En unes llargues converses que vaig tenir la sort de transcriure fa un parell d'anys, els presidents Pujol i Barrera atribuïen la ineficàcia política de les dues últimes grans manifestacions del catalanisme al fet que, segons ells, el poder de Madrid interpreta -invariablement- que hi ha una gran part del país, la més llunyana al fet nacional, que no se sent interpel·lada per aquesta mena de mobilitzacions. I és possible que tinguin raó. De fet, en la gran manifestació de protesta per les infraestructures va quedar clar que des d'algunes estacions de Rodalies no va arribar ningú.

Per això aquest 10-J és diferent. Per primera vegada en trenta anys, les organitzacions polítiques i sindicals que millor representen aquestes identitats híbrides estan cridant a la participació per una motivació exclusivament nacional. José Montilla no sostindrà la pancarta que reclama el dret a decidir, però la seguirà.

Poc o molt, de grat o per força, el PSC -com UGT i CC.OO.- s'han incorporat visiblement a la reivindicació nacional. Amb el fre de mà i donant garanties al PSOE, però hi són. Per això el Tribunal Constitucional -l'Estat, en definitiva- ha comès un error estratègic colossal. El poder, en algunes ocasions històriques, és estúpid.