Jordi Borja: «Mentre l'actitud de Rajoy sigui no voler cap pacte, la sortida digna és marxar»

Jordi Borja (Barcelona, 1941) és sociòleg i urbanista. Membre destacat del PSUC durant el franquisme i la Transició, va ser diputat al Parlament (1980-84), regidor de Barcelona (1983-95) i tinent d'alcalde de Descentralització i Participació, durant l'etapa Maragall. És professor emèrit i presideix el comitè acadèmic del programa de Ciutat i Urbanisme de la UOC. Des de la presidència de l'Observatori dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC), Borja va ser un dels "padrins" polítics d'Ada Colau. El seu posicionament favorable al referèndum l'ha distanciat de la línia oficial dels "comuns".

L'11 de juny, va participar en l'acte "Referèndum és democràcia" convocat per l'ANC, Òmnium i l'AMI. Parla des d'una trajectòria que acumula combat contra la dictadura, exili a França i govern municipal en els anys de la transformació olímpica de Barcelona. Testimoni d'experiències polítiques que van del Maig del 68 al Xile d'Allende, Borja apel·la a aprofitar l'1 d'octubre com una gran oportunitat. Ens rep al pis que té a la Vila Olímpica, just quan se celebren els 25 anys dels Jocs, un barri que nega que es fes pensant en la gent rica.   

- Què el va empènyer a participar en l'acte de l'ANC, Òmnium i l'AMI sobre el referèndum?

- La causa concreta és que en Jordi Sànchez em va trucar. És una persona confiable que crec que fa un bon treball al capdavant de l'ANC. Després, hi ha la realitat d'un moviment social que es va començar a expressar el 2010, després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, i sobretot després del 2012. Quan hi ha una mobilització com la que hi ha a Catalunya, que segurament és la més gran de tota la història del país, quan hi ha hagut una consulta que ha mogut dos milions de persones, que no ha estat contra ningú, que uneix coses diverses com una aspiració nacional, una crítica enfront la crisi econòmica i una reacció contra el caràcter autocràtic i corrupte del poder espanyol, s'hi ha d'estar.   

- Què l'ha decebut dels "comuns"?

- Crec que quan hi ha un moviment com el que hi ha, hi has de ser. Si no prens tu la iniciativa, hi has d'anar al darrere, però no pots quedar-te fora. A l'1 d'octubre s'hi ha d'anar de totes totes, sense cap reticència. Miri, jo vaig participar en la vaga nacional del 1960 organitzada pel Partit Comunista Espanyol (PCE) per fer caure Franco. Sabíem que no cauria, però calia fer-ho. Les batalles perdudes són aquelles que no s'han fet. Si es fan, sempre té un valor. Potser el dia 2 d'octubre no es declararà la independència, no ho sé, però l'1 d'octubre és un pas endavant, o dos, o tres. I si l'Estat intervé, tindrà un cost enorme per ells. No tenim res a perdre.
 - Té clar que els "comuns" hi haurien de ser.

- Els "comuns" i el PSC hi havien d'haver estat. I si ho haguessin fet, potser haguessin pogut incidir-hi o aconseguir elaborar un programa econòmic i social aprofundit, com va fer el Consell Nacional de la Resistència a França, o el Consell Nacional de l'Alliberament a Itàlia, després de la Segona Guerra Mundial, uns programes econòmics i socials per després. Que van ser uns programes dissenyats bàsicament per socialistes i comunistes. Per què els laboristes van guanyar les eleccions del 1945 al Regne Unit tot i que el conservador Churchill va guanyar la guerra? Doncs perquè van saber tenir un programa detallat de reformes socials.   

"Comuns i Podem no suporten que hi hagi grans mobilitzacions que no són reaccionàries, i que es facin sense ells"

- Li han estranyat les declaracions contradictòries tant dels "comuns" com de Pablo Iglesias sobre l'1 d'octubre? El líder de Podem va passar de dir que ell, de ser català, no votaria a afirmar que s'havia de fer els possibles pel referèndum.

- És que no saben què fer. Aquí passen dues coses: els "comuns" i Podem no suporten que hi hagi grans mobilitzacions, que a més no són reaccionàries, i que es facin sense ells. I després, que tenen unes bases dividides i els dirigents de Podem i dels "comuns" volen aparèixer més com a portaveus que com a líders. Jo crec que els dirigents han de fer pedagogia i convèncer la majoria.

- Però vostè no és independentista.

- Jo no sóc res. I no em moc per emocions. Jo veig la independència com una utopia, però en el sentit que diu Eduardo Galeano, una utopia que ensenya a caminar. Quan es va fer la consulta del 9-N, persones que no ens consideràvem independentistes, vam votar "sí-sí". Mentre l'actitud del govern espanyol i de Rajoy sigui no entrar en cap via de pacte o de diàleg, la sortida digna és marxar. Ara, a mi el que m'agradaria és que tot aquest moviment català contribuís a posar fi al govern de Mariano Rajoy, i que a l'Estat hi hagués un govern que permetés la consulta i respectés els drets dels catalans, i afrontés els problemes del finançament. I no passa res. La gent d'aquí entén que si es genera més riquesa se sigui solidari, però a Andalusia hi ha els mateixos nivells de desocupació que fa trenta anys. Si hi ha una societat amb esperit solidari, és Catalunya. Aquí han sorgit un gran nombre d'ONG per fer cooperació internacional. En cap altre lloc del sud d'Europa hi ha la solidaritat que hi ha aquí pel poble palestí o pel Sahara.   

- Ha deixat la coordinadora dels "comuns". Ho ha comunicat oficialment?

- Sí, els ho vaig dir. Però no té res a veure amb aquest tema del referèndum. De fet, no vaig arribar a estar-hi. Vaig accedir a ser a la coordinadora però vaig demanar ja fa un temps que no m'hi posessin, perquè no veia clara la meva funció. No estic dins de cada estructura concreta partidària, i tampoc vull. Ja he estat en molts llocs de direcció. Anar-hi una vegada cada dos mesos només per aixecar el dit i dir que no, o per aplaudir, no ho veia.    
 
- Però continua dins dels "comuns"?

- Sí... Podem dir que formo part del cos místic dels "comuns".

"Jo la nova política la vaig descobrir el 1960 amb el PCE i el PSUC, no estàvem allí esperant que ens donessin càrrecs públics"

- Vostè va estar en l'equip de govern de l'etapa de Pasqual Maragall i després va ser un dels qui va donar suport a la carrera política d'Ada Colau. Ha estat "casta" i rebel·lia? Vella i nova política?

- Jo la nova política la vaig descobrir el 1960, amb el PCE i el PSUC, quan van impulsar la construcció d'espais de llibertat, a les universitats, a les fàbriques... Sabíem que tenia costos. Per això sempre m'ha fet gràcia quan Ada Colau i Gerardo Pisarello invoquen la nova política. M'agradaria que s'hi assemblés. Cal dir que nosaltres no estàvem allí esperant que ens donessin càrrecs públics. L'únic que podíem rebre eren cops. Jo he passat per prefectura, per la presó, per l'exili. El PSUC era hegemònic perquè treballava als barris i connectava amb la gent. Quan ells diuen vella política volen dir la classe política que s'ha instal·lat a les institucions, però no crec que la gent d'Iniciativa o d'EUiA siguin uns instal·lats.   

- Quin balanç fa dels primers dos anys d'Ada Colau al govern de Barcelona?

- M'hagués agradat que haguessin fet més coses. Per una raó molt senzilla: els canvis que vols fer s'han d'engegar el primer any. Per exemple, el tramvia, no el pots deixar per debatre'l el darrer any. Perquè només s'expressaran els qui estiguin en contra. Ara, des del meu parer hi ha hagut dues coses bones. Una, no fer rucades, han estat prudents. L'altra és la capacitat de comunicació de l'alcaldessa. Jo la critico poc, a l'Ada Colau. Veig dinamisme en urbanisme. No es veu tant, però hi ha política social, i s'estan movent bé pel que fa a la projecció internacional.     

- En el tema de l'habitatge, el parc públic de lloguer continua sent molt esquifit.

- En aquesta qüestió... Al Regne Unit, quan van governar els laboristes, el líder de l'ala esquerra, Aneurin Bevan, va demanar el ministeri d'Habitatge. I una cosa que va fer va ser passar als ajuntaments les competències d'habitatge. Es va construir molt -és cert que hi havia molta casa destruïda per la guerra- i es va fer una política molt activa. Aquí, l'Ajuntament pot fer coses, però no és competència seva. No disposa d'instruments legals per fer-ho.
 
- Manté bona relació amb l'alcaldessa?

- Sí, quan ens veiem. Va molt atrafegada. Però vull dir que en tinc bona opinió, tant d'ella com dels principals membres del seu equip, com Pisarello i Asens. En el tema de Catalunya, menys mal que va sortir ella a pronunciar-se. Globalment, jo els posaria un vuit sobre deu.

"Padrí polític de Colau? Això s'ha exagerat. Sí que vaig influir perquè es presentés a l'alcaldia perquè podia guanyar"

- Vostè va ser considerat com un dels padrins polítics de Colau.  

- Padrí polític de Colau? Això s'ha exagerat molt. En una cosa sí que vaig influir, però no vaig ser l'únic: vaig defensar que era més interessant anar a les eleccions municipals que no al Parlament o al Congrés. Que es presentés a l'alcaldia, perquè teníem possibilitats de guanyar. Però cal tenir en compte una cosa: Colau pot escoltar, però les decisions les pren ella.  

- Barcelona celebra aquest juliol els 25 anys dels Jocs 92. La ciutat es va redefinir. Quina valoració en fa?

 -Amb els Jocs del 92, Barcelona va guanyar la Guerra Civil. Part de les idees de Cerdà, desenvolupades després pel moviment de renovació arquitectònica del GATCPAC, es van dur a terme: fer grans zones d'equipaments i zones verdes, regenerar el centre històric... És cert que han vingut els turistes. Però el Raval, la Barceloneta i part de Ciutat Vella continuen sent barris populars, i s'han regenerat. Sense els Jocs, no s'hagués fet la renovació de Nou Barris, que en bona part és fruit dels Jocs. I els grans equipaments com el MACBA o el CCCB.

- I què és el que ha fallat?

- Crec que en mobilitat es va fer més per al transport privat que per al públic. Resta també pendent el tema metropolità. Sobretot, el que sovint passa és que no es pensa en els efectes perversos de les bones obres, com en aquella obra de Zweig, La pietat perillosa. Pensem que estem en una economia de mercat, per no dir una societat de mercat. Tu fas una actuació de millora en una zona i et trobes que es multipliquen els preus.
 
- Amb els canvis que tenen lloc a la ciutat, pot estar en crisi el concepte de veí?

- No ho crec. És cert que hi ha dinàmiques dispersives, negatives, però també de molt positives que s'estan produint. A Barcelona hi ha un gran teixit d'entitats cíviques, de col·lectius d'acollida d'immigrants. I és una ciutat on hi ha moltes facilitats perquè la gent pugui fer esport al seu barri, amb molts equipaments a l'abast.
 
- Barcelona s'ha de definir a través de grans esdeveniments?   

- Els grans esdeveniments són fruit de molts anys. L'Exposició del 1888 no va ser una cosa pensada en un moment donat per Rius i Taulet. Abans dels Jocs, a Barcelona s'havia acumulat molta cultura urbana. Se sabia el que tocava fer. Aquí mateix on som ara, a la Vila Olímpica. A qui se li podia ocórrer fer-la aquí? A la platja no s'hi podia banyar ningú des dels anys seixanta. Hi havia fàbriques abandonades. Bogatell era un canal d'aigua bruta a cel obert. Però es van utilitzar els Jocs per fer una regeneració de l'espai. Algú va dir: això és un barri per a gent rica. No és veritat. Era més barat aquest pis on estem que un altre de més petit a Fort Pienc, set o vuit carrers més amunt. La gent no s'atrevia a venir aquí. Amb una entrada dels pocs estalvis que tenia, em va tocar pagar una hipoteca que era menor al que estava pagant de lloguer. És una zona de professors, tècnics i obrers qualificats.

- Ha estat un dels impulsors del fòrum Hàbitat 3 Alternatiu, que es va celebrar a Quito l'any passat, com a resposta a la cimera convocada per l'ONU sobre l'agenda urbana global. Ha advertit del risc d'un urbanisme sense ciutat. És un perill proper?

- Hi ha zones a Catalunya on hi ha urbanisme sense ciutat. Si anem al Vallès veiem zones enmig del no-res, amb habitatges separats del nucli central. És una tendència global. L'any 2009, en plena crisi, els senyors del Banc Mundial tenien com a primer indicador de desenvolupament econòmic la urbanització, que pot implicar injustícia espacial, marginació social, insalubritat ambiental i pèrdua de la ciutadania. A Barcelona no veig tant aquest risc. Sí que es dona en moltes ciutats dels Estats Units. Recentment, en una ciutat del Mitjà Oest dels EUA van voler celebrar un gran triomf de la lliga de beisbol, un dels pocs elements de cohesió local, i no trobaven un lloc tancat per congregar milers de persones. Al final, van haver de buidar un gran pàrquing.

"El Maig del 68 va ser un 15-M més potent que va tenir efectes profunds, però els seus líders ho van considerar un fracàs perquè creien que podien prendre el poder"

- Permeti'm una mirada a la seva trajectòria. Ha estat testimoni de grans fets de l'esquerra internacional. El Maig del 68 vivia a París, exiliat.

-Sí, hi era des del 1962. Allí vaig estudiar sociologia i geografia urbana. Vaig conèixer militants de la Joventut Comunista Revolucionària, trotskistes, també a Cohn-Bendit, però molt poc. Vam coincidir penjant cartells. Ho vaig viure, però no estava al rovell de l'ou. A més, vaig evitar ser detingut perquè a Espanya tenia dues ordres de busca i captura, una per comunista i l'altra per evitar anar al servei militar. Em semblava interessant com una revolució cultural, però no ho veia com una revolució política. El Maig del 68 va ser un 15-M més potent, que va tenir efectes profunds amb l'aparició de nous temes, com el feminisme, l'ecologia o la lluita contra l'autoritarisme. Però els seus líders ho van viure com un fracàs perquè creien que prendrien el poder, i això ja era una altra cosa.  
 
- També va viure de prop el cop militar a Xile el 1973.

- Sí, hi vaig ser tres mesos per impartir un curs a un centre d'estudis urbans i organitzar un seminari internacional. Un seminari que no es va fer mai perquè s'havia de celebrar el 18 de setembre del 1973, i el dia 11 va haver el cop d'estat.

- Vostè veia venir el cop?

- Sí, i més la meva companya, perquè anava a comprar i veia l'efervescència de la classe mitjana, molt inquieta contra el govern de Salvador Allende. A banda de la pressió dels Estats Units, que no volien una experiència socialista democràtica a Amèrica Llatina, el cop militar va tenir un suport social important.

"A Xile vaig viure amb Joaquín Leguina, que aleshores [1973] tenia una posició politica més radical que la meva"

- Quina lliçó se n'hauria d'extreure?  

- Hi va haver un sector de l'esquerra que estava convençuda que faria la revolució sense tenir els instruments per fer-la. El mateix Fidel Castro els va advertir que si no controlaven l'exèrcit ni poders com la judicatura, no entressin en una estratègia revolucionària. Recordo que uns dies abans del cop vaig tenir una reunió amb membres del Partit Socialista xilè, que estava molt radicalitzat. Els vaig suggerir que s'acostessin a la Internacional Socialista (IS), que s'aproximessin a Willy Brandt, aleshores cap del govern alemany, per mirar de buscar aliats a l'exterior. I em van respondre que la IS era socialdemòcrata i que ja tenien amics internacionals. I em van mostrar les obres completes de Kim Il Sung... A Xile vaig viure amb Joaquín Leguina, amb qui he mantingut l'amistat, i que aleshores tenia una posició política molt més radical que la meva... 

- Caram! La seva posició davant del procés els deu enfrontar.

-Sí, diu unes barbaritats... Jo li dic que ja intercedirà per mi quan l'exèrcit ocupi Catalunya, com ell proposa. Que em posin en una cel·la còmoda...