El rei espanyol, Joan Carles I de Borbó Foto: El Temps

Ja se sabia que vivia bé. Però fins ara se suposava que aquest alt nivell de vida es finançava amb l’aportació pública a través dels pressupostos generals de l’estat, i algun suposat negoci privat. Ara, tanmateix, sabem que el rei d’Espanya, si més no, també ven algun dels generosos regals que rep. El 2008 va vendre un Maserati per 100.000 euros que, segons Elconfidencial.com, li havia regalat un príncep àrab amic seu i que era valorat inicialment en 150.000 euros.

Doblers públics
El rei d’Espanya ha rebut enguany 8,9 milions d’euros per pagar les despeses d’allò que s’anomena la seva casa. El 2009 també foren 8,9 milions. El 2008, 8,6. Segons les cròniques cortesanes –és a dir, les presumptes informacions sobre tot allò que afecta la casa reial espanyola– Joan Carles ho veia com una manera de donar exemple, perquè es congelava el pressupost. Ara bé, resulta que el 2009 el govern de Zapatero li pressupostà un extra de 3,3 milions per a obres diverses al complex de la Zarzuela, entre les quals hi havia la reforma de la piscina exterior del complex residencial, obres de jardineria a Marivent... Així i tot, aquesta premsa sempre ven la teoria que és una de les cases reials més barates d’Europa. No tothom ho veu igual: el 2003 la revista Forbes calculava la fortuna del Borbó en uns 1.790 milions. I Eurobusiness considerà el 2002 que Joan Carles era un dels homes més rics del món, amb una fortuna d’uns 1.800 milions.

La resposta oficial a aquestes xifres va venir a través de l’ambaixador espanyol a Londres, que envià una carta al director d’Eurobusiness en què interpretava que la revista s’havia “confós” mesclant patrimoni nacional, que no és imputable a Joan Carles, i propietats privades. L’opacitat en què es mou tot allò que fa referència als diners de Joan Carles ajuda molt a aquestes confusions.
El diari El País –gens sospitós de ser antimonàrquic– publicava el 10 de desembre del 2007 –a l’edició digital– l’article “Comptes massa opacs”, en què assegurava que per fer un càlcul correcte dels diners que aportam tots els contribuents al monarca caldria afegir a la partida de la casa reial nombroses partides dels pressupostos. Per exemple, el diari explicava que, juntament a la destinada “al sosteniment de la seva família i  la seva casa” –tal com diu la Constitució espanyola–, s’ha de comptar amb més partides com la d’administracions públiques, que el 2008 destinava 5,9 milions a “suport a la gestió administrativa del càrrec de cap de l’estat”. Amb la qual cosa el pressupost real i reial ja seria com a mínim de 14,5 milions. A més, al pressupost sempre hi ha una partida genèrica destinada al manteniment dels palaus que són propietat de Patrimonio Nacional, però que en part usen en exclusiva els membres de la família del rei espanyol, com Marivent, la Zarzuela, etc.

El problema és que el govern espanyol xifra el manteniment en general, sense especificar quant va a cada un, de manera que no es pot saber quant costen realment els palaus que usa el rei i la seva família. Als pressupostos del 2008 aquesta xifra genèrica era de 140 milions. Tot això, sense parlar de despeses curioses, com ara la de la benzina de l’esplèndida col·lecció de vehicles que fa servir el rei espanyol. El 1994 aquesta despesa va ser de 29 milions de pessetes. L’any següent la dada ja no es va publicar.

Doblers privats
Com és sabut, amb la instauració de la Segona República la monarquia espanyola es va exiliar als paradisos feixistes –primer a la Itàlia de Mussolini, després al Portugal de Salazar–, tot esperant durant dècades una restitució que finalment no arribà. Perquè, com també és sabut, la monarquia actual va ser creada per Francisco Franco, el dictador espanyol entre el 1939 i el 1975. És a dir, que hi hagué un trencament dinàstic clar. Només amb la renúncia posterior de son pare, hereu legítim –quan Joan Carles de Borbó ja era rei–, es pogué parlar pròpiament de “continuïtat” de la dinastia, però evidentment és una interpretació molt forçada.

L’hereu –pare del rei actual–, Joan de Borbó, tenia a l’exili poques vies de finançament. Era una monarquia sense corona, sense estat i sense pressupost. Es mantenia de les aportacions privades que hi feien els monàrquics espanyols. El 1962, quan el seu fill es casà amb la princesa grega, Sofia, també d’una família destronada i per tant sense folgança econòmica, el banquer Lluís Valls i Taberner engegà una subscripció popular entre banquers, aristòcrates, empresaris i monàrquics diversos per satisfer les necessitats del matrimoni. El 1969 el dictador consagrà Joan Carles com a successor seu “a títol de rei”, però –tot i que quedava convertit en hereu de Franco– la seva situació econòmica no millorava gaire. Les relacions amb son pare eren nul·les. Però tots dos compartien la magror econòmica.

El 1974 Joan Carles assumeix el càrrec de cap d’estat interinament –per raó de la malaltia del dictador– durant dos breus períodes. I finalment és coronat rei el novembre del 1975, després de la mort de Franco. És en aquesta època quan, segons el llibre El negocio de la libertad , de Jesús Cacho, el rei Borbó comença a cercar importants vies de finançament privades. Hi ha constància d’una carta del 4 de juliol enviada al xa de Pèrsia en què li diu: “Em prenc la llibertat, amb tot el respecte, de sotmetre a la teva generosa consideració la possibilitat de concedir deu milions de dòlars com a contribució personal teva a l’enfortiment de la monarquia espanyola.” Segons el mateix autor, el rei també té vies de finançament privades mitjançant el petroli: “Una de les primeres formes [de finançament] va ser el petroli, les comissions del cru que importava Espanya per cobrir les necessitats d’energia. Tot d’una d’ocupar Joan Carles I el tron quan es morí el dictador, Manuel Prado [home de confiança i administrador privat del rei durant vint anys, mort l’any passat, i delinqüent condemnat tres vegades per delictes econòmics, fins al punt d’arribar a ingressar a la presó] es dedicà a trametre diverses missives reials a monarques regnants, especialment del món àrab, per demanar doblers en nom del rei d’Espanya.”

Aquestes amistats perilloses han situat diverses vegades Joan Carles a l’epicentre d’escàndols. L’empresari espanyol Ruiz Mateos, quan el seu grup empresarial –Rumasa– fou expropiat per part del govern de Felipe González, a final del 1982, va assegurar que havia fet generoses aportacions privades al rei espanyol que, juntament amb les d’uns altres empresaris, podrien ser “de milers de milions” de pessetes. El fiscal general de l’estat l’acusà d’un delicte d’injúries al rei. També va aparèixer el nom de Joan Carles relacionat amb l’escàndol de l’empresa de Kuwait KIO, amb una suposada aportació de 100 milions de dòlars que pogué haver cobrat Colón de Carvajal. També a l’escàndol de l’empresa francesa Elf aparegué el nom del monarca espanyol. L’ex-president d’aquesta empresa, Le FlofchPrigent, implicat en un cas d’apropiació indeguda, assegurà –segons Cacho al llibre citat– que en la compra de l’empresa Ertoil va lliurar 55 milions de francs “a nombrosos homes polítics, en particular als pròxims a Felipe González i de l’entorn del rei Joan Carles”.

D’una altra banda, José García Abad, al llibre La soledad del Rey , assegura que els negocis privats del monarca comptaren “amb els ulls grossos de Felipe González” que sempre hi tingué una estreta relació. També en aquest llibre s’assegura que el rei d’Espanya i tots els membres de la seva família tenen al “paradís mallorquí” un escenari perfecte per a obtenir rèdits privats, perquè obtenen ingressos amb la seva presència a les competicions nàutiques.

Regals
A banda els diners públics i els possibles negocis privats, el rei d’Espanya també ha obtingut tradicionalment força regals. En alguns casos, sobretot si es tractava de propietats immobiliàries –com una a Lanzarote regalada per Hussein de Jordània– les va cedir a Patrimonio Nacional. D’aquesta manera en pot gaudir i les despeses de manteniment van a càrrec de l’erari públic. Això mateix va passar amb el nou Fortuna, el iot de luxe amb el qual navega cada estiu per la mar balear, que li fou regalat per un conjunt d’empresaris, majoritàriament illencs. Però la destinació final d’alguns altres regals diguem-ne menors (no tan voluminosos ni costosos de mantenir) és un misteri. El fet que el rei d’Espanya constitucionalment no hagi de passar comptes sobre com es gasta els diners públics que li pertoquen, que tampoc no hagi de donar explicació de què fa –la seva figura és “inviolable”, és a dir és penalment irresponsable i, per tant, no està sotmès a cap fiscalització– amb els seus suposats negocis privats ni amb el regals que rep, ha anat creat una nebulosa que envolta totes les seves activitats que tinguin relació amb diners i regals.

Aquesta nebulosa per ventura ha fet que molta gent conclogui que si Joan Carles d’Espanya cedeix a Patrimonio Nacional alguns regals –quan passa això els mitjans cortesans ho aplaudeixen a bastament– ho deu fer igualment amb tots. Doncs si algú s’ho creu va equivocat. Fa dues setmanes el diari digital Elconfidencial.com publicava una notícia prou eloqüent. El 2008 Joan Carles va vendre un Maserati Quattroporte que li havia regalat un príncep àrab d’una de les monarquies petrolieres. Segons el mitjà citat, el cotxe té un valor d’uns 150.000 euros en sortir de fàbrica. El rei el va vendre al seu amic empresari de la construcció Arturo Fernández –vice-president de la CEOE– per 100.000 euros. L’empresari confirmà la venda tot i que assegurà que el rei l’havia comprat a la casa Maserati i “l’havia pagat de la seva butxaca”. Però passa que el diari assegura que el cotxe, una vegada adquirit per Fernández, hagué de ser objecte de diverses reformes –que costaren uns 40.000 euros– per homologar-lo a la normativa europea, perquè havia estat adquirit a un concessionari asiàtic –amb normes diferents de les de la UE per a poder circular–, cosa que contradiu l’explicació donada per l’empresari sobre l’origen del cotxe, perquè, evidentment, si hagués estat comprat a l’empresa europea hauria sortit de fàbrica llest per a circular per la UE. No és la primera vegada que l’amor pels cotxes de Joan Carles el mena a una situació delicada. El 1988 acceptà un Porsche 959 que li havia regalat Javier de la Rosa, el famós empresari català que acabà a la presó.

La passió per la velocitat ha fet que els qui volen quedar bé amb ell li regalin vehicles caríssims. Un amic alemany li regalà un Audi 4 Sport; un italià oferí al fill i hereu un Lancia Delta HD Turbo; un altre regalà a Joan Carles una Harley-Davidson; un altre, una MV Augusa... A més, marques comercials com ara Mercedes, Nissan, Ford o Audi rivalitzen per deixar-li cotxes de luxe de darrera generació perquè els provi –ell o membres de la seva família– durant un temps il·limitat. Com que no són regals, perquè no hi ha transmissió patrimonial, teòricament continuen pertanyent a les marques que els han cedits.

Tot això ja era sabut. Però hom ignorava que amb els regals que rep també hi fes negoci, venent-los de segona mà, tal com Elconfidencial.com assegura que ha fet amb el Maserati Quattroporte. Ara s’estén millor l’anècdota que conta García Abad a La soledad del Rey , quan assegura que el govern de Felipe González, preocupat per l’acceptació de regals diguem-ne delicats, es rumià en un moment determinat si calia regular aquesta mena d’ofrenes. En comentar-li aquesta intenció, el rei d’Espanya contestà: “Què més voleu? Tot el dia pencant i encara em demaneu que rebutgi aquests detalls.”

El Grup Nació Digital i el setmanari El Temps us ofereixen un tast -en línia i gratuïtament- dels continguts de la revista que podreu trobar als quioscos de tots els Països Catalans.