Joan Herrera Foto: Adrià Costa

Només la litúrgia, la biosfera i el fer particular de la política catalana pot generar polítics de la talla de Joan Herrera. El líder, aviat co-líder , dels ecosocialistes és un tipus interessant, una barreja perfecta de zen i karate. De fet, Herrera és una mena d'intel·lectual gramscista ensinistrat pel gran Mestre Miyagui. "Dar cera, pulir cera" , sembla que digui sovint just abans de la bufetada.

Herrera va néixer a la sinistra Barcelona del 1971. És del Poblenou. Davant la casa on va venir al món hi havia la MACOSA, una fàbrica de trens que feia molt fum. D'aquí la seva passió per la cosa verda. Coneixeran tots els que vam néixer al districte de Sant Martí perquè qualsevol altre racó del món ens sembla idíl·lic.

De menut li agradava Vicky el Vikingo, llegia novel·letes de Los Cinco. Es va fer gran i quan anava a l'institut de La Verneda ja llegia Manuel del Pedrolo fins que el va frapar El Segle de les Llums d'en Carpentier. Es va fer més gran, dins un ordre, i va aprendre a tocar la trompeta, un dels seus cops amagats. Una afició però que no li ha servit per donar resposta a una de les grans preguntes del segle de la humanitat: per què tots els trompetistes ballen igual?

Llicenciat en dret es va foguejar a la política de Madrid. Meritòries intervencions al palau dels dos lleons amb el seu rellotge de polsera sobre la taula. Amb aquell to suficient, pausat, respirat i paït que tant gustosament irrita a la infanteria de la política madrilenya.

Com a bon nadador, de jovenet competia pel Club Júpiter, sap guardar la roba. Manté cohesionada una esquerra que històricament ha estat caïnita. Juga un paper zen tan hàbil que és capaç de mantenir a les mateixes files, en formació de combat i en ferma disciplina, un Joan Saura, un Coscubiela, un Jiménez Villarejo, un Romeva, un Bosch o una Camats.

Com a diputat té un punt de provocador agosat, de Will Kane el Sheriff de "Sol davant del perill" que tant li regala una T10 al President com una carta d'intencions a plena llum del dia que no cau gens bé a l'ordre convergent. Solleva els bebesaures de les joventuts dels partits de la dreta catalana, furga ERC quan deriva cap el liberalisme compassiu de la caseta i l'hortet i s'apunta els tantos que el PSC deixa sense marcador.

Herrera té la virtut de dir-te pel nom. De riure quan convé bellugant el cap  i d'interpretar el paper d'indignat amb un convenciment professional, ferm i perspicaç. A vegades es passa de frenada, és el que toca. Té el seu públic i agradi o no, si aquest país ha de decidir, la seva formació fa molta, molta, moltíssima falta. I ell ho sap i ven cara la seva pell. Per això continua la seva singladura amb la sàvia divisa "Dar cera, pulir cera" per quan arribi el moment fer la Clau de la Grua. Oh Daniel Shan, que verd que és el karate...i l'estelada !