Després d’anys i panys intentant fer pedagogia del fet diferencial català i veient els resultats obtinguts, potser és hora de canviar d’estratègia i començar a pensar què ho fa que a Espanya siguin tan nacionalistes i s’entestin tant a dissimular-ho.
Per començar, si volem fer l’esforç d’entendre’ls, ens hem de ficar al cap que per als espanyols, els nacionalistes som nosaltres, ells mai de la vida. Això és una contradicció, és clar, i només cal mirar la definició de la RAE sobre el terme ‘nacionalismo’ per veure de seguida que totes tres accepcions encaixen a la perfecció en personalitats tan diverses com Mariano Rajoy, Belén Esteban, José Bono, Letizia Ortíz, Sergio Ramos i Rosa Díez. Però per aquestes coses que té el llenguatge i a força de repetir el missatge, han aconseguit que el comú dels espanyols -el que vibra amb la 'roja' i amb Fernando Alonso no pas perquè siguin bons, sinó perquè són espanyols- consideri que els seus sentiments no són nacionalistes, sinó simplement ‘normals’. Al capdavall, segur que el comú dels francesos o dels marroquins reacciona igual davant situacions semblants.
Això és complicat d’assimilar per als catalans que no ens sentim espanyols, però si aconseguim entendre que a Espanya són tan nacionalistes com ho som a Catalunya, tot plegat serà més fàcil. De fet, l’única diferència –important, això sí- entre tots dos nacionalismes és que un té un Estat al darrera i l’altre no. Per la resta, tots volem que el nostre país progressi adequadament i guanyi els partits de futbol. Precisament, la clau rau en no tenir Estat, perquè això és el que fa creure molts espanyols que els catalans no tenim dret a tenir el nostre propi nacionalisme i ens hauríem de conformar amb el seu. Un pensament que, portat a l’extrem i amb l’ajuda dels nostres radicals, porta a creure que els independentistes odiem Espanya. Caram, i tot només perquè pensem com ells, però amb un subjecte diferent.
