Un debat estrany. Carme Chacón i Jorge Fernández Díaz feien veure que els seus partits poden decidir alguna cosa en el futur, aparentant que les ordres que arriben de París i Berlín no existeixen. Des del primer moment, la candidata socialista va deixar clar que, per a ella, nacional significa espanyol i Fernández Díaz -amb la veu exacta de Vidal-Quadras- subratllava constantment el dret de decidir d'Espanya sobre Catalunya. En fi, el de sempre. Amb una curiositat: a Fernández Díaz li va marxar l'afonia quan va parlar en castellà i Bosch va estrenar-se com a independentista que fa cites en castellà.

Qui més qui menys havia de buscar les raons per demanar el vot, quan és evident que el PP treurà una majoria escandalosa que convertirà tothom en prescindible. Duran no se'n va sortir perquè forma part de la vella política que van protagonitzar Pujol i González i de la qual renega el mateix Jordi Pujol. Però Bosch tampoc no va buscar mai el cop de puny a la mandíbula amb el seu missatge de bon rotllo independentista. Curiosament, va ser Joan Coscubiela qui més va lluitar per no ser confós amb un socialista, amb aquell rampell que els passa als candidats d'ICV només un cop cada quatre anys.

Tot i així, només Alfred Bosch i Joan Coscubiela plantejaven, obertament, una alternativa. I, efectivament, van ser ells els únics que s'escapaven del badall i emetien algun senyal més enllà de l'enviament d'un currículum personal a tots els ministeris. De fet, els polítics espanyols són això, i alguns catalans, també.