Durant dècades, el corrent central del catalanisme va confiar cegament en Europa com a projecte. Eren els anys d'un mite: L'Europa dels pobles. Una entitat política i jurídica que aniria diluint els estats poc a poc, directiva a directiva, fins eliminar-los com a entitat. Nord enllà, el record dels ministeris de Madrid s'aniria esvaint poc a poc.

Però no. La Unió Europea s'ha fet tractat a tractat, sense una intervenció pràctica i efectiva dels ciutadans. Fins que aquest procés de degeneració democràtica ha acabat creant Durão Barroso, un assalariat d'aquests estats a qui importen un rave Catalunia, els pesats dels catalans i el conjunt dels ciutadans europeus. Així que, en definitiva, l'expansió del moviment sobiranista català és una responsabilitat de Brussel·les. Perquè és la mateixa Unió Europea la que ha insistit, un cop i un altre, en què per ser soci del club cal ser un estat. I per això el maltès és idioma oficial i el català no. Lliçó apresa.

Ara Catalunya anuncia que té la voluntat de presentar-se amb tots els requisits i correspon a Europa trobar la manera més adequada d'obrir la porta. Perquè, com diu l'Oriol Domingo, si Catalunya quedés fora de l'UE per exercir la democràcia i el vot, aquesta Europa no valdria la pena.