El tinent general Manuel Díez-Alegría fou cap de l'Alt Estat Major espanyol a les darreries del franquisme. Un home interessant i expert en els serveis d'informació en guerres de guerrilles. Díez-Alegría escrivia l'any 1975 que per guanyar calia utilitzar els “mètodes més dràstics per destruir la xarxa informativa de l'adversari i apartar d'ell la població, un objectiu que calia complir escampant falsos rumors”.

L'any 1971 als despatxos de les autoritats civils i militars espanyoles arribava un exemplar del batejat com a “Libro Rojo de la Subversión”, del qual destacava l'apartat “La subversión nacionalista y separatista”, un autèntic inventari informatiu dels partits i associacions polítiques catalanes elaborat exhaustivament per l'avi del CNI, el Servei Central de Documentació del govern feixista, el SECED.

El 1972, el primer director del Servei de Documentació de Presidència, antecessor del SECED,  el tinent coronel d'Artilleria José Ignacio San Martín, es va preocupar i molt de controlar de prop l'Assemblea de Catalunya i la biosfera política catalana.

Anteriorment, els serveis d'intel·ligència i informació de l'estat espanyol ja finançaven grups com Círculos Españoles de Amigos de Europa (CEDADE) o Partido Nacional Español Socialista, constituïts a Barcelona i de tendència neonazi que intentaven desestabilitzar el feble i clandestí entramat polític català de la dictadura, amb accions que batejaven amb l'eufemisme de “contundents”.

El setembre de 1977, militars retirats del servei actiu però amb una forta ascendència sobre els comandaments actius es van reunir a Xàtiva per informar al rei que “si les coses es posaven lletges les forces armades estaven per aturar el separatisme”.

L'abril de 1998, un ex-agent operatiu del GOSSI, el Grup Operatiu del Servei Secret d'Informació de la Guàrdia Civil, reconeixia en una entrevista que hi ha “molts periodistes que treballen pel CESID -antecessor del CNI-”, assegurant que l'ABC era un dels canals habituals per filtrar informació generada per la “Casa” per assolir els seus objectius.

El 24 de gener de 1977 l'extrema dreta va assassinar cinc treballadors d'un bufet d'advocats laboralista del carrer Atocha de Madrid. L'endemà el diari El País, recollint les sospites de la participació de l'aparell involucionista de l'Estat en la matança, publicava un editorial força esfereïdor. “Els objectius són evidents: incitar la rebel·lió de l'estament castrense; atemorir la població civil; exasperar l'oposició cap a l'acció impacient o protesta desordenada i impedir la celebració d'unes eleccions democràtiques en aquest país”.

Canviïn eleccions democràtiques per consulta i veuran, com més de trenta anys després, no han canviat gaire les coses.