El PP català té alguna cosa tràgica en la seva essència. Reconec que, a Catalunya, defensar públicament les sigles de la gavina és portar una vida complicada, sempre sota la mirada d'incomprensió de la majoria. S'hi ha de creure molt, però molt. Perquè, a més, les possibilitats que arribis a alcalde són ínfimes, i a conseller, prop de zero.

Però és que, a més, aquesta fe en Madrid escapa de la raó fins acostar-se a la mística castellana. Tots els dirigents del PP català saben que són material fungible i que, quan convingui a Gènova, els vendran per poc preu. O, simplement, els canviaran perquè sí, per avorriment dels que manen a Madrid.

Ara, a la pobre Alícia Sànchez-Camacho la fan liderar una guerra deplorable contra la llengua catalana, la seva. I ella, voluntariosament, s'hi presta. Sabent que, quan s'escaigui, els amos de Madrid se la treuran de sobre igual que tots els seus antecessors, Vidal-Quadras inclòs.

L'esperança (per a ells) , potser, és que la jugada està tan vista que cada cop són més freqüents els rampells de dignitat. Així van engegar-los Piqué i Nebrera i així es rebel·la Dolors Montserrat. Sort.