José Montilla: «No crec en l'existència del delicte de rebel·lió»

Assegura que qui ha estat president de la Generalitat no deixa mai la política. De fet, des del 2010, any en què va ser rellevat per Artur Mas, el seu nom ha seguit estretament vinculat, amb més o menys repercussió, als turbulents esdeveniments que marquen la relació entre Catalunya i Espanya. Ell, que l'any 2007 va ser una de les primeres veus en advertir de la desafecció, es va negar el 27 d'octubre del 2017 a votar a favor de l'article 155 i va intentar arrossegar Carles Puigdemont a la convocatòria d'eleccions. Ningú li va demanar que intervingués. José Montilla (Córdoba, 1955), acaba de deixar de ser senador i exercirà, a partir d'ara, únicament com a expresident de la Generalitat. No es conforma, però, amb mirar-se l'escenari polític des d'aquesta talaia. Aquesta, diu, ha de ser la legislatura del diàleg. 

- Fa un mes va deixar de ser senador autonòmic perquè Pedro Sánchez volia situar Miquel Iceta de president del Senat. Va entendre que li demanessin la renúncia a l'acta?

- Em van plantejar la possibilitat que el Miquel pogués presidir el Senat i per això era necessari que jo efectués la meva renúncia. Ho vaig entendre perfectament. Jo hagués pogut dir que no, però vaig entendre que era una operació política important per al PSC i també per al país, per a Catalunya. Per tant, em semblava perfecte, cap problema.

- El resultat no va ser l'esperat.

- El resultat ha estat decebedor, però no perquè la iniciativa fos dolenta. Hagués estat bo per al PSC, evidentment, i per a Miquel Iceta, però també per a Catalunya, el fet de tenir un president del Senat, que és la quarta autoritat de l'Estat. Ara hi ha també un català, però té un altre perfil més acadèmic, menys polític... Estic segur que La presidència d'Iceta al Senat hagués estat important, tenint en compte els temps que ens toquen i que ens tocarà viure.

- Potser es va precipitar Pedro Sánchez, en creure que la operació li sortiria bé sense haver negociat abans?

- Que jo recordi, mai cap grup parlamentari havia negociat els seus candidats a senador amb la resta de grups. I normalment la resta de grups ens havíem assabentat dels candidats d'altres formacions polítiques per la premsa. Sempre. Cal recordar que després del 155 hi va haver eleccions i va haver-hi l'elecció de senadors de tots els grups. Ningú va negociar ni va avançar anticipadament cap nom perquè el coneguessin els altres grups. Per això sobta. Es trenca una norma no escrita, amb les conseqüències que això té. Els que ho han fet suposo que el que no volien és que hi hagués una persona amb el perfil del Miquel Iceta com a quarta autoritat de l'Estat. El president de la Generalitat i el president del Parlament van ser coneixedors de la iniciativa abans que aquesta sortís publicada. D'això en soc testimoni.

"No em postulo per tenir cap paper, però això no treu que, si ho crec convenient en un determinat moment, tingui iniciatives si poden ser positives per al país"

- Ara que ha deixat de ser senador i que exerceix com a expresident de la Generalitat, quin paper li agradaria jugar en l'actual context polític?

- Algú que ha estat president de la Generalitat no deixa mai la política. Pot deixar de tenir càrrecs institucionals o orgànics -jo de càrrecs orgànics fa molt de temps que en vaig deixar de tenir-, però no deixes mai la política ni la vocació de servei al país. I, per tant, estic obert a continuar treballant pels objectius i amb els ideals i els principis que sempre m'han guiat.

- Vostè va esquivar votar a favor del 155 i durant els fets d'octubre del 2017 va intentar bastir ponts entre el Govern de la Generalitat, aleshores amb Carles Puigdemont, i l'executiu de Madrid. Aquell cop no se'n va sortir, però ara està disposat a tornar-ho a intentar? Quina aportació creu que pot fer vostè per facilitar el diàleg entre el govern Torra i el govern del PSOE?

- Bé, aquell va ser un moment molt concret, molt difícil. Podríem dir que amb un cert dramatisme, donats els esdeveniments que van venir després i que alguns prevèiem. I per això ho vaig fer, sense que m'ho encarregués ningú. No vaig fer aquestes gestions perquè algú me les demanés, sinó per aquesta responsabilitat a la qual feia esment. A la responsabilitat que creus que tens pel fet d'haver presidit el país, per haver estat al capdavant de la màxima institució del país. Evidentment, jo no em postulo per tenir cap paper, però això no treu que, si ho crec convenient en un determinat moment, tingui iniciatives al respecte si crec que poden ser positives per al país. Això sense demanar res, sense postular-me per res i sense que, òbviament, ningú m'ho demani. 
 
- Vostè ha estat en governs del PSOE i de la Generalitat en els quals es va lluitar molt per tenir el suport dels partits nacionalistes o independentistes, de Convergència i Unió i d'Esquerra Republicana, però ara sembla que els seus vots siguin radioactius.

- Han canviat molt les coses. Convergència i Unió (CiU) no era un partit independentista, només cal repassar l'hemeroteca i veure què deia Artur Mas de la independència quan era líder del partit, o el que havia dit Jordi Pujol. ERC era independentista, però també cal repassar què deien els seus programes. Perquè una cosa són els projectes que pots tenir com a formació política a mig i llarg termini, i una altra cosa és l'agenda més a curt termini. Si vostès repassen l'anomenat Pacte del Tinell, o el pacte de tres anys després, no trobarà els termes independència, consulta, dret a decidir... Tot això no apareix allà. Era una altra ERC, un altre moment polític, i per tant era molt més fàcil el diàleg, l'acord i el pacte. Per això vam fer acords amb ERC i amb ICV. I per això va haver-hi en el passat acords de CiU tant amb el PSOE com amb el PP. Avui tot això ha canviat, també el sistema de partits.

- En tot cas, Pedro Sánchez ha d'afrontar la investidura i l'aritmètica és la que és. Hi ha vies, com la de l'abstenció del PP o de Ciutadans, que estan tancades. Creu que seria un mal escenari que hagués de sortir investit amb una abstenció dels partits independentistes?

- En política és molt important la gestió dels temps. I crec que en això està l'actual president del govern en funcions. Està gestionant aquest temps de la manera que creu que és millor i segurament amb acords que puguin assegurar una certa estabilitat parlamentària, però també des de la posició que dona, en aquest cas, no tenir 84 escons però sí 123. L'etapa de les majories absolutes pertany al passat. Encara no hi ha data per la investidura. Per tant, suposo que tot el que està fent, sense precipitació, forma part d’una certa estratègia que jo tampoc conec, però que en part puc intuir.

"A veure si som capaços d'aprendre tots plegats dels errors i mirar de no repetir-los. Que sigui una legislatura en què hi hagi política, i la política és negociació, diàleg i pacte"

- Però considera assumible que Sánchez torni a ser investit amb la mateixa aritmètica que en la moció de censura?

- Podria ser amb aquesta o amb una altra. Per a la moció de censura necessitava els vots favorables de totes aquestes formacions polítiques. Ara no seria necessari el vot positiu per sortir investit, sinó que els vots favorables superin els contraris. És més fàcil.

- Precisament per això. Ara seria només una abstenció de les formacions independentistes, però sembla que al PSOE l'incomoda més ser investit amb la connivència d'aquests partits.

- Ja veurem com acaba.

- Està pensant en una possible abstenció del PP?

- No. Aquesta generositat la demana el PP quan és primera força. La demana als altres, però ells, practicar-la, doncs no. El PP és un partit que demana lleialtat institucional als altres però ells, normalment, si estan a l'oposició no la practiquen, tot el contrari. Per a mi seria una sorpresa.

- Si li preguntem si aquesta serà la legislatura del diàleg, vostè és optimista?

- Les persones que tenim o hem tingut responsabilitats institucionals i que estem compromesos amb un projecte i un país tenim l'obligació de ser optimistes malgrat que les circumstàncies no acompanyin, precisament. Has d'esperar que sí, que a veure si som capaços d'aprendre tots plegats dels errors i mirar de no repetir-los. I que sigui una legislatura en què hi hagi política, i la política és negociació, diàleg i pacte. És intentar no mantenir inalterable les trinxeres, estendre ponts, ser flexibles, entendre les raons de l'altre. És l'única manera d'arribar a acords.
 
- Ha fallat això.

- Això ha fallat estrepitosament.

- Segueix fallant?

- Bé, abans parlàvem d'un cas concret, que és el no-nomenament de Miquel Iceta. Aquest és un exemple claríssim.

- Però hi ha responsabilitats compartides i, per tant, també del govern de Pedro Sánchez, en el fet que no s'hagi aconseguit establir un diàleg efectiu?

- Les responsabilitats normalment són compartides, però no al 50%. Crec que des del govern d'Espanya, amb les dificultats que comporta governar en minoria, s'ha d'entendre que en els nou mesos de presidència fins a les eleccions hi ha hagut iniciatives, gestos i fets, fins i tot, que anaven en aquest camí. Des del Govern de Catalunya en la seva globalitat -no dic que no hi hagi hagut persones a l'executiu català que no hagin vist gestos- no s'ha estat a l'alçada de les circumstàncies entomant aquesta mà estesa. El problema del govern espanyol era la seva precarietat parlamentària, i el del català és que hi ha una lluita per l'hegemonia que fa que difícilment pugui prendre determinades iniciatives. Ningú vol aparèixer com el tou, com el traïdor, i això és un desastre com a país.

- Zapatero ha advertit de les conseqüències que pot tenir una sentència molt dura del Suprem en el cas de l'1-O i ho ha comparat amb les que va tenir la del Constitucional sobre l'Estatut. Vostè va advertir del risc de desafecció. La solució és un nou Estatut pactat amb regles diferents o que vagi més enllà?

- La solució, primer, és començar a dialogar. Això és previ a negociar els canvis de normes que pertoquin fer. Cal normalitzar les relacions perquè no ho estan, no ens equivoquem. Amb totes les dificultats que implica, no sóc ingenu. Però normalitzar les relacions, començar a dialogar, és el pas previ per pactar el canvi de regles que siguin possibles tenint en compte la correlació de forces, també. Els que no som independentistes i no ho hem estat mai creiem que els canvis s'han de produir en el marc de les regles del joc de les quals ens hem dotat, que són la Constitució i l'Estatut. En el nostre ordenament tots els canvis són possibles, però és requereixen una majories qualificades.

"El problema del govern espanyol era la seva precarietat parlamentària, i el del català és que hi ha una lluita per l'hegemonia. Ningú vol aparèixer com el tou, com el traïdor, i això és un desastre com a país"

- Però son viables? Ho diem perquè per ara no és viable una reforma constitucional. Miquel Iceta va dir que si el 65% dels catalans volien un referèndum s'havia de poder buscar un encaix a aquesta situació.

- El problema és que tot el que es faci s'ha de fer respectant l'estat de dret. Les normes són les que són, però tenen flexibilitat. Poden tenir flexibilitat. Del que es tracta és de fer-ho també amb les majories que requereix la pròpia llei. El que no és possible ni viable és pensar que hi ha dreceres prescindint de la llei, saltant-se la Constitució i l'Estatut com va fer la majoria independentista al Parlament de Catalunya el 6 i 7 de setembre. Aquesta segur que no és la via. L'altra és això, començar a dialogar sobre els canvis que es poden fer amb aquestes premisses que dic. Però sobre la base d'entendre, i jo crec que això sí que el govern de Pedro Sánchez i el socialisme ho té clar, que hi ha un problema de fons que cal resoldre. N'hi ha d'altres que pensen que no hi ha un problema i que no és necessari fer res. Jo crec que aquesta és la diferència fonamental també entre un govern socialista i un govern del PP. Ja ho vam veure: durant quatre anys llargs no va haver-hi ni negociació, ni pactes ni el més mínim diàleg. I això és el primer que cal canviar.
 
- Vostè va visitar els presos a Lledoners. Creu que es pot establir un diàleg efectiu mentre l'independentisme tingui dirigents polítics empresonats?

- Crec que ho he dit en alguna ocasió: l'existència dels presos és un problema afegit important que tenim i que em temo que ens trobarem. No sóc un ingenu tampoc i penso que les sentències en blanc no existeixen. És una dificultat afegida que caldrà també que les parts sàpiguen gestionar. Són les que ho han de fer, i s'ha de fer amb respecte a la llei, evidentment, i a la sentència que es produeixi, però també amb intel·ligència i amb sentit comú.

- Parla d'intel·ligència i de sentit comú. També cal empatia per part del govern de Pedro Sánchez?

- Empatia? L'empatia no la tenen les institucions, al final la tenen les persones. I l'empatia es té amb una persona, no amb una institució. Crec que a això és al que fa referència, no? Segurament aquesta situació és fruit també d'aquesta trencadissa. Bé, trencadissa és una paraula molt forta... D'aquesta divisió que s'ha anat produint a la societat catalana. Empatia també és el que de vegades el primer secretari del PSC reclama quan regidors o persones del nostre partit tenen el tracte que hem vist també aquests dies, per exemple, sense anar més lluny, al poble natal del president de la Generalitat. L'empatia també ha de ser bidireccional. No estic parlant en el meu cas. El PSC també és la regidora de Santa Coloma de Farners, i tants altres, que han patit escarnis i no els ha trucat ningú del Govern. És possible refer això? Tan de bo.

- La diferència, però, és que una de les parts té persones que estan empresonades. Vostè que els ha anat a veure, ha empatitzat amb ells?

- Bé, evidentment, perquè són persones a les quals conec des de fa anys i a les quals tinc afecte. Això és així. I a mi em sap greu que estiguin a la presó. Per ells, per la seva família i fins i tot per la seva família política. Per això també sóc conscient que un dels problemes principals que hi haurà per la normalització de les relacions entre governs és l'existència dels presos.

"Em sap greu que estiguin a la presó. Per ells, per la seva família i fins i tot per la seva família política. Un dels problemes principals que hi haurà per la normalització de les relacions entre governs és l'existència dels presos"

- Vostè ha parlat de la divisió i de com aquestes tensions afecten, per exemple, a regidors socialistes. Quan era president, des de Ciutadans, que llavors només tenien tres escons, l'acusaven de fomentar la desunió civil de Catalunya i la divisió de la societat catalana. Ara des de Ciutadans hi ha qui diu que el temps els ha donat la raó. Què en pensa, vostè?

- No. Jo crec que per la divisió sí que van hi estar treballant ells des del primer dia. És la veritat. Recordo que la primera intervenció que va fer el líder de Ciutadans amb l'entrada al Parlament va ser que amb ell entrarien els problemes del carrer al Parlament. I va estar durant mesos preguntant-me exclusivament per un tema que era el greu problema que hi havia amb la llengua. Una invenció amb un objectiu que era dividir, no ens equivoquem. La divisió va començar a arribar després, com tots sabem. I no és precisament durant el meu mandat ni fins i tot durant la primera part del mandat d'Artur Mas.

- Com creu que s'hauria d'afrontar el resultat de la sentència? S'ha de vehicular políticament en cas que sigui condemnatòria?

- Parlar de la gestió d'una sentència que no sabem com serà és difícil i sembla que encara trigarà uns mesos. Com gestionar una sentència? Doncs amb sentit comú i amb respecte a l'estat de dret. Des del propi ordenament jurídic hi ha instruments que són els que han de fer servir les institucions.
 
- Haurien d'haver quedat en llibertat els dirigents empresonats a l'espera de la sentència?

- Sense pretendre donar lliçons a ningú, fa mesos que vaig dir què pensava. Jo no crec en l'existència del delicte de rebel·lió. Ho vaig dir així. Si no haguessin estat acusats del delicte de rebel·lió el més normal és que haguessin estat en llibertat condicional. És veritat que alguns arguments que han utilitzat la Fiscalia i, en aquest cas, l'acusació, per mantenir la presó provisional és la fugida d'alguns membres del Govern. El risc de fugida és un dels motius que fa servir, a més de la destrucció de proves i reiteració del delicte, per mantenir la presó provisional. És evident que els que van fugir van jugar una mala passada als que es van quedar. Però sense l'acusació de rebel·lió, haurien d'estar posats en llibertat des de fa temps.

- A vostè li va tocar gestionar un temps difícil, en el seu cas marcat per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i la crisi econòmica. Vist en perspectiva, quina valoració fa del Govern de Quim Torra?

- És un Govern que el primer que puc dir és que porta poc temps i, per tant, això dificulta fer un anàlisi. Però el problema és que és un executiu que no governa. És un Govern, i utilitzo paraules dites per persones que formen part d'un dels partits que el formen, més d'activistes que no de polítics en el sentit més clàssic. Quin sentit té que un govern que té majoria parlamentària per vetar que Iceta sigui senador no tingui majoria per aprovar un pressupost? Estem amb el pressupost prorrogat de l'any 2017. O sigui, Pedro Sánchez dissol i convoca eleccions anticipades perquè no aconsegueix aprovar el pressupost del 2019 i estem a Catalunya amb els del 2017, amb els problemes que això implica. Només fa falta veure què està passant amb els serveis públics. Però això no té importància, sembla ser, a jutjar pel que van dient des del Govern. Això no és seriós. Algú pensa què hauria passat en l'executiu d'abans del 2010 si hagués estat dos anys amb pressupost prorrogat? No hi ha Govern.

"El Govern de Torra no governa. És un govern més d'activistes que no de polítics en el sentit més clàssic"

- S'han de convocar eleccions?

- A mi no em toca demanar que es convoquin eleccions, qui té la prerrogativa per fer-ho és el president de la Generalitat i ho farà quan ho cregui pertinent o quan li diguin. Però és obvi que un govern ha de governar i, si no pot governar, el que ha de fer és convocar eleccions. Això aquest govern i qualsevol govern. Si no té majoria, programa o cohesió, millor donar la paraula als ciutadans. Però la prerrogativa la té qui la té.

- El futur de la política catalana ha de tenir en l'horitzó un tripartit d'esquerres com demanava Ada Colau per a Barcelona per superar els blocs?

- Perquè això sigui possible cal que hi hagi tres partits d'esquerres que ho vulguin i el que està clar és que n'hi ha un que de cap de les maneres ho vol. N'hi ha un, especialment, que ha dit que amb el PSC no vol pactar res. Nosaltres amb això som més oberts. Fins i tot hem fet alcaldes d'ERC que no havien guanyat les eleccions. Ells no han contribuït a fer cap alcalde del PSC en llocs on no han guanyat. Per això dic que no volen, per les seves circumstàncies internes, pel procés, pel judici, per la pròpia evolució dels darrers anys. Per tant, si un no vol pactar amb tu és predicar actualment al desert. Això no vol dir que un futur no pugui ser possible. La política i la vida donen moltes voltes.
 
- Seria desitjable?

- Per a una persona d'esquerres com jo, sí. Aquesta és la veritat. Ara, actualment no ho veig viable.

- Ciutadans va néixer l'any 2006 a partir d'una escissió del PSC quan vostè n'era el primer secretari. Què creu que ha aportat aquest partit a la política espanyola i catalana?

- Una cosa és què deien que anaven a aportar i una altra cosa és què han aportat finalment. Si analitzem els darrers esdeveniments, ells anaven a aportar regeneració a la política, transparència i democràcia bevent del liberalisme més clàssic, una idea no nacionalista. Deien que ni vermells ni blaus, ni de dretes ni d'esquerres, sinó de centre. En el cas de Catalunya, amb un component crític amb el que consideraven una deriva nacionalista de l'esquerra catalana. Finalment, però, si analitzem els darrers pactes que s'han produït, més aviat han renegat d'aquests principis. Com deia Toni Roldán, ja exresponsable d'Economia, no volien ser ni vermells ni blaus i han acabat sent blaus. Doncs aquest és el problema, que el seu líder no vol que el partit serveixi de frontissa o de complement per decidir entre dreta o esquerra, o fer unes majories o altres, sinó que vol substituir a la dreta, ha jugat a voler substituir al PP.

Per tant, què han aportat? Doncs res, només cal llegir el que diuen alguns dels encara dirigents i persones que s'han apartat del partit. Han tingut l'ocasió, pensaven que podien fer el sorpasso al PP, no ho han aconseguit. A més, han fet una negociació lamentable dels pactes. Què han tret? L'alcaldia de Granada que no se sap molt bé com acabarà, la de Palència i la de Badajoz. Tenien la clau per a moltes altres alcaldies i governs autonòmics. En tots els casos, tret d'alguna excepció, han pactat amb qui han pactat: amb els blaus.

"Ciutadans deia que ni vermells ni blaus i han acabat sent blaus. Ha jugat a substituir a la dreta. No ha aportat res a la política catalana"

- Quina reflexió li mereix veure Celestino Corbacho a les files de Ciutadans i Ernest Maragall a les files d'ERC, o Marina Geli a les de la Crida?

- Cada persona és lliure d'escollir el seu camí i de canviar d'idees. No ho criticaré. Evidentment, han canviat ells.

- Ells es reivindiquen com a socialistes.

- Sí, però el PSC mai va ser un partit independentista, que jo sàpiga. Ho dic pel que diuen la Marina o l'Ernest. Ells són independentistes i el PSC no ho era mentre ells hi eren. Hi ha qui porta la crítica més enllà i diu que van canviar quan van perdre el càrrec. Jo no seré tan cruel, però els que han canviat són ells i és legítim que canviïn, però que no diguin que qui ha canviat és el PSC perquè segueix sent un partit catalanista, federalista, municipalista i socialista.

- I en el cas de Corbacho, creu que ha canviat quan ha perdut el càrrec?

- Això li haurien de preguntar a ell. Ell anava com a independent a la llista de Ciutadans, o això diu, i també està en el seu dret a canviar. En tot cas, les explicacions de per què ho han fet les han de donar ells. Jo no estic per criticar-los ni per justificar-los.
 
- En les darreres eleccions municipals hem vist com el PSC ha recuperat posicions a l'àrea metropolitana però no al territori i, sobretot, als municipis més petits. Quina lectura en fa? Històricament als anys 80 i 90 el PSC era l'alternativa a CiU.

- Ara ERC ha passat a ser l'alternativa a Convergència en aquests territoris mitjans i petits de la Catalunya interior. Si a Espanya hi havia un bipartidisme imperfecte, a Catalunya hi havia un bipartidisme més imperfecte perquè hi havia més formacions polítiques. Hi havia ERC, en el seu dia un PSUC que tenia més presència que IU a Espanya... Tot això ha canviat a tot arreu. El competidor de l'antiga Convergència en determinades zones és ERC. De fet, han perdut moltes alcaldies que han quedat en mans d'ERC. I nosaltres tenim dificultats fins i tot per fer candidatures en determinades zones del país per aquesta pressió ambiental.

Precisament de l'empatia que parlàvem abans i de la pressió ambiental que existeix. Jo l'he viscut. He anat a pobles petits acompanyant candidats i t'expliquen la seva situació, poc coneguda i poc divulgada, no veig TV3 explicant-ho. Si això li passés a un altre partit segurament dedicarien un minut a explicar-ho. Hi hagut un brutal silenci sobre les situacions de pressió ambiental que hi ha hagut sobre les candidatures, i algunes han reeixit i altres s'han quedat a mig camí. Això també és fruit d'aquesta divisió.

- El PSC ha de començar a afrontar el relleu de Miquel Iceta tenint present que toca congrés del partit a la tardor?

- Toca congrés i, a més a més, el Miquel ja ha manifestat la seva intenció de presentar-se. Per tant, no crec que ens hàgim de preguntar pel relleu. Vindrà més tard, a mig termini en tot cas. Altres partits tenen problemes més urgents en la cerca de lideratge però no és el cas del PSC, no crec que ens hàgim d'inquietar per aquesta qüestió. Iceta tampoc porta tant de temps com a primer secretari i és el millor actiu que tenim.

"Al PSC tenim dificultats per fer candidatures en determinades zones del país per la pressió ambiental. És una situació poc coneguda i poc divulgada, no veig a TV3 explicant-ho"

- Fa cinc anys de la confessió de Jordi Pujol sobre la famosa deixa a Andorra. Creu que l'expresident ha rebut un tracte just per part de l'opinió pública i de la política?

- És una persona que ha estat rival, tot i que jo no vaig competir amb ell en aquell moment, però jo era primer secretari del PSC quan ell era president. Des de la rivalitat política, però també des del reconeixement institucional, a mi em sap greu que una persona que ha estat president del país, malgrat les discrepàncies polítiques, estigui en la situació en la qual està. També es podria dir que se l'ha buscat ell, és obvi, que la responsabilitat és d'ell i suposo que la justícia ho aclarirà en algun moment, però em sap greu personalment. I perquè això d'alguna manera també contribueix a erosionar la institució. Dic "també" perquè hi ha altres coses que contribueixen a erosionar-la: el 155, quan algú que exerceix de president de la Generalitat s'oblida que té unes determinades obligacions institucionals i que hi ha coses que no hauria de fer i les fa. Tampoc sé ben bé quines relacions té amb la seva antiga formació política.

- Vostè hi té relació?

- Jo tinc relació amb tothom.

- Queda clar que considera que en aquests moments la institució de la presidència de la Generalitat està "erosionada".

- Crec que sí i que qualsevol observador mínimament imparcial té aquesta mateixa percepció. I a mi això em sap greu perquè, com li vaig dir a Puigdemont dos dies abans de l'aprovació del 155, per la institució passem però no és de ningú. És de tots i l'hem de preservar. Has de pensar que hi estàs de pas i és molt important preservar les institucions del país.