Hi ha dos tipus de bones sensacions. Per una banda, la sensació agradable i per altra, la sensació que definiria compartir unes patates fregides amb una dona  amb un puntet parisenc, que xiuxiueja les paraules, ensarrona els pensaments, cuina lasanya de verdures i ha defensat davant la dura justícia espanyola El Vaquilla. Qui fa tot això és Gemma Calvet, és diputada al Parlament d'ERC per Catalunya Sí, i tipus d'interès polític.

Calvet és una dona del Poblenou, ara un barri de Barcelona. Va néixer el 1966 i és jurista de professió. Va començar la seva singladura professional com advocada al prestigiós despatx de Cahen & Constantin a Paris, i ja se sap com són les coses que vénen de la capital francesa... amb glamur, classe i amb un gust a república que desperta passions polítiques.

A partir d'aquí va participar en casos com el Filesa, al Planasdemunt i es va posar la toga per advocar en favor de presos polítics o insubmisos militars així com va exercir la defensa d'El Vaquilla, el delinqüent comú convertit en llegenda de la Barcelona magra plena de SEAT 131. Llegir el seu currículum és un curs de la transversabilitat que només pot oferir la noblesa del dret, ja sia com a consultora o ja sia com la seva experiència com Directora General de Drogues del govern basc.

Políticament, Calvet aspira a la República de Siena, aquell oasi que el comerç de la llana va permetre inventar un estat més o menys just, més o menys decent, en les tenebres del feudalisme. Conscient que la política molt més que sovint treu el pitjor de les persones, Calvet s'impregna de la teràpia holística, "del ser humà i la comunitat social com a simbiosi", de l'alquímia que reclamava Salvador Espriu com un instrument indispensable de la política. Serenor en la revolta, comunitarisme, consciència de transformació, gaudir de la memòria i sobretot, coratge, molt coratge per les escomeses que les dificultats poden convertir en quimeres.

Ensenyada pels seus dos avis, un mestre i l'altre un obrer de l'Aliança, recorda que tots dos li deien que "sense crítica, hi ha paràlisi". Un consell útil per a una dona que cita "L'Illa del Tresor" com el primer llibre que va llegir. Ara clava els ulls en  Stefan Zweig i no es cansaria de veure el tercer lliurament de "El Padrino". De menuda resseguia amb entusiasme els viatges d'en Tintin i de la parella de gals irreductibles, Astèrix i Obèlix, i no nega que a més de veure els diumenges La Casa de la Pradera també es delia pels imprescindibles Starky and Hutch.

Dotada d'una expressió suau i d'un to encisador, assegura que cuina una lasanya de verdures imperdible i un Mar i Muntanya gairebé insultant. Tria Priorat -aplaudiment- tot i que s'escapa a l'Alt Empordà per tal que la Tramuntana, poc amable però efectiva, l'ajudi a escampar les boires que provoca construir les noves esquerres que neixen del comunitarisme republicà.

Confessa que la seva paraula preferida és "estimar" i admet que somia en colors. Mentre alguns diuen que és més modernista que noucentista jo apostaria per un altre concepte, aquell que amalgama que tot coneixement savi és humà, necessari i de tothom. Calvet, la renaixentista que els vespres pàl·lids de dissabte acompanya amb els llavis l'Al·lè d'en Llach. I quan converses amb aquesta abanderada d'epicureisme ben entès, t'adones que si està en política, en política catalana i en el “procés” que tot ho determina, és només perquè “només té un desig d’amor, un poble i una barca".