Vaig tenir la sort de treballar a València capital durant un any,-  per cert, única ciutat de l'Estat on m'han insultat gratuïtament i explícita per ser català, a les altres ho fan implícitament, fins i tot a Barcelona- i l'experiència va ser prou digna.

Escoltava en viu i en directe la retransmissió radiofònica del judici dels crims d'Alcàsser i cada dia em jugava la vida per travessar l'Avinguda Ausiàs March. Dinava i esmorzava en un bar obrer del final de l'Avinguda Sant Vicenç Màrtir on feien un arròs barreja d'Aguaplast i perdigons Gamo. Era barat i els proletaris podíem treure el ventre de pena enmig d'una València, que no és tot el país, que vivia amb il·lusió desbocada l'inici d'una festa que semblava no tenir horari de tancament.   

La banda de música, les Falles i el llagostí de Vinaròs vivien en una perfecta harmonia de colors, diners i visites del Papa, tot regat amb un dogma de fe: els valencians votaven a favor que la festa no s'aturi. De sobte, algú ha abaixat la persiana i algú no ha pagat els vestits. Francisco Camps I, l'omnipotent ha arribat al destí que tenen tots els de la seva condició, els amorals perfectes:  caure per un entrebanc absurd, delirant i prepotent. Fet que encara denota més la tradició secular d'aquest país.

Ni corrupteles urbanístiques renyades per Brussel·les; ni la guerra implacable contra TV3; ni el malbaratament de recursos públics en ximpleries de fanfarró; ni l'emmordassament de part de la premsa; ni les trames entre les administracions i els amiguets; ni els atacs constants a la immersió lingüística ni l'oposició a tot allò sospitós de compartir genètica catalana han servit per aturar Camps. Tres vestits n'han tingut la culpa.

Com diu Fabra, el sòrdid amo de la Diputació de Castelló i oncle del successor a la presidència de la Generalitat Valenciana, "mientras el pueblo me vote... a lo mío". Des d'ahir, la Geperudeta respira tranquil·la, al capdavall, és la Mare del bons valencians. Salve Mare de Déu dels Desemparats!