Les reunions de Felip VI amb els representants dels diversos grups parlamentaris del Congrés o líders de les formacions amb representació estan servint per aclarir el rumb de la negociació oberta. Aquest dijous, ha estat el torn del cap de llista de Compromís, Joan Baldoví. El polític valencià ha traslladat l'escenari amb què treballa el Rei d'Espanya, i aquest és proposar el candidat del PP, Mariano Rajoy, per a la investidura.

Baldoví parlava, citant el monarca, de seguir “l'ordre natural de les coses” i de proposar qui ha obtingut “més vots”. Aquesta tesi, la de Rajoy com el primer candidat que se sotmet al debat d'investidura, l'abona les declaracions del portaveu del PP al Congrés. Rafael Hernando ha anunciat que el líder popular traslladarà a Felip VI la seva “voluntat ferma” de ser el primer que assumeix el repte al Ple de la cambra baixa.

La política espanyola topa amb la nova realitat. El 20-D ha suposat un cop molt dur per l’entramat de la política espanyola sorgit dels inicis de la transició. El bloc bipartidista no disposa del control absolut de la situació, i ha de fer front a un seguit de forces noves. El Congrés ofereix un dibuix de la realitat política i sociològica de l’Estat que capgira del tot els esquemes previs. El partit guanyador, el PP, disposa de 122 escons, un resultat que solia ser l’aproximat al que treia en eleccions anteriors la formació política perdedora.

Espanya no és país per a coalicions. L’hemicicle del Congrés exigeix pactes i, probablement, algun tipus de coalició. Aquesta opció és per ella mateixa un canvi espectacular en un estat, l’espanyol, que no ha assajat mai les coalicions des dels anys de la República. Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy han presidit governs monocolors del seu partit. En moltes legislatures, a més, hi ha hagut una majoria absoluta d’un dels dos grans. En un país sense una llarga tradició parlamentària i uns partits sorgits de cabdillatges forts (Felipe González, José María Aznar), això implica una concepció autoritària de l’exercici del poder. Quan no hi ha hagut majories absolutes, s’han fet acords de governabilitat, bàsicament amb CiU, que és molt diferent a una coalició de govern. Això ha topat ara amb un escenari del tot diferent.

L’estret marge de maniobra del rei. Aquesta setmana ha estat plena d'especulacions sobre què podia fer el cap de l’Estat. Amb la lletra de la Constitució a la mà (art. 99), és formalment lliure de proposar el candidat que cregui convenient a la investidura. Però és obvi que només farà el que pugui. Com que Mariano Rajoy no sembla que vulgui fer un costat, serà ell, com a líder del primer partit, la persona proposada. La brama que corria, que Rajoy suggerís al rei que cridés en primer lloc a Pedro Sánchez (perquè es cremi), era una possibilitat, però molt arriscada. Amb un Rajoy en hores baixes i qüestionat, aquesta maniobra podria acabar engolint les poques opcions que té. De fet, el líder del PSOE ja ha deia avui mateix que és a Rajoy a qui li correspon intentar la investidura.

Sánchez és més resistent del que semblava. Pedro Sánchez –com Rajoy- es juga el seu futur polític. Però de moment, un mes després de les eleccions, el secretari general del PSOE ja ha demostrat que és més resistent del que semblava. La maniobra de Susana Díaz i altres barons per moure-li la cadira va ser això: una sacsejada, potser una prova per veure si col·lapsava. Tota la maquinària mediàtica del PP es va abocar en una operació per enderrocar-lo, donant ales a Sevilla. Però era una maniobra molt matussera. Al capdavall, tot i el mal resultat del PSOE, les previsions amenaçaven amb una ruïna (ser superat per Podem). Sánchez esgotarà fins al darrer segon per ser president. Si el volen fer fora, l’hauran de derrocar. Fins ara, cap secretari general del PSOE posttransició ha estat destronat de forma abrupta.
 
Podem modula el seu discurs. Aquests darrers dies també s’ha contemplat una certa modulació del discurs del Podem. La comparació amb l’escenari grec és inevitable i el relat té base: Podem busca substituir el PSOE i, per tant, no facilitarà la investidura a Sánchez. Al PSOE cal empènyer-lo a pactar amb el PP, com un vulgar PASOK. Però això també presenta dificultats pels de Pablo Iglesias. El seu electorat vol, sobretot, dur el PP a l’oposició. Als d’Iglesias no els espanten unes noves eleccions. Però si l’aritmètica fa imaginable una majoria amb els socialistes i aquests s’hi posen bé, Podem haurà d’explicar molt bé perquè s’hi oposa. Per això ahir va suavitzar les seves línies vermelles, matisant el tema del referèndum, sense renunciar-hi. Xavier Domènech, ahir mateix, afirmava que el referèndum que volen el defensava el PSOE fa dos anys, aprofitant un marge estret de la Constitució.

Soraya Sáenz de Santamaría, García-Margallo… Farà Rajoy un pas enrere? Farà un Mas, salvant les distàncies? Aquests dies correran noms diversos. El de Soraya Sáenz de Santamaría ja és un clàssic. Però presenta una dificultat enorme, i és que tanca en fals una crisi interna que viu el Partit Popular, que ha de celebrar un congrés properament. Si Rajoy surt d’escena, li serà molt complicat designar hereu com s’ha fet sempre. Acceptaran els barons del PP, alguns d’ells amb moltes ambicions, una sortida d’aquest tipus? I el PSOE l’acceptaria? El nom del ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, tindria un altre significat. Home gran, podria encarnar una etapa de transició i ser tolerat pels diversos clans del partit. Però el ministre és considerat un dels pocs amics personals de Rajoy. Tot són especulacions.  
 
La caverna, histèrica davant un nou "Front Popular". Per si de cas, el sector més extremista de la "caverna" mediàtica ja s’ha mobilitzat. Avançant-se als esdeveniments, ja donen per fet un Front Popular. Tornen els vells fantasmes de la Guerra Civil. Si acabés conformant-se una aliança entre PSOE, Podem i PNB, seria l’apocalipsi per aquests sectors. Ja fa dies que Paco marhuenda va dir des de La Razón que “Pedro Sánchez busca un Frente Popular para gobernar”. Luis María Anson clama contra aquesta amenaça. Federico Jiménez Losantos ho dóna per fet i ahir mateix advertia des de Libertad Digital que el pitjor que li pot passar a Espanya és que, quan a Catalunya avança el separatisme, a l’estat governi el PSOE amb “els comunistes i el PNB. El millor de cada casa”. Fins i tot torna a treure el cap Jaime Mayor Oreja, reclamant una “rectificació i renovació” del PP en cas que s’imposi el Front Popular.