No crec que el nou president de la Generalitat sigui un xenòfob ni tampoc un parafeixista, acusacions que aquests dies algunes llumeneres li han fet en distints mitjans de comunicació. El to de menyspreu i displicència emprat als programes matinals de la televisió espanyola ha sigut del tot ofensiu.

Dels diaris digitals de la caverna millor ni parlar-ne. Vaig seguir amb atenció el seu segon debat d'investidura, el de dilluns al matí. Ja em perdonareu però em sembla del tot lògic que TOTS i cada un dels grups parlamentaris no sobiranistes li retraguessin a Torra el contingut dels seus famosos tuits i articles publicats al llarg dels anys.

Repeteixo, no crec que sigui ni un xenòfob ni un parafeixista, però el contingut dels tuits i dels articles és molt criticable i, repeteixo també, és completament lògic que Arrimadas, Iceta, Domènech i Garcia Albiol es preocupessin de fer-ne crítica. És obvi, de sentit comú, parlar de "els espanyols" o de "els catalans" i atribuir-los actituds generals, pensaments i creences col·lectives és d'una estupidesa colossal. Una negació de la intel·ligència amb totes les de la llei. Una regressió a aquells vells i carpetovetònics pensaments segons els quals els francesos són xovinistes, els andalusos mandres, els britànics "molt seus", els escandinaus turmentats i els catalans garrepes.

Quim Torra s'ha disculpat per les seves lamentables afirmacions però a mi aquesta disculpa m'inquieta bastant. La justificació de la disculpa és "si algú s'ha pogut sentir ofès", ha dit. Home, llegint els tuits i els articles el més normal del món és que algú s'hagi sentit ofès, no? Deixarà d'escriure aquestes ximpleries però deixarà de pensar-les? També és veritat que ofendre's està molt sobrevalorat i que sentir-se ofès per reflexions tan simples i peregrines com "Els espanyols només saben espoliar" és francament ganes de sentir-se ofès. En conjunt, per resumir molt, l'assumpte és d'un infantilisme, i d'una immaduresa que fan autèntica mandra i que són prou eloqüents del moment polític que estem vivint.

Una eloqüència sagnant i dolorosa perquè posa de manifest quin és el nivell intel·lectual de tot plegat, el pati d'escola on ens trobem. I ningú sembla disposat a elevar l'exigència. Al contrari, com més avancem, més creix la sensació que estem en mans de preadolescents amb llengua absurdament viperina, amb la suspicàcia a flor de pell, irritables com quan teníem quinze anys.