1918 va agreujar l’estat de la caixa de la Mancomunitat.       
 
Generalitat republicana: pressupost migrat i conflictivitat  social

Amb la proclamació de la República, l’abril de 1931, la Generalitat que presidia Francesc Macià va absorbir les diputacions. Segons dades d’Albert Balcells a la seva Història dels Països Catalans (Curial), l’Estat recaptava a Catalunya a inicis dels anys trenta el 18,8% dels ingressos totals i hi gastava un 5,5% del pressupost (sense comptar la despesa vinculada a l’exèrcit), mentre que la població catalana suposava l’11% de la total a l’Estat. L’Estatut del 1932 només cedeix a la Generalitat una part dels impostos directes, com la contribució territorial, i es preveia que el govern central pogués aportar el 20% de la contribució comercial i industrial. Però el cert és que es van produir alguns traspassos de serveis, però els recursos econòmics des de l’Estat arribaven amb compta-gotes. I això que a Madrid hi havia un executiu “amic” amb Manuel Azaña.     

Es van traspassar, a finals de l’any 1933, justícia i ordre públic, però el pressupost de la Generalitat d’aquell any va ser de 60 milions de pessetes. L’aprovat el juny del 1934, de 128 milions. En proporció a la població catalana, segons Balcells, si la Generalitat hagués rebut tos els impostos directes que reclamava, hauria ingressat 233 milions de pessetes de l'època. Això ja indica com de difícil era governar a Catalunya en aquells anys.

Els governs catalans de Macià i Lluís Companys van haver de gestionar un estat de conflictivitat social amb recursos migrats. I tot això en un context de depressió econòmica posterior al crac de la borsa del 1929. La suspensió de pagaments d’un seguit de bancs, com el Banc de Catalunya, el juliol de 1931, va tenir efectes perniciosos. I la Generalitat va haver de recórrer al deute públic, però sense Banc d’Espanya.  
 
1977: la Diputació, suport financer de la Generalitat

El setembre del 1977, Catalunya va recuperar l’autonomia arrabassada. Josep Tarradellas va tornar com a president de la Generalitat i es va instal·lar a l’aleshores seu de la Diputació de Barcelona. En l’operació del retorn, el tema financer i administratiu no es va descuidar, i Tarradellas va fer-se alhora amb la presidència de la corporació provincial. D’aquesta manera s’assegurava la viabilitat administrativa i econòmica de la Generalitat, auxiliada a través de la tresoreria de la Diputació. Alguns van lamentar després que no s’aprofités aquest fet per haver absorbit del tot les diputacions.

El primer pressupost de la Generalitat per al 1978 era de 278.224.000 pessetes. No va ser fruit de cap gran batalla política. Era un moment fundacional i encara no s’havia constituït el Parlament. Els primers ingressos es van obtenir del producte de la liquidació de les caixes creades pel govern català durant la guerra civil: la caixa de reparació i d’auxilis (que es nodria de les confiscacions), l’oficina reguladora del pagament de salaris i la caixa de crèdit industrial i comercial, bàsicament. Eren instruments financers creats precisament durant l’etapa de Tarradellas com a home fort del Govern Companys. La història venia en ajuda –ni que fos en una petita quantitat- de la institució recuperada.