El llibre de Jonathan Martínez, articulista de NacióDigital, aplega instants de moltes històries de víctimes i perseguits, però sobretot vol convocar a l'esperança, com la que ell té en la recerca de passatges de la vida familiar, colpejada per la Guerra Civil. Especialista en mitjans de comunicació, un camp essencial en la lluita pel relat, hi hem conversat per telèfon per parlar de memòries, mitjans i política basca.
- En el seu llibre, múltiples històries es creuen. Llorenç de Mèdici i els atemptats de l'11-S. César Borgia i la presó d'Abu Graib. La presa de Bilbao i els desapareguts a l'Argentina. Què ha volgut explicar?
- El llibre comença parlant dels fragments d'un got trencat. Per sota de la gran història oficial i els discursos únics del poder hi ha nombroses petites històries que han estat silenciades. I crec que donar veu als perdedors és una forma de desafiar la idea que existeix tan sols una narrativa oficial. El llibre comença deixant clar que no es tracta d'una història sinó de moltes i per això convida a reconstruir els bocins d'un got trencat. No és un assaig tradicional sinó un conjunt d'històries on el lector es converteix també en un detectiu que ha de recomposar un puzle que ens han donat.
- En el llibre explica també com s'ha trobat amb la memòria familiar.
- Sí, però crec que l'aspecte més personal és un pretext per parlar del que és col·lectiu. En intentar esbrinar coses de les arrels de la meva família i del meu poble m'adono que bussejar en un mateix ajuda a construir la memòria que tenim com a poble. L'exercici de restaurar la dignitat de moltes persones que van ser colpejades i silenciades és una tasca col·lectiva que hem de començar per nosaltres mateixos.
[blockquote]"Les històries oficials necessiten enemics oficials i es construeixen a través d'unanimitats que poden generar una dinàmica cap a l'autoritarisme"[/blockquote]
- La por és potser un dels fils conductors. Potser és la paraula més present en el llibre.
- Volia fer una reflexió sobre la naturalesa del poder. En el poder hi ha naturalesa fonamental que és la violència, però hi ha una cosa que va més enllà, i que és la possibilitat de la violència, i aquí hi ha la por a perdre-ho tot, la por a la mort, que al final és l'instrument més important que empren les elits per mantenir el control social. Una població atemorida és més fàcil de conduir per determinat camí. Per això dic que la història pertany als qui són capaços de perdre la por o no tenen res a perdre.
- La por, més que la violència, és la base de moltes estructures de poder?
- La por és molt més econòmica per al poder. La violència sempre suposa un cost. Ho hem vist molt a l'estat espanyol, quan es castiga una persona, s'està enviant un senyal a tota la població.
- Maquiavel és un altre personatge del llibre. Un altre perdedor, que és torturat, encara que això potser pot sorprendre molts electors.
- Una de les paradoxes de la seva vida és que un dels grans teòrics del poder i que explica la necessitat que tenen els governants d'utilitzar la violència i la por, ell ho pot explicar per què ho ha experimentat. És curiós. Un dels potentats de la Florència renaixentista va acabar desallotjat dels salons del poder, castigat i torturat. La tortura sobre el cos és també un avís adreçat al món exterior, com hem vist al País Basc, a Xile o a l'Argentina.
- Hi ha en el llibre un sentiment de por a la mort?
- La por a la mort és present en totes les persones i també funciona com a mecanisme de control. El temor a la mort té a veure també amb la por a morir sense haver deixat un llegat. En el llibre hi ha molt de dolor, mort i destrucció, perquè també hi és en la història de la humanitat. Però hi ha sobretot una crida a l'esperança i a pensar que la gent que s'organitza i posa l'amor per damunt d'altres coses, perd la por. Aquesta és la gent la que acaba escrivint la història.
- El tractament de la memòria històrica ha estat diferent al País Basc que a altres indrets de l'estat espanyol?
- Al País Basc hi ha diverses particularitats. Una d'elles és que hi ha la memòria de fets violents molt recents. També que des de la desaparició d'ETA hi ha el que s'anomena una batalla pel relat, que és una pugna del poder per tancar aquest capítol de la història imposant una narrativa oficial. El que hem d'entendre és que la història d'Euskal Herria no es construeix amb una única veu. Hi ha moltes veus, moltes víctimes de diferents circumstàncies i només a través de totes elles es podrà comprendre el mosaic complet d'una societat com la nostra.
[blockquote]"El PNB ha entès que una via tranquil·la amb l'Estat li permet mantenir l'electorat i alhora atreure segments que abans anaven cap al PP o el PSOE"[/blockquote]
- Un sector important de la dreta nota a faltar ETA?
- En el llibre es parla de la construcció d'un enemic com una necessitat de cohesió entorn el poder. En el moment en què ETA desapareix, el nacionalisme espanyol necessita construir un altre enemic que cohesioni la societat espanyola, com ha estat durant anys amb el pretext d'ETA. I aquí ha aparegut l'independentisme català com a buc expiatori i culpable de tot. Que, a més, permet un gir cap a l'extrema dreta. Les històries oficials necessiten enemics oficials i es construeixen a través d'unanimitats que poden generar una dinàmica cap a l'autoritarisme i el feixisme.
- Com creu que evolucionarà la política basca?
- No m'agrada fer futurologia, però tinc la sensació que ens trobem en una mena de relaxació de postguerra. Que se'm disculpi l'expressió. Després d'un conflicte, ho hem vist
en molts altres països, és normal que hi hagi una necessitat de disfrutar i de viure, d'oblidar l'entorn carregant que hem tingut. Però continua havent-hi conflictes oberts que tenen a veure amb les condicions laborals, amb temes socials, amb la reivindicació de la memòria, i hi ha una tensió entre la necessitat de treure'ns un pes de sobre i la de continuar lluitant per mil causes justes.
- L'etapa Urkullu durarà?
- Crec que Íñigo Urkullu ha entès la necessitat i la possibilitat de mantenir un equilibri de consens amb l'Estat. El precedent d'Ibarretxe de superar la via estatutària tradicional va deixar el PNB mermat electoralment i ha comprès que preservar aquesta via tranquil·la amb l'Estat li permet mantenir el seu electorat i alhora atreure segments que abans anaven cap al PP o el PSOE.
- És investigador en Comunicació Audiovisual. El 1980 la Unesco va presentar l'Informe MacBride, que reclamava un nou ordre mundial en la comunicació. No es pot dir que hagi tingut massa èxit. Quin balanç fa dels mitjans en plena emergència de les fake news?
- El balanç que es podria fer després d'aquest temps és bastant contradictori. Perquè en la mesura que s'ha democratitzat el dret a informar i ser informats, sobretot a través de les xarxes socials, s'ha generat una mena de desordre en el relat, de manera que és molt difícil discernir quines fonts són legítimes i vertaderes i quines no. Vivim temps confusos. Al marge de la reflexió sobre els grans mitjans de comunicació, al relat oficial que sorgeix dels grans mitjans, s'hi afegeixen relats dispars que no aclareixen el territori i a vegades encara ens confonen més. La guerra d'Ucraïna, amb la censura dels mitjans que veiem ara en un bàndol i altre, ja assenyala la mala salut que té la comunicació actualment. Per no parlar del control sobre els mateixos treballadors en un context de precarització.
El periodista basc Jonathan Martínez
- El fenomen de les fake news, que la veritat tingui un valor relatiu, ha anat calant. Ho veiem en una cadena com la nord-americana Fox, amb una gran capacitat d'incidència. També ho ha fet en els mitjans espanyols?
- Bé, el concepte veritat aplicat a l'univers científic no té res a veure amb el mateix concepte en l'univers periodístic, on sovint les veritats són relatives. Ha esmentat la Fox, però a l'estat espanyol existeix un duopoli informatiu a través d'Atresmedia i Mediaset, que continuen controlant el pensament hegemònic a l'estat espanyol.
- Això quin espai deixa per intentar informar d'una altra manera?
- Doncs molt poc perquè és molt difícil desfer-se de l'agenda que s'imposa dels qui tenen més altaveus. Una cosa elemental com comprendre el paper de les grans empreses i els bancs ja ens diu molt de la poca capacitat que tindrien els mitjans per criticar les bases del sistema.
[blockquote]"Si a Andalusia Moreno Bonilla és investit amb els vots de Macarena Olona voldrà dir que la moderació de Feijóo era purament estètica"[/blockquote]
- Quina opinió li ha generat el paper dels mitjans espanyols durant el procés?
- Hi ha temes davant dels quals els diferents mitjans es diferencien. Però n'hi ha d'altres, com és la unitat d'Espanya, en què ningú es pot moure del discurs oficial. Ara estem recollint les conseqüències de l'explosió del nacionalisme espanyol que han provocat tots els qui impulsaven els més ultres en contra de la consulta i l'independentisme.
- I els mitjans catalans, han exercit el seu paper crític?
- Crec que hi va haver una gran polarització en l'espectre mediàtic i també crec que l'ecosistema del periodisme independentista va anar descobrint poc a poc la dimensió de l'embat repressiu, de manera que no es van anticipar escenaris tan durs com els que després es van produir. Més tard es va passar de l'eufòria al desencant acompanyant un nou temps polític en el qual les aspiracions de fa tan sols cinc anys s'han esvaït del tot. Els mitjans de comunicació posen al davant notícies que no tenen res a veure amb els objectius de fa uns anys, quan les reivindicacions socials i la denúncia de la persecució política eren al davant. Això té a veure amb el mateix procés polític. Ara estem en un moment de descomposició, pràcticament, que hauria de dur l'independentisme a una fase de reflexió sobre el seu futur.
- Què li suggeriria a l'independentisme des del País Basc?
- A mi no m'agrada donar consells. Quan m'han preguntat, he intentat explicar quin era el nostre bagatge per saber en què es podria aplicar i en què no en el context català. El que succeïa al País Basc fins fa quinze o vint anys era un model del que es podria aplicar a Catalunya quant a operacions policials, repressió i aquesta unanimitat mediàtica. No vull donar lliçons, però n'hi ha una que es pot extreure del PNB que passa de l'aposta sobiranista a quedar enclavat en l'autonomisme. I és que eixamplar la base és una bona idea, però a la pràctica ens du a acceptar idees que no confronten amb el model al qual ens volem confrontar. Urkullu ha ampliat la base al preu de rebaixar les seves exigències i acomodar-se al que hi ha establert. Ara vivim una situació paradoxal: mai les forces nacionalistes han tingut tanta força, però mai les reivindicacions nacionals havien estat tan baixes.
- El canvi de lideratge en el PP li genera alguna reflexió?
- Crec que el PP s'havia precipitat en la pugna amb Vox per veure qui havia aixecat més el to de la veu. Crec que amb Feijóo aconseguiran mantenir les mateixes polítiques amb un llenguatge menys incendiari. Crec que el canvi tindrà més a veure amb la cosmètica que altra cosa. En tot cas, aquest any hi ha eleccions autonòmiques a Andalusia. El resultat final en aquesta pugna entre Moreno Bonilla i Macarena Olona ens demostrarà si hi ha un gir cap a la moderació o no. Si Moreno és investit amb els vots de l'extrema dreta, podrem dir que la moderació té molt de postura estètica.
- La guerra d'Ucraïna ha de fer repensar alguns conceptes a l'esquerra?
- Hi ha incertesa perquè tots els nostres referents han desaparegut i hem de començar a viure sense alguns d'ells. Hem de pensar que la guerra no és una competició esportiva en la qual s'hagi d'elegir un bàndol. El bàndol que hem d'elegir des de l'esquerra és el dels drets humans i polítics. Vivim assetjats per petites píndoles d'informació en què no es posa context i hem d'aprendre a posar-hi matisos, sense seguir determinades consignes. La nostra funció és explicar, no justificar, el que a través de lemes senzills no es comprèn.
