Aquesta crisi canviarà la nostra societat, però encara transformarà més les organitzacions polítiques que l'administren. Fins ara, els partits han tingut com a únic objectiu gestionar la màxima quantitat possible de diner públic a través de les institucions. Es tractava d'entrar -com fos i amb qui fos- al govern, ja es tractés de la Generalitat, una diputació o qualsevol ajuntament. A partir d'aquí, fàcil: repartir sous i contractes avantatjosos a empreses i professionals de l'entorn.

Aquesta ha estat la filosofia aplicada, de forma creixent, durant trenta anys. Fins el punt que s'ha creat un cos nombrós de professionals de partit, de gent que basava la seva vida laboral en funció d'unes sigles concretes. Les diputacions són l'exemple més clar d'aquesta manera de funcionar.

Però ara, de cop, comencen a emergir propostes que no es basen en administrar, sinó en fer política. I això vol dir que no els fan pànic els bancs de l'oposició. D'aquí l'èxit electoral d'ofertes radicalment democràtiques com les CUP, però també de Solidaritat o, fins i tot, Ciutadans. Reagrupament, per exemple, pensa expulsar un regidor de Tremp que ha regalat l'alcaldia al PSC a canvi d'un càrrec retribuït.

Deien de José Montilla que era un bon gestor. Però, encara que ho hagués estat, això no el podia convertir mai en un líder polític.