ERC està jugant amb la idea d'apuntar-se a la teoria de l'onada, o sia, deixar en segon terme el tacticisme negociador a curt termini, i llançar-se a aprofitar els efectes psicològics del "Dissabte de Glòria" a nivell popular, a l'espera de recollir els fruits amb un clar salt endavant en una futura cita electoral.
Aquesta opció casaria bé amb la interpretació que un dia va fer Joan Puigcercós, en el sentit que els votants d'un partit són com els "clients" d'una empresa, i que allò que no pot fer el partit és decebre els seus clients, perquè tard o d'hora ho paga amb una pèrdua de mercat. Ergo: el gruix dels manifestants –no tots- tenen el partit republicà com a punt de referència, i no es pot deixar aquesta gent orfe d'una punta de llança política que no renunciï a uns punts bàsics de país.
Alguns comentaristes, com Isabel Clara-Simó o Vicent Partal demostraven ahir -amb els seus articles a l'Avui i El Punt- que tenen molta fe en la continuïtat d'aquesta "onada". Però dins d'ERC no pas tothom pensa així: també se senten veus que reclamen prudència, que l'experiència ensenya que no cal confiar massa en la fogarada. Que si anar a fer un "passeig" pel costat sobiranista no donés els resultats esperats, comportaria una trompada política massa cruel: l'entrada en el consens estatutari per la porta petita, a cap preu, i la cessió d'espai al competidor nacionalista, que és CiU.
Per acabar de complicar-ho, Maragall predica des de Nova York que l'Estatut no està tancat i que la definició de Catalunya com a nació continua oberta fins que l'aprovin les Corts espanyoles. Per resumir el malestar i la desorientació en què s'ha instal•lat l'establishment polític català, no hi ha millor expressió que la del director de La Vanguardia, José Antich, que després de la manifestació escrivia, malhumorat, que això és un "galimatías".
