El més curiós d'aquestes eleccions a Catalunya és que tant el PSC com CiU han triat els candidats més visiblement allunyats d'allò que s'anomena el dret a decidir. Carme Chacón és l'única dirigent del socialisme català que es va negar a assistir a la gran manifestació del 10-J, encara que el seu partit fos un dels convocants. Chacón és totalment contrària a res que tingui a veure amb la recuperació del grup parlamentari propi per al PSC a Madrid i fins i tot va escriure al diari que estava d'acord amb la sentència que retallava l'Estatut. En paral·lel, Josep Antoni Duran Lleida fa anys que simbolitza el combat contra el sobiranisme dins la seva pròpia coalició i, de fet, va ser l'únic dirigent significatiu que es va negar a participar en els referèndums populars sobre la independència.

El PP, en canvi, ha pres l'opció contrària. Jorge Fernández Díaz porta tota la campanya viatjant cap al catalanisme, fins i tot contradient les posicions tradicionals del seu partit. Ha afirmat que a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic i fins i tot ha reconegut públicament que la campanya del PP contra l'Estatut va ser un error.

Potser per això totes les enquestes reflecteixen, amb algunes variacions, les diverses ordinalitats d'un triple empat a Catalunya. Chacón, Duran i Fernández Díaz es confonen en un espai semblant que, paradoxalment, està molt allunyat de la centralitat del catalanisme actual.