Jordi Mir (Barcelona, 1976) és doctor en Humanitats i professor a la Universitat Pompeu Fabra, i col·labora amb Nació com a articulista. Acaba de publicar El nostre feixisme (Ara llibres), una càpsula on dona estris per defensar la democràcia. Ho fa de manera planera, però des del coneixement que dona la seva tasca acadèmica, especialitzada en història de les idees i filosofia moral. Ho demostra en aquesta entrevista, feta a la Llibreria Ona, on porta fins a l’actualitat la defensa d’unes llibertats que venen d’Aristòtil.

Què ha volgut transmetre amb El nostre feixisme? 
He volgut pensar sobre l’escenari actual, que a molta gent li preocupa, però no des del pessimisme davant l’ascens del feixisme, sinó des d’una perspectiva contraintuïtiva. El feixisme no és una novetat, sinó que és una representació històrica d’un fenomen molt més extens que és el supremacisme. Com en diferents societats, en contextos diversos, hi ha hagut persones que consideren que són superiors, un nosaltres superior a la resta. Ho veiem en el patriarcat o en el racisme. Potser l’excepció és el moment actual.

En quin sentit ho diu?
Potser el feixisme creix en part perquè és quan hem aconseguit més llibertat i igualtat que en altres moments. El feixisme és una resposta a això. Quan estudiem la República de Weimar llegim sovint que és l’etapa prèvia al nazisme, però en realitat va ser la primera democràcia alemanya i el nazisme en va ser una reacció. Com l’aixecament militar del 1936 va ser una reacció a la Segona República en el que va suposar en termes de llibertats nacionals o alliberament de la dona.

No creu que sovint s’abusa del terme feixisme? 
Sempre havia tingut molts dubtes a l’hora d’utilitzar-lo. Però en la fase actual, com algunes coses que estan passant als Estats Units amb les accions d’ICE o discursos que escoltem aquí contra les persones que venen de fora, davant aquest tipus de supremacisme hem de donar un senyal d’alerta. També em sembla important dir que el fet que un adopti un determinat posicionament o fins i tot voti un determinat partit no et converteix en feixista. No tinc problema amb què Vox o Aliança Catalana es presentin a les eleccions. Em preocupa el seu supremacisme. 

He trobat interessant el que explica dels estudiants nord-americans als qui explica els anys 50 i 60 del seu país. Quan el moviment pels drets civils encara no havia triomfat.
És que aquests estudiants han crescut amb la idea d’uns Estats units referent del món lliure, però durant molts anys una part important de la societat estava discriminada. Determinades visions idealitzades de la democràcia estan lluny del que entenem com una veritable democràcia.

Esmenta com el malestar generat envers els partits establerts ha fet emergir forces ultres com a alternativa. En el cas de Catalunya, la decepció envers la direcció sobiranista ha contribuït al creixement d’Aliança Catalana. Hi ha un pols per l’esperança?
Sí. Quan ens plantegem perquè pugen determinades forces també hem de posar el focus de perquè s’enfonsen altres. També crec que, en el cas de Catalunya, s’han fet lectures exageradament pessimistes. Hi ha partits que paguen ara la insatisfacció de qui va creure que la independència estava a tocar. No estava a tocar, però el procés ha fet avançar molt la causa. Li passa una cosa semblant a l’espai del 15-M. 

Vol dir que arriba abans el desencís que no pas la reflexió que ha valgut la pena el que s’ha fet. Recordo ara el que es va anomenar el desencant després de les primeres il·lusions per la Tarnsició a la democràcia. Però hi ha avenços que queden. 
Tinc aquesta impressió. Hi va haver un excés d’innocència, però si el moviment independentista fa balanç d’on ha arribat i on estava fa quinze anys, s’ha avançat molt. El mateix passa en els moviments socials. En el tema de l’habitatge es concreta molt bé com costa avançar. Gent sorgida de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca abans governen Barcelona que canviar la llei hipotecària. I perden el govern, però tot i així han fet molta feina. Però segur que molta gent esperava molt més. I en moments de pors, les idees d’extrema dreta poden semblar-li a algú que ara toca “defensar el que és nostre”. 

Parla molt de crear democràcia. Siguem pràctics: això com s’aconsegueix?
A mi m’agrada la definició d’Aristòtil en el segle V abans de la nostra era va donar de democràcia. Ell no era necessàriament un demòcrata, més aviat era aristocratitzant. Però diu que en les ciutats democràtiques hi ha dos valors clars: la llibertat i la igualtat. Sovint quedaven excloses les dones i els estrangers, val a dir. Però que una idea de llibertat i d’igualtat és el que permeten al demos de participar de l’acció política. I crec que la història demostra que quan es crea democràcia, el feixisme i i el supremacisme han reculat. Crec que en el moment actual, els malestars provenen del fet que la gent no se sent ni lliure ni igual. 

Però com es fa això?
De moltes maneres. Aquest 2026 farà seixanta anys de la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants. Va ser un grup d’estudiants que es van autoorganitzar al marge del sindicat franquista. Estaven creant democràcia. Després, quan s’entra en una fase que ja és en principi democràtica, hem de ser més exigents amb els governs. Actualment, hi ha drets que no estan garantits, com el que parlàvem de l’habitatge. Tornant a Aristòtil, deia que la democràcia era el govern dels pobres. La veia com l’únic sistema en què els pobres tenien uns drets reconeguts. 

Vostè és professor d’Humanitats. Les universitats estan fent la feina que els pertoca en la defensa dels valors democràtics?
Doncs no ho sabria dir. Les universitats en alguns moments han anat pel davant de la societat i en d’altres no. Crec que a la universitat no hi ha una gran preocupació, en general, pel creixement de les idees feixistes. Ens ha costat molt, i encara no ho hem aconseguit, que es plantegin continguts relacionats amb la igualtat de gènere o la justícia climàtica, i en canvi, tot estudiant haurà de fer front al canvi climàtic, independentment del que estigui estudiant. Hem de poder donar eines per pensar, el que no vol dir doctrina. Estaria bé que les universitats s’ho plantegessin. Crec que més aviat han format part d’un cert elitisme.

Les universitats no estan prou a l’alçada?
No estan prou activades pel combat democràtic. Quan dono a llegir als meus alumnes el manifest de fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants, em pregunten de quin any és i em diuen, sorprenentment, que és molt actual. Un document del 1966.

Això ho trobo molt colpidor.
En aquell document no es parla només del franquisme, sinó que es refereix a la dificultat per accedir als estudis superiors, als reptes de la societat. És evident que, en l’actual dinàmica de tecnificació, necessitem coneixements especialitzats. Però també fer-nos preguntes sobre els valors, com passa davant la IA, davant el creixement econòmic. Amb el Pla Bolònia, quan es van reduir crèdits, en moltes facultats les assigantures que van caure van ser les vinculades a la història de cada disciplina o amb el pensament.

El món econòmic demana a les universitats que els estudiants surtin controlant determinades eines, però també cal que pensin sobre com les utilitzen. I crec que en els estudis humanístics hi ha hagut un tancament envers un món que va per altra banda. Ens hem d’interrelacionar més. Hem de veure com Aristòtil ens ajuda a entendre el nostre món. Encara necessitem que ell ens en parli. 

Ha esmentat unes quantes vegades Aristòtil. És el seu filòsof?
No especialment, però per parlar de democràcia sí. La sèrie Merlí tenia moltes virtuts, però continuava perpetuant una imatge dels sofistes que crea Plató i que els mostrava com uns pensadors que confonien els joves fent-los creure que les coses podien ser de moltes maneres. 

Plató no estava per matisos.
Plató era un pensador que creia que hi havia una veritat. En canvi, un sofista com Protàgores, de qui ens ha arribat molt poc perquè els seus llibres van ser cremats, sostenia que havíem de poder fer fort l’argument dèbil i dèbil l’argument fort. 

Expliqui-ho, això.
Vol dir que les coses no solen ser blanques o negres. Una cosa és que nosaltres estiguem aquí avui i jo demà li digui que no ens hem vist. Creurà que no estic bé. Però la discussió sobre si ens agrada l’espai o les opinions que tinguem són opinions. Mentre Plató és algú que té idees molt contundents, els sofistes estan oberts a una democràcia en què l’opinió és important. Aristòtil no està ni en un costat ni en un altre. És un personatge molt interessant perquè intenta conèixer, estudia els animals… Si anem a medicina et pots trobar Aristòtil, si anem a biologia també. 

I en ciències polítiques, la seva obra Política intenta entendre com s’organitza la gent en la seva època. Distingeix les formes de govern bàsicament en si governa un, pocs o molts. Si governa un, pot ser una monarquia o una tirania. Si no ho fa bé, és una tirania. Per ell, la distinció entre fer-ho bé o malament és si governa pel bé comú o pel benefici propi. Quan Artur Mas parlava del govern dels millors, era l’aristocràcia de la qual parlava Aristòtil, quan manaven pocs. Però si aquests pocs només governen per ells, aleshores es converteix en oligarquia. 

I la democràcia?
Aristòtil deia que li agradava perquè li agradaven la llibertat i la igualtat. Però a vegades la quantitat de la massa podia imposar-se a la qualitat. Per això ell pensava en un equilibri amb elements d’aristocràcia i democràcia. Ell, que no era un demòcrata, identificava la democràcia com el govern dels pobres, amb llibertat i igualtat. 

O sigui, Aristòtil seria un moderat. Plató més conservador i rígid.
Hi ha qui ha vist en Plató els orígens de l’autoritarisme. Pel poc que sabem de Protàgores -que ho sabem gràcies a que Plató en parla i el tracta bé-, ell defensava que tothom tenia l’oportunitat de dedicar-se a la política. Per ell, no tothom havia de saber fer pont o ser metge, però tothom podia accedir a la política i tenir honestedat i vergonya. Pe rmi, això és molt important: Protàgores deia que ens havíem de poder avergonyir del que fem per deixar de fer-ho. 

Ens ha fet una bona lliçó de filosofia. 
Els sofistes tenen encara mala premsa perquè el discurs que ha triomfat és el de Plató. Quan és molt més útil per una democràcia Protàgores que Plató. I és molt útil Aristòtil com a analista. Aristòtil defensava l’estabilitat d’una societat i considerava que quan hi havia una tirania la societat es desestabilitzava. Però també es desestabilitzaria si governaven els molts només en benefici dels molts. L’estabilitat era l’equilibri en què els diversos sectors de la societat veiessin reconegut el seu pes.

Ara que sembla que les forces de Protàgores estan a la defensiva, què podríem dir del futur?
No soc una persona especialemnt optimista. Però en termes socials, mai hi ha hagut tanta gent a favor d’idees de llibertat i justícia. En l’últim CEO, un 90% defensava la igualtat entre homes i dones. Cert que després, si es parlava de feminisme, la resposta variava. Hi ha gent amb idees feministes que no s’identifica així. La creació de democràcia està en el seu millor moment, però la reacció i el soroll que genera és molt potent.

L’important serà la capacitat de generar esperança. Per mi, experiències com les de Zoran Mamdani a Nova York són positives. Algú que detecta els problemes principals i és capaç d’incorporar gent a la ciutat. Cal veure si és capaç també de generar il·lusions fonamentades.