Espanya ha fet de Catalunya un país estrany. Ahir, al Parlament, el denominador comú dels líders unionistes consistia a reclamar que la majoria -és a dir, CiU i ERC- ignorés el que se'ls reclama des del carrer per passar a negociar amb Madrid alguna altra cosa. Una millora de la Lofca, posem per cas. I Artur Mas, en les rèpliques, els responia que l'hegemonia política, a hores d'ara, no està en mans de les elits socials, sinó de les bases del catalanisme. I que, per tant, la majoria parlamentària no té altre remei -si vol continuar essent-ho- que seguir el camí que els indica la gent que els vota i els exigeix resultats.

Dit més clarament, PSC, PP i Ciutadans demanen a Artur Mas -i, si pot ser, a Oriol Junqueras- que enganyi els seus votants i negociï una simple revisió del sistema derivat de la transició política de finals dels setanta. Tot plegat, amb l'esperança que el sobiranisme fracassi per absència de direcció política.

"Alci la mirada a tots els catalans. Tots som dignes. La dignitat és de les persones, no dels territoris", li deia, ahir, Alícia Sánchez-Camacho a Artur Mas, assumint, indirectament, que l'adscripció a Espanya, avui, és clarament minoritària a Catalunya. I tot indica que ho continuarà essent, encara que es disfressi de tercera via.