La glòria, deia Rilke, és la suma de malentesos que es creen al voltant d’un nom nou. I de no pas cap altra mena de glòria és de què gaudeix, ara, el cos de Mossos d’Esquadra. Avui ja queda lluny, per com se succeeix tot tan acceleradament, però mentre encara es constituïen les meses per obrir els col·legis, molts convilatans compartíem, en conversa animada, una xocolata calenta que ens reanimava de la primera rosada de l’alba acabada la guàrdia nocturna. Cop en sec, els joves enèrgics comencen a cridar-nos que ens amotinem davant la porta perquè arriba la policia. A Torregrossa només hi va venir la catalana. Un parell de Mossos es van atansar elegantment i agradable; en adonar-se de la impossibilitat de poder accedir a les portes dels col·legis ens van desitjar un bon dia i, entre aplaudiments, van marxar.
 
Tothom al carrer. Tocades les nou, la cua creixia sense moviment de paperetes ni d’urnes. Finalment, l’autoritat municipal, amb aquell seu saber fer de transmetre calma i serenor per la seva, sempre, actitud reposada ens va explicar el retard pel boicot produït a la xarxa i ens va demanar que, en haver votat, les continuéssim vetllant, les urnes, perquè el país vivia una agressió que es preveia que aniria en augment. Twitter ens oferia imatges.
 
Llavors, ja ens adonàvem que la violència d'estat començava a la mateixa hora que el dret, fonamental, d’escollir. Aquesta violència que volia i que va aconseguir de sobrepassar el límit que és impossible de sobrepassar es va saldar amb gairebé nou cents ferits i contusionats a cop de porra, amb gasos lacrimògens i amb destrucció de qualsevol tipus de mobiliari que impossibilitava l’agressió física per evitar que es diposités el vot. Només hi va haver conflicte quan van intervenir les forces de seguretat de l’Estat. I aquesta actitud, que ha estat la vergonya d’una Europa en un silenci massa sorollós i amb un PSOE fent de crossa a gratcient, va dissenyar  una tal actuació policial com un centre de força capaç de coordinar mitjans amb la voluntat de realitzar objectius. I quins objectius?
 
Impossibilitar el vot per la por d’un sí incontestable. Doncs gairebé amb un 50% de participació, aquest sí que volien evitar de totes-totes amb violència i repressió ha estat la voluntat d’un 90% de l’electorat. I ara què? Doncs la complicitat creixent que va tenint l’independentisme arran de la fúria amb què van intervenir les forces antidisturbis i els milers i milers de suports a la crida a l’aturada en defensa de la dignitat amenaçada han precipitat els esdeveniments.
 
Més que voler respondre amb diàleg davant el resultat de les urnes, el govern Rajoy se serveix del Cap d’estat com a coartada per al 155, quan el president Puigdemont anunciava a través d’una entrevista a la BBC  que la proclamació de la independència al Parlament, atenent el resultat del referèndum vinculant, és qüestió de dies. Del que ara es tracta, per part catalana, és de negociar-hi, amb Madrid, sempre amb mediació; sabent, però, ara ja sí, des de quina posició ho fem, perquè el sí que hem dit els catalans que volem per a una República independent, lliure i sobirana ens legitima davant la derrota de l’Estat. I això és el que demana tot un poble pregonament traït als seus governants: que ens hem de fer valer la força de les urnes. I ho hem de fer amb una sola resposta, perquè el resultat de les urnes ho ha explicitat, que el nostre adversari polític és l’Estat.
 
Els grups parlamentaris que han donat suport a la Llei del Referèndum i a la de Transitorietat Jurídica estan obligats d’anar a l’uníson a partir d’aquest dia 2. No per exigències de guió, sinó perquè per molt avesats que estiguem a l’adversitat, els ciutadans d’aquest país també hi hem dit que sí, a l’articulat d’aquestes dues lleis. I, segurament, amb l’emoció que encara priva a les nostres paraules de l’eloqüència amb què voldríem servir-nos, és que hem de demanar a les forces polítiques que els donen suport, a aquests grups parlamentaris, que facin semblantment, perquè és tanta la complicitat que necessita i necessitarà la política catalana entre si, més enllà de les entitats, que cap formació ja no pot repetir que a partir del dia 2 amb segons qui ja no hi caldrà cap dependència. Caldrà tota i més. Hem guanyat, certament, i fins ara Catalunya ha marcat el ritme, però el que necessitarem a partir d’ara són Hilfskonstruktionen. Muntanyes d’emergència. L’hora és gran. I el que vindrà, gros.