Jaume Soler: «La CUP, o el que surti més endavant, és imprescindible per aquesta nova etapa»

- La Candidatura Unitària Popular d'Arbúcies va ser un dels primers referents del que ha esdevingut la CUP en l'àmbit municipal.

- Últimament, he hagut d'aclarir diverses vegades que jo no sóc fundador de la CUP. Vaig signar els estatuts amb altres persones per legalitzar el partit, però com una qüestió purament instrumental. La Candidatura Unitària Popular d'Arbúcies es va crear el 1978; vam mantenir viva l'Assemblea de Catalunya que s'havia creat el 72 de manera clandestina i el 76 de manera pública. I quan van arribar les eleccions municipals, cap al mes d'octubre del 78, ens vam dissoldre a l'assemblea i es va crear la Candidatura Unitària Popular d'Arbúcies com una sectorial municipalista del que havia sigut l'esperit de l'assemblea. 

- I aquí, per tant, hi havia gent que militava a altres llocs, fins i tot a CDC, o a ERC. 

- Sí, la llista es va fer a partir d'oferiments personals. Va costar molt trobar gent que anés a la llista. Vam haver de fer un recés i buscar gent de sindicats que també s'incorporessin. Finalment, es va presentar i es va fer una votació secreta. I a aquesta candidatura li va donar suport, sense ser una coalició ni tenir incidència orgànica directa, sinó a través dels seus militants, Convergència, Esquerra... tot l'antifranquisme. El PSUC, el PSAN i el Partit Socialista també, inicialment. 

- Aquesta manera de néixer indica que la gent que llavors ja vinculàveu l'alliberament nacional amb la lluita social, del PSAN, no teníeu problemes a l'hora de construir una candidatura amb persones que ideològicament no fossin exactament igual que vosaltres. 

- Hi havia una base de transversalitat, un concepte molt de moda arran del procés i d'organismes com l'Assemblea Nacional Catalana. Va ser una escola. Ens va portar problemes i, evidentment, el mateix model assembleari dificultava moltes coses, però com que vam néixer així i ens hi vam trobar, no té cap mèrit. No és que fos cap cosa elaborada en abstracte, sinó fruit de les vivències, del treball de l'assemblea... quan et fregues amb la gent, acabés trobant-hi, sobretot en moments crítics com va ser la transició del franquisme. Hi trobes més les coincidències que les divergències. 

- Es parla molt de transversalitat, ara, i també d'assemblearisme, arran del procés de negociació, amb les assemblees de la CUP. Segurament, les dificultats en la negociació no provenen tant de l'assemblearisme com del funcionament intern de la CUP. 

- Si algú ho fa servir, és una excusa de mal pagador. Entre altres coses, entrant una mica en matèria, jo que vaig participar a l'assemblea de Sabadell, aquella jornada va ser un acte amb mítings inicials i una votació. Assemblearisme i debat intern, suposo que n'hi devia haver en altres òrgans, però aquelles tres mil persones no vam celebrar una assemblea. Vam anar a un acte en què vam sentir opinions diverses, és veritat, però en plan míting. No hi havia cap mecanisme de debat després de sentir el que senties. 

- Quina valoració fa de la negociació?

- Si s'hagués fet bé, no hauria durat tres mesos. Això mostra que no s'ha fet bé. Després, quan ho analitzes, evidentment, els tics de cadascuna de les parts s'han projectat sobre l'interès general d'una manera gairebé escandalosa. Fins al punt que el 80% de la militància independentista, i dic militància perquè els dos milions que surten al carrer són tan militants com el que té carnet, es va arribar a petar dels nervis. No s'entenia. 
 
- Sí, tota aquesta gent no va entendre massa el que passava.

- Els polítics tenien la responsabilitat de gestionar no una derrota, sinó una victòria. I s'estava a punt de llançar per la borda una victòria. I regalar-la a l'enemic. La gent volia ruptura i república catalana, per resumir-ho en dos conceptes. Ruptura d'Espanya i un nou règim, amb unes bases noves, per fer un país millor. Però predominava més, per una banda i per l'altra, aquí sí que les responsabilitats van compartides absolutament, els interessos dels partits per sobre dels interessos de la gent. Es van prioritzar els interessos partidistes, les visions particularistes, el tacticisme... posa-hi els noms que vulguis. 

- La responsabilitat és compartida?

- Hi ha un adagi popular que diu: dos no es barallen si un no vol. La primera responsabilitat, per a mi, és de CDC i d'Artur Mas quan el 14 de gener, ara farà un any, per interessos partidistes, per la seva necessitat de refundar el partit, fan xantatge, clar i dur, no se n'han amagat mai, i retarden les eleccions. Estava més que cantat que portaria una contaminació de molts factors, començant per les municipals. Les municipals es van voler vestir com la primera ronda del 27-S i és mentida, perquè els tripijocs, les baralles locals entre CDC i ERC, no es van solventar ni van desaparèixer. I van dificultar que després, el que seria Junts pel Sí, fos un artefacte molt poc sòlid a nivell territorial.

- I a més de CDC?

- La segona responsabilitat, l'altre pecador, és ERC, per no tenir cintura i no entendre que, al final, havia d'acabar acceptant la llista unitària condicionant-ho a fer les eleccions al març. I a més a més, amb el paper que ha fet Esquerra, ha tornat una mica al joc de la puta i la Ramoneta, veient com es barallaven o intentant que es barallessin la CUP i CDC, com si el tema no li anés, com si no fos part de Junts pel Sí. Hi ha hagut pecats d'omissió, que segons l'ortodòxia religiosa són igual de greus. 

- Com els d'obra. 

- Sí. I, finalment, el que ha passat més com el dolent, però no té més responsabilitat que la de tocar-li la part final, és la CUP. Per una visió d'un tacticisme excessiu i manca d'estratègia política independentista, bàsicament independentista, semblava que acabaria ensorrant el projecte. Sumes tots aquests elements en aquest context, i n'hi poden haver més si vas més enllà, i obtens el resultat final.

- Causes, n'hi ha moltes. 

- I totes han influït en el final del procés. No ho pots destriar i quedar-te amb quinze dies perquè això és antimaterialista, antihistòric. Potser m'equivoco i tinc deformacions de l'edat i de la meva formació marxista, però em sembla que encara no hi ha cap mètode d'anàlisi de la realitat si no és a partir del materialisme històric i dialèctic. 

- Fet aquest context, centrem-nos en la CUP per veure quin ha estat el seu paper i com serà, el d'aquest espai. 

- Bé, jo parlo a títol personal. Jo sóc membre de l'esquerra independentista des dels quinze anys. Però les meves opinions em representen a mi mateix, i a ningú més. Això que quedi clar. No parlo en nom de cap col·lectiu. 

- Tot i ser la seva visió personal, segurament el que explica o la visió que dóna és bastant compartida pel que és el Col·lectiu Drassanes o Poble Lliure...

- Sí, som força gent que compartim l'anàlisi. Per això, en els últims moments, potser una mica massa tard –aquesta seria l'autocrítica que hauríem de fer- vam començar a moure peça per expressar que els que estàvem dins la CUP, alguns companys, i els que estàvem a l'entorn o érem de l'esquerra independentista, consideràvem un error l'actitud de no desencallar el tema i de posar qüestions personalistes i purament tàctiques per sobre de l'interès de país i la construcció de la república catalana. Jo crec que aquí hi va haver un error greu de qui va decidir dins la CUP de restar presoner del seu propi discurs. I un discurs que, per a mi, estava mancat de fonamentació ideològica des del punt de vista independentista i d'esquerres. Aquí hi ha un error: el de contraposar allò que, des de l'any 68, el PSAN havia aconseguit, si més no conceptualment, i que era el fet d'ajuntar independència i revolució social. No vol dir que siguin automàtiques, però l'una porta a l'altra. 
 
- És que no arribar a un acord amb Junts pel Sí, a la pràctica, comportava deixar de prioritzar l'independentisme i donar més pes a l'internacionalisme, perquè suposava dir que només es prioritza la lluita social. Era desentendre's de tot el moviment popular independentista. 

- Com que no he viscut internament els debats d'aquest nucli central, dirigent, de la CUP, no puc donar detalls. Però és que, a més a més, m'ho intento imaginar i no ho puc copsar. No puc entendre per on anaven les propostes, les anàlisis i quina línia estratègica defensaven. Era un error des del punt de vista estratègic. Era una traïció a la voluntat popular i evidentment era una expressió de què fins i tot gent que, defensant potser sincerament una nova manera de fer política, continuaven aplicant mecanismes de la vella política i caient presoners fins i tot de les trampes que se'ls podia posar des de Junts pel Sí i des de Convergència, que són gats vells.

- Parlant de Convergència, per fer entendre a la gent el que ha passat dins la CUP, per una banda hi ha l'anàlisi estratègic i per l'altra com s'organitza la CUP per decidir les coses i quins sectors hi pesen. Comencem per l'estratègia. El que ha dit Endavant, el sector que més ha dificultat aquest acord i menys clar el veia...

- És el col·lectiu més ampli, més organitzat i amb més pes dins la direcció de la CUP. És evident. I s'ho deuen haver guanyat, suposo, per això hi són. Això no és una acusació. Però tenen una visió de la qual discrepo absolutament. I no d'ara. 

- De quan?

- Fa dos anys, vaig participar en una taula rodona, en unes jornades de formació de la CUP, i aquest tema, no de manera tan viva però conceptualment, va sortir de forma clara. I divergíem absolutament. I els ho vaig dir: aquesta visió que teniu del procés, per a mi és absolutament errònia. Vaig copsar que hi havia aquest esperit de no reconèixer el que era el procés, menystenir l'ANC, que tindrà molts errors i molts problemes, però evidentment representava un moviment de masses, o era la punta de l'iceberg d'un moviment de masses que no es podia negar que existia. Negar això, porta a vegades, quan arriben els moments crucials, a quedar presoner d'aquest discurs, i a quedar-te absolutament catatònic davant la realitat a risc de què la malaltia sigui ja permanent. 

- Per què li sembla que feien aquesta anàlisi, de negar el procés tal com s'estava conduint i el paper de l'ANC? El combatre Convergència fins a l'aniquil·lació potser es podria entendre més en el sentit que ideològicament no hi estàs d'acord...

- Sí, però s'han de triar els tempos de les batalles. En aquest moment, era absurd fer una batalla que l'has de plantejar en el futur i en altres àmbits de normalització, en un país independent, amb una constitució oberta que permet el joc i fins i tot les propostes més agosarades des del punt de vista de canvi, i per la via electoral. No s'ha de plantejar en el moment que estàs negociant el futur o el no futur d'arrancar aquest procés.  

- És com si es volgués capgirar sociològicament Catalunya en pocs mesos. Aquesta anàlisi et porta a això. Si no t'agraden aquests actors, com s'està engegant aquest procés, i vols transformar la societat, com ho fas, encara, dins l'estat espanyol?

- Jo coincideixo en el desig, però en el moment i amb la tàctica i la visió estratègica, crec que van errar. Per l'edat, i per concepte generacional, potser forma part de les meves limitacions no entendre l'estratègia d'aquests companys que dirigien el procés i van portar-ho fins al final. 

- Orgànicament, dins la CUP, també hi ha això, l'element generacional. La direcció de la CUP, el secretariat i el grup d'acció parlamentària, és relativament jove. Molts dels quadres de l'esquerra independentista que estàveu militant durant els setanta, els vuitanta... heu fet no sé si dir-ne un pas enrere, però si al costat. No us vau posar en aquest nucli de direcció. 

- Perquè som conscients que el canvi generacional en si mateix és una necessitat. I això no hauria de ser cap problema. En última instància, el que ens uneix no són els gustos musicals, sinó el concepte que tenim del país i com el volem transformar. Per tant, si amb aquests companys, fins ara, coincidíem en independència, socialisme i Països Catalans, quin problema hi havia d'haver? Hi ha hagut algun moment que he arribat a dubtar sense trobar resposta que realment les coincidències fossin tan clares, i sospito que hi pot haver alguna diferència que se m'escapa, algun matís, que ja no compartim amb aquesta gent.

- I què s'ha de fer?

- Per al futur de l'esquerra independentista, em sembla fonamental que l'experiència i aquest matchball que hem salvat sigui motiu de reflexió profunda, començant per les arrels estratègiques i conceptuals. Que no ens quedem en l'anècdota, i menys en l'anècdota personal. Les cares, els serrells i totes aquestes històries que a vegades als mitjans de comunicació us agrada tant posar en primer pla...

- A mi no gaire...

- Bé, jo parlo dels mitjans en general. 

- D'acord. 

- Sí, perquè això tampoc no ha ajudat gens ni mica. Ha deformat i ha caricaturitzat tots els problemes de fons. 

- L'element estètic ha estat un molt mal company de viatge. 

- Tot això ha de ser motiu de reflexió. No podem repetir errors i hem d'aprofitar aquesta anàlisi, aquesta etapa de debat per plantejar-nos i preparar-nos, com esquerra independentista, per avançar cap a una societat més justa, cap al socialisme que defensem, i cap a la unificació dels Països Catalans. Això vol dir una readequació no tàctica sinó estratègica, fins i tot d'instruments, per tal d'arribar, aquí a un any i mig, o dos, armats, preparats, per llavors disputar l'espai a la burgesia i als sectors que estiguin en contra de l'interès comú general, i m'atreveixo a fer aquesta afirmació no des del punt de vista ideològic sinó a partir de les notícies d'avui. Un 1% que és l'amo del món...

- I que té més que el 99% restant.

- Això és la lluita de classes d'aquest moment. Tindrem aquesta realitat, ens agradi no ens agradi, i no haurà canviat gaire, en dos anys. Tindrem la mateixa voluntat però tindrem un terreny de joc nostre, un espai i un temps que podrem disputar i, per tant, hem d'estar sobretot preparats per arribar amb totes les condicions a aquesta nova etapa. 

L'ex-alcalde d'Arbúcies en un moment de l'entrevista Foto: Adrià Costa

- Ajuntem aquest concepte, el de la lluita de classes actual, amb el component estètic, dels serrells. Potser el problema que hi ha a vegades és que en el sector d'Endavant i el seu entorn hi ha molt component estètic. En lloc de fer una anàlisi de qui és l'1% que ho té tot, per estètica, perquè l'altre no porta el serrell, es combat una suposada burgesia que en el fons és també classe popular.

- Si fan això, s'equivoquen absolutament i m'atreveixo a dir que no és una anàlisi revolucionària. Agafant-nos al concepte de classe, avui, hi ha una pauperització de les classes mitjanes que les converteix objectivament en classes populars. No simplement perquè amb el bonisme s'han convertit. Sinó perquè les seves necessitats, que són el que acaben unint tots els elements de lluita, les necessitats, fa que siguin gent disposada a lluitar pel canvi, per la transformació. Això està més que teoritzat en els últims anys, aquesta estratificació. 

- Per aconseguir aquesta definició estratègica, correcta, per superar els errors que hi poden haver hagut per part de la CUP, hi ha d'haver canvis orgànics?

- El que hi ha d'haver, i ho dic perquè hi ha molts territoris, com el nord-oriental, on hi tinc molts contactes, a Girona, és un congrés per posar sobre la taula tota aquesta problemàtica i analitzar-la de veritat. Si d'això se'n derivaran canvis personals, per a mi és un tema relatiu. Si les conclusions són correctes, la gent que s'elegeix democràticament... qui hauria dit que el senyor Mas seria un actor determinant de l'independentisme?

- Més d'un en dubtava.

- Això ho dius fa cinc anys i no s'ho creien ni els de CDC, perquè molts d'ells no ho volien. No és un tema de persones. Dels 1.750 militants de la CUP, bona part ja ho estan demanant, un congrés. I crec que serà inevitable que es faci posant sobre la taula tota l'anàlisi de la situació fins al dia 10 de gener i, sobretot, mirant cap al futur. D'allà n'ha de néixer una concepció més àmplia, que superi també les sigles. L'esquerra independentista ha de ser un magma. 

- El problema que ha tingut la CUP, i que no ha permès a la seva direcció resoldre ràpidament l'empat de Sabadell, és el pes d'organitzacions de la Crida Constituent com Corrent Roig, que tenen més pes que les assemblees territorials? 

- Aquest tema, nosaltres l'hem criticat. Jo l'he criticat i ens hem posicionat. Ens sembla que, en aquell moment, potser va ser una decisió feta amb bona intenció. Em refereixo al fet d'ampliar el ventall per anar a les eleccions del setembre, i crear això de la Crida Constituent. Però s'ha demostrat, pel que acaben de manifestar en públic algun d'aquests organismes, que la seva inclusió era una necessitat tàctica que tenien, d'obtenir unes sigles, d'obtenir una projecció mediàtica, i no pas la voluntat clara d'assumir un projecte independentista d'esquerres. I evidentment això no és un tema organitzatiu. És un tema de línia estratègica i de clarificació. 

- En quin sentit?

- Això comporta, parlant en plata, que si es fa aquest congrés, que espero que sí, ha de quedar molt clar que a la CUP no hi pot haver contradicció entre anticapitalisme i independència. Perquè van lligats i es conjuminen perfectament des del primer dia. I qui hi trobi algun problema, doncs s'ha equivocat de projecte, així de senzill. I crec que, dient que no se sentien identificats amb l'acord pres, aquests companys s'han equivocat de territori. El seu lloc serà ben legítim, tenen tot el dret d'organitzar-se i coordinar-se amb qui sigui, però hi ha massa contradiccions que els porta fins i tot a renegar de part del projecte en públic. 

- Parla d'Endavant?

- No, parlo d'organismes com Corrent Roig, que han fet aquests manifestos. Em fonamento en el que diuen i el que llegeixo. O d'aquest company que va plegar, que era de l'executiva...

- En Xavier Monge...

- Un company que diu que el procés és la gran estafa de la història política de Catalunya dels darrers anys... amb aquest xicot, se'm fa difícil treballar-hi perquè no coincidim. Amb la seva definició, s'exclou o m'exclou a mi del concepte d'alliberament nacional d'esquerres. Per tant, aquestes contradiccions s'han de resoldre. 

- El que també hi ha una dualitat de visions entre el territori i l'Àrea Metropolitana. Sociològicament, són diferents, però no ho dic tant per això sinó per l'experiència política. En alguns municipis ja s'està governant, i a prop de Barcelona l'estadi és molt més previ. I les visions de com s'ha d'actuar són molt diferents. 

- Hi ha gent en què el tema de la trinxera es mitifica. Fer servir la trinxera, hi ha moments en la lluita que és necessari, però hi ha moments que s'ha de ser intel·ligent i sortir, a risc que també perdis; sortir de la trinxera, avançar, i trepitjar les merdes que convingui. I això, alguns ho hem après a garrotades. Sense córrer riscos, estant sempre a la trinxera, no avances mai. I sembla que hi ha algun col·lectiu o algun grup de persones, independentment que siguin de l'Àrea Metropolitana o no, que potser per l'experiència o el tipus de necessitats socials, o el tipus de lluites com a mínim més tàctiques, tenen aquesta visió de trinxera.

- Quin consell els donaria?

- Que comparteixin una mica, amb la resta de gent, i enriquim-nos mútuament, cadascú amb la seva visió, i intentem arribar a una posició consensuada a partir de l'esperit fundacional de la CUP. Que hi continuïn havent lluites sectorials de tot tipus és imprescindible, però això no pot ser contradictori en un projecte global de transformació que ja porta implícit la lluita social i la lluita d'alliberament nacional. 

- Canviant de punt, creu que la CUP donarà l'estabilitat parlamentària que necessita el Govern?

- Està signat, és un acord, i no tinc cap element per dubtar-ne. Si en dubtés, estaria fent especulacions o estaria parlant molt malament dels que han signat l'acord. I no tinc cap element per dubtar que el que s'ha acordat, sigui bo o dolent. En alguns aspectes em sembla que no és gaire bo per la CUP. Si s'hagués fet un pacte dos mesos abans hauria estat molt millor per a la CUP; però bé, s'ha signat, és necessari i no tinc cap element per dubtar que els que han signat això ho compliran.

- Tornant al congrés que tan necessari veu, ja hi ha alguna data plantejada?

- No, s'ha demanat. Aquests dies, en el debat per exigir que hi hagués pacte, en una assemblea que es va fer a Celrà o voltants, un dels acords era de demanar, i crec que algun altre territori també ho ha fet, un congrés per després de l'acord. Està demanat com a mínim des del nord-oriental, al secretariat. S'ha de fer un congrés, on la militància s'expressi de forma transparent. Això és democràcia, i estic segur que la CUP ho farà. I això s'ha de fer en interès del futur del país. La CUP, o el que surti més endavant, és imprescindible per aquesta nova etapa. 

- La CUP o el que en surti?

- Les sigles no m'han preocupat mai. Són noms d'instruments que poden ampliar-se o millorar-se. El congrés pot servir per resoldre els conflictes encara latents, per curar ferides, però sobretot de cara al futur. Un futur en què no dubto que arribarem a la república catalana ràpidament, potser més ràpidament del que pensem. Perquè hi ha un actor que encara no hem esmentat, que és l'estat espanyol, que ha restat calladet, i molt content, esperant que ens acabéssim de barallar. Però l'endemà de la investidura, ja hi havia tambors de guerra. Això s'accentuarà i pot accelerar encara més el procés. I el paper de la CUP és determinant pel bon resultat del procés independentista.