ERC i Junts, tercera temporada: escapar-se de l'incendi «in extremis»

El Soler de n'Hug, a Prats de Lluçanès, i Can Magarola, a Alella. Són els dos emplaçaments que han servit d'escenari a Pere Aragonès i a Jordi Sànchez per desbloquejar la legislatura, evitar noves eleccions i propiciar la posada en marxa d'un Govern de coalició que aspira a deixar enrere les malfiances dels últims anys. Dissabte, des de les 10, al Soler de n'Hug -masia que gestiona la família d'Isaac Peraire, vicesecretari general d'ERC-, es va parlar d'estratègia i, després de l'aturada per dinar, es va entrar a fons en el programa i l'estructura del nou executiu.

A les 20.30 es va parar i els equips es van comprometre a veure's l'endemà, al Maresme, on hi van ser de 9.30 a 18 per tancar l'estructura del Govern. Es posava així fil a l'agulla a la negociació més delicada, tensa i espessa que han protagonitzat els dos espais des del 2012, quan Artur Mas i Oriol Junqueras van pactar un acord parlamentari amb el 9-N com a objectiu.

Diumenge es va tancar a l'acord. No es va incendiar la política catalana, però sí un dels coberts del Soler de n'Hug, tal com va explicar Peraire a les xarxes. Va anar només d'unes hores que el tràfec de cotxes de bombers i veïns per apagar el foc no agafés de ple els negociadors.  
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Isaac Peraire Soler (@isaacperaire)

Les cites, que no van transcendir durant tot el cap de setmana, van tancar unes jornades de màxima incertesa. Aragonès era un home sol·licitat. Pels dirigents d'ERC, que no s'han deixat de reunir cada dia a les 8.30 del matí per conèixer al detall l'estat de les negociacions, però també pels consellers de Junts. Les peticions de dinar i de cafès es multiplicaven. Els dubtes sobre la reedició de la coalició s'havien estès cada vegada més i els membres del Govern amb carnet de la formació de Carles Puigdemont i de Jordi Sànchez patien pel seu futur polític i també pel del projecte. No van acabar de respirar tranquils fins que van veure aparèixer Aragonès i Sànchez als jardins del Palau Robert per presentar un acord que suposa la tercera temporada d'una unió, la d'ERC i Junts, que ha travessat turbulències des que es va posar en marxa, el juliol del 2015.

És el mes i l'any en què es va constituir Junts pel Sí, coalició que acabarien liderant Carles Puigdemont i Oriol Junqueras -Artur Mas va fer un pas al costat i ahir, si ho hagués volgut, hauria pogut observar des del seu despatx al Palau Robert com ERC i Junts revalidaven l'entesa-, amb la vista posada en el referèndum de l'1-O. Després de la tardor del 2017, les dues formacions van constatar discrepàncies estratègiques insalvables que no van deixar d'impactar en l'executiu que va acabar presidint Quim Torra, ara abanderat del sector més irreductible de l'independentisme i combatiu amb els termes de l'acord presentat al centre de Barcelona. La tercera temporada entre ERC i Junts, entre Junts i ERC, té el compromís de totes les parts d'incloure episodis de reconciliació i de distensió, per bé que en el guió hi ha previstes turbulències.

La negociació, de fet, ja no ha estat tranquil·la. Els republicans, des de la mateixa nit electoral, van començar a detectar "mal perdre" a les files de la formació de Carles Puigdemont. No hi van ajudar les fórmules utilitzades per Sànchez, que parlava sovint d'empat tècnic quan la diferència en vots -35.000- era el triple que l'obtinguda per Junts per sobre d'ERC als comicis del 2017. La diferència en escons, això sí, era minsa, més que abans: només un escó, 33 dels republicans per 32 dels de Puigdemont. Després de constituir els equips negociadors -Laura Vilagrà, Josep Maria Jové, Sergi Sabrià i Marta Vilalta pels republicans; Sànchez, Elsa Artadi, Francesc de Dalmases, Míriam Nogueras i Josep Rius en representació de Junts-, el malestar va canviar de banda.

Per què? Perquè ERC, com a estratègia negociadora, va preferir arrencar el ball amb la CUP. La sintonia va ser immediata, especialment en l'agenda social i també en la reformulació de la conselleria d'Interior i els protocols dels Mossos, calent com estava el carrer aquells dies per la detenció de Pablo Hasél. Els negociadors de Junts, posant en una situació delicada el conseller Miquel Sàmper, titular d'Interior, també es van aproximar a la CUP. En paral·lel, les converses avançaven amb lentitud entre Junts i ERC, perquè els republicans continuaven insistint amb la idea de sumar els comuns a l'equació. El veto creuat entre ells i els de Puigdemont va ser insalvable i, amb el pas dels dies i les reticències de la CUP a ser al Govern, la coalició va obrir-se pas. 

No es va trigar, això sí, a detectar un escull. En la reunió de l'1 de març entre els equips dels dos socis, Junts va posar oficialment sobre la taula l'estratègia de la bifurcació. En què es basava? En essència, que el Govern fos sobirà en les qüestions del dia a dia -la gestió autonòmica- i que el rumb del procés es posés en mans d'una direcció col·legiada que, segons la visió de Junts, havia de posar-se en marxa sota l'aixopluc del Consell per la República. És el que va traslladar, 25 dies més tard, Albert Batet al Parlament. Poc després, el 30 de març, Aragonès va oferir una resposta formal a Junts: com a president, no acceptaria "tuteles ni substitucions". Missatge a l'hemicicle, però també a Waterloo, on Puigdemont es mostrava curós sobre el seu paper en la negociació.

Dies abans del debat d'investidura, Aragonès s'havia posat en contacte per videoconferència amb el líder a l'exili, que li va traslladar la seva plena confiança en l'equip negociador de Junts. Els dos dirigents han tingut contacte sovint al llarg de les converses, fins i tot en els pitjors moments. És el cas, segons relaten fonts consultades per NacióDigital, del segon cap de setmana de maig. Un cop Aragonès havia anunciat la voluntat de governar en solitari. Ho va fer el 7 de maig, l'endemà d'una jornada convulsa en què Sànchez -de permís penitenciari- va donar pràcticament per fet l'acord, ERC -que interpretava que anava de catxa- va collar-lo per reunir-se i rubricar l'entesa. L'agenda -i les posicions allunyades- van impedir qualsevol signatura.

No és l'única catxa que s'ha protagonitzat al llarg de la negociació. La més destacada és la que va verbalitzar Jordi Sànchez el 4 d'abril en una entrevista a La Vanguardia: si no hi havia acord, cedirien els vots necessaris per investir Aragonès, que governaria en solitari, i així s'evitarien les noves eleccions. El dia 7 d'abril ho va traslladar amb més detall en una trobada dels equips negociadors: si el presidenciable d'ERC obtenia el suport de la CUP -amb qui ja havia forjat una aliança segellada a les portes de la primera investidura que inclou una qüestió de confiança a mig mandat- i dels comuns, Junts oferiria quatre escons per tal que pogués arribar a Palau.

Aragonès en va prendre nota, però va trigar un mes a "emancipar-se" -el verb el fa servir un alt dirigent d'ERC- de l'estratègia negociadora de Sànchez. Fins aquell moment, interpreten els republicans, Junts no havia fet cap mena de cessió. I això que, sempre segons la visió d'ERC, els potencials socis havien incomplert el revers de l'acord per situar Laura Borràs com a presidenta del Parlament. En un paràgraf escrit a l'última pàgina de l'entesa que va portar la candidata de Junts al lideratge de la cambra, els de Puigdemont es comprometien a investir Aragonès en primera votació a finals de març. No va passar i, en aquest punt, la negociació va entrar en una segona fase.

El 10 d'abril, un cop Sànchez ja s'havia obert a cedir els vots necessaris per desbloquejar la legislatura en cas de desacord, els negociadors d'ERC van agafar tota la documentació elaborada fins al moment -hi havia nou grups de treball en marxa- i la van unir en un sol document. La proposta global inclou estratègia, com actuar al Parlament, programa de Govern, estructura de l'executiu -encara sense concretar-, coordinació i seguiment de l'acord. Els dirigents republicans detecten que, quan fan pressió, alguna cosa es mou a Junts. Ja intueixen que la cosa pot anar molt fins al final si no fan cap ultimàtum. El primer arribaria el 19 d'abril, amb una compareixença de tot l'equip negociador d'ERC en què es reclama arribar a un acord, com a tard, l'1 de maig.

La pressió funciona també en sentit invers, perquè Junts exigeix a Aragonès que posi damunt la taula una proposta d'estructura de Govern. Ho fa el 27 d'abril en una trobada a Lledoners, avançada per NacióDigital. Al cap de quatre dies, quan vencia l'ultimàtum fixat per ERC, Aragonès arribava al centre penitenciari de Sant Joan de Vilatorrada amb la intenció de tancar una entesa i desbloquejar la situació per evitar anar a última hora. La cita va anar bé, fins al punt que Sànchez va acceptar situar la direcció col·legiada del procés fora del Consell per la República -amb qui es crearia una comissió de coordinació-, i per això ERC parlava de "punt d'inflexió" i d'acord "en qüestió d'hores".

No seria així. Dos dies més tard, Junts sostenia que no s'havien fet avenços, refredava l'acord i posava sobre la taula una consulta a la militància que, fins aquell moment, no s'havia plantejat. L'ambient s'acaba d'enrarir l'endemà, 4 de maig, quan en una reunió amb l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural, ERC, Junts i la CUP acaben d'esclatar les turbulències sobre el Consell per la República. El paper de Toni Comín en les converses ha estat un element de "distorsió", segons alguns dels implicats, perquè reclamava que, si la direcció col·legiada del procés havia d'estar a l'empara del Consell, també s'havia d'assumir el seu full ruta de confrontació amb l'Estat, el Preparem-nos.

El caldo de cultiu d'aquells dies acaba derivant en la incapacitat de tancar un acord i en l'anunci d'Aragonès de governar en solitari, solemnitzat en una roda de premsa a la seu d'ERC una hora abans que Junts arrenqués un congrés extraordinari en el qual Sànchez va reiterar l'oferta de cessió dels quatre vots. El dilluns 10 de maig -quan el presidenciable d'ERC i Puigdemont ja han intercanviat impressions després de la trencadissa-, una reunió de la plana major de l'independentisme amb tots els actors ajuda a greixar les relacions. Si més no, a saber en quin punt es troben les converses i en si existeix la possibilitat real de trencament. Una possibilitat que es fa palpable l'endemà, 11 de maig, quan una reunió d'ERC i Junts serveix perquè els de Puigdemont verbalitzin que no hi haurà cessió de cap vot i que volen retornar al Govern de coalició.

L'abisme electoral és més a prop que mai, però s'acaba evitant a contrarellotge. És definitiva una trobada al Parlament dimecres, propiciada per la CUP, que serveix per deixar l'estratègia independentista al marge de la investidura. És un moviment clau, perquè aplana el camí de la marxa enrere per a Junts i ERC: el Govern de coalició torna a ser possible si hi ha cessions per part de les dues bandes. Les trobades al Lluçanès i al Maresme ho acaben de certificar, i el Palau Robert acull el final de les converses. La tercera temporada de la relació entre els dos principals actors de l'independentisme es posa en marxa després de superar les línies de guió més espesses dels últims anys.