Queda clar, passats més de trenta anys, que el sistema de partits originat durant l'època de la transició deriva de forma inevitable cap a la corrupció. Ningú no es creu que les diverses formacions polítiques puguin finançar les seves campanyes -llargues i caríssimes- i les seves estructures amb la suma de les quotes dels afiliats més les subvencions per resultats electorals. Les llistes tancades i bloquejades han generat uns aparells fortíssims que han centralitzat recursos i, sovint, han utilitzat les institucions com a eina de pressió i recaptació. Per tot plegat, els escàndols de corrupció han afectat més profundament els partits que més diner públic han gestionat. És a dir, PSOE i PP a Espanya i CiU i PSC a Catalunya. El problema, doncs, és de fons i molt difícil de resoldre.

Dit això, la mentida que intenten fer passar des del poder de l'estat és que a Catalunya hi ha una corrupció diferencial causada pel catalanisme polític. Seguint aquest raonament, el procés d'emancipació nacional estaria causat per una casta corrupta que intenta sostraure's a l'acció de la justícia espanyola tot creant un estat a mida que els proporcionaria impunitat. Així doncs, els ciutadans d'aquest país -almenys majoritàriament- estaríem cometent la idiotesa de seguir, cegament, una pastanaga quadribarrada que va en contra nostra, perquè ens deixaria sense la protecció de la justícia espanyola.

Des d'aquesta visió, Catalunya seria una mena de fangar sicilià controlat per la família Pujol-Ferrusola, on la corrupció ha arruïnat les institucions públiques que ja són incapaces de subsistir per si soles. Espanya, per tant, es presenta a si mateixa com la gran solució als problemes endògens dels catalans. Catalunya queda convertida, en aquest escenari, en un territori i una població que necessiten tutelatge institucional.

Tot plegat, un relat infantiloïde d'espanyols justos i catalans estúpids. La catalanofòbia fa estralls mentals.