El video que promou la participació aquesta Diada està molt ben fet. És intens, emotiu i contundent. Tècnicament, és de molt bon nivell i la postproducció és elegant i efectiva. A més, les persones que hi participen són exemplars en cadascuna de les seves àrees professionals. D'altra banda, algunes d'elles poden exhibir una llarga trajectòria de compromís ètic i de servei al país... Però (segons el meu humil entendre) no era això.

Aquesta Diada no ens aplegarem per resistir, ni per salvar els mots. Aquest Onze de Setembre no ens adreçarem a Espanya, com va intentar Joan Maragall, ni a Sepharad, com feia Salvador Espriu. Tampoc no demanarem que ens escoltin, ni els pregarem que ens entenguin. No volem dir-los res més. Ja no.

Aquest Onze de Setembre sortirem al carrer per dir-li al món que, tres-cents anys més tard, som aquí un altre cop i que ja no ens tornarem -ni ens tornaran- a excloure de la Història. Serem a la mateixa Barcelona que va perdre, però ara convençuts que anem a guanyar.

Sabem que hem de preservar la llengua, d'acord, però ara necessitem recuperar la nostra dignitat. I ho aconseguirem salvant alguns mots, com hospital, escola o treball. La pell de brau està travessada per nervis d'acer amb estacions buides. I és el brau qui ens impedeix el futur.

Potser Espriu no ho entendria. Jo crec que sí. I, qui sap, tant de bo avui hagués descrit una esperança per a la seva dissortada pàtria.