15
de setembre
de
2016, 20:50
Actualitzat:
16
de setembre,
20:01h
Els nacionalistes sempre són els altres, assegura amb rotunditat l’escriptor i periodista Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959), autor de Breu història del nacionalisme espanyol (Angle), premi d’assaig atorgat per la Fundació Irla 2016. En el llibre repassa l’evolució, des dels mites de la Reconquesta, l'èpica de Don Pelayo i el llegat visigòtic, del nacionalisme més potent de l’Estat, que és l’espanyol. Subratlla els seus orígens liberals, que queden plasmats amb la Constitució de 1812 i l’eclosió del liberalisme.
Al llarg del segle XIX conviuen un nacionalisme liberal, que serà continuat pel gruix del republicanisme i el socialisme, i un de conservador, precedent del nacionalcatolicisme franquista, que tindrà el seu teoritzador més brillant en Marcelino Menéndez Pelayo. Però des de l’òptica perifèrica, que és la mirada de l’autor, les diferències pel que fa a comprensió de les altres identitats peninsulars són mínimes.
L’esquerra, sotmesa al patriotisme oficial
Puigpelat assenyala les contradiccions de bona part de l’esquerra espanyola davant de l'hegemonia d'un nacionalisme molt patrioter. Se centra, sobretot, en el cas del PSOE. De fet, més enllà d'algunes retòriques (com parlar de patriotisme obrer enfront patriotisme burgès, com van fer els dirigents socialistes a inicis del segle XX), veu poques diferències entre el discurs del PSOE sobre Espanya i el que fa la dreta, que ha controlat l’Estat la major part de vegades. Hi ha excepcions, això sí, com Julián Besteiro, un dels pocs líders socialistes que va ser capaç de distingir Estat i nació, tot arribant a relativitzar el concepte de sobirania nacional. Esmenta, fins i tot, una moció aprovada per un congrés socialista el 1918 a favor d’una Confederació Republicana de Nacionalitats Ibèriques. Però han estat opcions sense recorregut, com tampoc el va tenir la declaració en favor del dret d'autodeterminació dels anys setanta.
Per Puigpelat, hi ha poca esperança de canvi pel que fa a la mentalitat del nacionalisme espanyol, que veu molt tancat en ell mateix i fossilitzat. Els moviments d’obertura –l'Espanya plural de Rodríguez Zapatero o els tics federalistes del PSOE- són aparences que mai duen enlloc. Per això, expressa un escepticisme total envers la suposada heterodòxia nacional de Podem i Pablo Iglesias, subratllant l’ús continu del terme "pàtria" en els missatges de la nova política. L’estudi de Puigpelat és l’assaig de qui no es fa il·lusions.