Es pot evitar una nova operació Catalunya?

Les informacions que han aparegut en les darreres setmanes estrenyen el cercle sobre els responsables de l'operació Catalunya, amb l'aleshores ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, al capdavant, i l'expresident del govern espanyol Mariano Rajoy al corrent de tot. Pot tornar a passar? El govern de Pedro Sánchez ha utilitzat les revelacions publicades pels mitjans -els jutges, fins ara, han tingut poc interès en investigar els fets- per carregar contra el PP i per refermar el seu compromís perquè no es tornin a produir maniobres del deep state per eliminar rivals polítics. Ara bé, es pot evitar una nova operació Catalunya? N'hi hauria prou amb reformes o mecanismes de control?

Les veus consultades per Nació plantegen algunes mesures per fiscalitzar més i millor les actuacions d'Interior, de la policia i dels serveis secrets, però amb això no n'hi ha prou. Una operació com la que va dur a terme la cúpula del ministeri que pilotava Fernández Díaz, de la mà del seu secretari d'Estat, Francisco Martínez, així com de la cúpula policial -Eugenio Pino o Marcelino Martín Blas, entre d'altres- i alguns comissaris corruptes -com José Manuel Villarejo- no és tan fàcil de resoldre. En els fons, hi ha dues qüestions que condicionen totes les mesures que es puguin adoptar: l'actuació de jutges i fiscals per depurar responsabilitats, i la cultura democràtica.
 

Quan Interior es desboca

En l'operació Catalunya hi té un paper central el Ministeri de l'Interior, que aleshores pilotava Fernández Díaz. En declaracions a aquest diari, Damià del Clot, autor del llibre Anatomia del Deep State espanyol (Pòrtic) assenyala que aquest és un ministeri molt poderós, perquè controla les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat i té accés a fons reservats, poc fiscalitzats. Si hi sumes un ministre com Fernández Díaz, disposat a tot per Espanya, o en el seu dia José Barrionuevo, el poder d'aquesta cartera és "desorbitat". Això explica la creació dels GAL o de l'operació contra els independentistes. Hi ha manera de controlar-ho perquè això no passi?

Del Clot no és optimista. "Ja hi ha controls polítics, legals i judicials, però no hi ha mecanismes que valguin perquè aquesta 'cara B' actua fora del sistema", apunta. Les informacions aparegudes assenyalen des de policies fins a polítics del més alt nivell, i també detallen la proximitat de jutges i fiscals d'òrbita conservadora amb partits com el PP. Com apunta Del Clot, no tot és Villarejo, també hi ha alts magistrats molt preparats i tècnicament brillants que conviuen amb el deep state. Quan les clavegueres surten a la llum, és quan hauria d'actuar la Fiscalia o els tribunals, però fins ara han tingut poc interès a fer-ho.
 

Els policies no sempre diuen la veritat

Un altre element a tenir en compte és el paper de la policia patriòtica, autora d'informes apòcrifs que van servir, en alguns casos, per nodrir causes judicials. L'advocat Gonzalo Boye, protagonista els últims anys pel seu paper com a advocat de Carles Puigdemont, posa el focus aquest punt. Segons ell, la judicatura dona massa credibilitat a la versió policial. "La policia diu que hi ha 10.000 soldats russos, o que els Pujol tenien 3.000 milions d'euros d'un dia per l'altre, i ningú no ho posa en dubte. No hi ha un control crític de què es diu", argumenta, en referència a la trama russa del procés o a una de les causes contra la família Pujol que ha acabat arxivada després de nou anys. 
 
En el mateix àmbit policial, l'entitat de defensa de drets humans Irídia ressalta la importància de fiscalitzar més la feina de la policia amb mecanismes de control independents. L'advocat i codirector d'Irídia, Andrés García Berrio, destaca que aquest mecanisme ha de servir per "vigilar qui ens vigila". "Que els policies s'investiguin a ells mateixos no compleix amb els estàndards democràtics", sosté. Aquesta eina hauria de dependre del Congrés, però tenir autonomia i un pressupost propi per poder detectar o evitar pràctiques de corrupció policial com les que apareixen en l'operació Catalunya. Perquè això pugui funcionar -a banda de voluntat política- calen reformes legals. Per això l'entitat també defensa la necessitat de reformar la llei de secrets oficials, que actualment "no s'ajusta a la protecció de drets humans".
 

La llei de secrets s'ha de repensar

L'operació Catalunya té un cost econòmic i aquí hi entren els fons reservats, que són secrets i tenen una fiscalització molt limitada. Una de les mesures que s'han d'adoptar per intentar que no es pugui repetir una operació Catalunya implica repensar la llei de secrets oficials, que és de l'època franquista. Ho defensa Emilio Olabarría, exdiputat del PNB i exvocal del Consell General del Poder Judicial, que recepta més transparència i fiscalització. "Cal un millor accés als documents classificats i una democratització dels aparells d'intel·ligència de l'Estat", sosté. Té clar que l'Estat "s'ha de defensar", però "no ho pot fer amb procediments il·legals" com en el seu dia els GAL, l'operació Catalunya o més recentment el Catalangate.

Una de les claus, en la línia del que ha defensat històricament el PNB, passa per facilitar la desclassificació de documents quan apareixen informacions fefaents que apunten a un delicte. "La desclassificació hauria de ser pràcticament automàtica si ho demanen els afectats", diu Olabarría. I a partir d'aquí, actuar contra els responsables d'aquestes operacions "sense excuses" i "depurar responsabilitats" ja sigui a través de comissions d'investigació -n'hi ha una de prevista al Congrés sobre l'operació Catalunya- com per la via penal. En aquest sentit, també apunta que caldria una reforma del codi penal per endurir per aquest tipus de delicte, especialment per als càrrecs polítics que els duen a terme.
 

Jutges amb "contrapesos"

Tant els canvis legals com les informacions que constaten l'existència de l'operació Catalunya acaben davant dels jutges. Diversos experts consultats coincideixen a assenyalar el seu paper. "No n'hi ha prou de canviar les lleis o crear mecanismes de control: al final dependrà de la interpretació que en facin els jutges", apunta Del Clot. En aquest sentit, tant ell com Boye apunten que hi ha un problema amb la cúpula judicial, amb el sistema d'elecció dels jutges i amb la manca de controls que té el poder judicial. "Tot s'ho fan entre ells", resumeix Boye, que alerta, com també ho fa Del Clot, que no hi ha un "contrapès" al poder judicial que pugui fiscalitzar la seva actuació quan aquesta s'allunya de la legalitat.
 
Un altre problema que identifiquen és l'accés la cúpula judicial, molt lligada als partits polítics. "Cal reforçar el mecanisme d'elecció dels jutges perquè no depenguin tant dels partits i es basin en criteris tècnics i professionals", argumenta Del Clot. Ara com ara, els principals tribunals -com la poderosa sala penal del Suprem que presideix Manuel Marchena- estan molt polititzats i hi ha magistrats que fan "oposició política" sense contrapesos que puguin fiscalitzar possibles "desviacions de poder". S'està veient aquestes setmanes amb l'amnistia, i s'ha vist també amb el poc interès fins ara a investigar l'operació Catalunya. Trobar un mecanisme que fiscalitzi els jutges, i que no el controlin els partits, és una tasca complicada.
 

I si no es pot evitar?

Reformes legals, més controls i contrapesos... però i si no n'hi hagués prou? I si no fos possible tenir garanties que impedeixin que un grupuscle de la policia, sota les ordres d'un ministre i amb la connivència del president de torn utilitzi els aparells de l'Estat per atacar rivals polítics? Boye, Del Clot i Olabarría assenyalen el problema de la cultura democràtica, que impregna tota la resta. Sense un canvi de cultura democràtica és difícil poder evitar noves operacions de les clavegueres de l'Estat, encara que es facin reformes positives. "Hi ha un component sociològic", assenyala Del Clot. Les veus consultades ressalten que alguns dels canvis no serien necessaris si s'apliqués correctament la llei o se'n fes una interpretació favorable als drets. Les reformes per aprofundir en la qualitat democràtica que s'han d'impulsar reclamen voluntat política, però canviar la cultura democràtica d'un país vol, sobretot, temps.