Ets un paio brillant, Pablo. Dijous, a Badalona, em vas encantar. Una oratòria excel·lent. Un festival d'emocions. Una genialitat darrere l'altra. Un no parar d'aplaudiments. Un show realment entretingut. Un magnetisme que enganxa. Sal grossa per a tothom. I, de propostes polítiques, ni una.

Corríem el risc, fins fa quatre dies, que l'unionisme català s'aplegués, aquests sí, en una llista única de color taronja, protegida des de la distància catòdica per l'Ibex-35. Amb una Alícia en hores baixes, i un Miquel ben poc engrescador, tot apuntava a què els cants de sirena de l'Albert unificarien tots els "no" en una única papereta que podria, fins i tot, ser vencedora. Un contratemps d'allò més preocupant per al procés.

Però no. Gràcies a tu, veiem que hi ha partit. L'independentisme presentarà de cara al 27-S tres llistes diferenciades socialment, i ara veiem que en el camp unionista també hi haurà debat. Que hi ha divisió. També podran triar quin tipus de país volen. Perquè l'eix esquerra/dreta existeix, malgrat tot. I això és realment excitant.

Realment excitant perquè el que tu propostes... bàsicament se situa a les antípodes del que proposa l'Albert. Tots voleu ofrenar noves glòries a Espanya, però no us poseu d'acord ni en el color de la vostra bandera. Reclames una esmena a la totalitat al franquisme..., quan la raó de ser de C's és la defensa a ultrança del règim post-franquista actual. A partir d'aquí, aneu dient que l'independentisme està desunit.


PD: I de debò que celebro que et posis dur amb el franquisme sociològic que empapa tots els porus de l'Estat. Però, la propera vegada que vinguis a Catalunya, no m'insultis. L'avi, carboner, classe popular, anarquista de pagès... després de la duríssima postguerra va votar... CiU. Sí, sí. El partit dels col·laboracionistes. Dels dimonis que mengen nens. Paradoxal, eh? Informa't millor de les característiques d'aquest país. La memòria del seu vot no et pertany.