Amb el pas dels anys, l’armari de Juan Carlos Girauta s’ha convertit en un revelador recull dels seus diferents estils (personalitats). El candidat de C’s arrossega i arreplega diferents canvis de jaqueta (PSC, PP, C’s). I encara que ara li toqui defensar el vestit i la camisa (això sí, es resisteix a la corbata estreta que dicta el partit), de tant en tant, no es pot estar de reciclar peces passades: un fulard hippy, una camisa amb colzeres, una americana de pana, una caçadora de cuir o uns texans blaus clars dels 90 com els d’en Julito Iglesias. Una ambigüitat estilística (ni de dretes ni d’esquerres, de centre) absolutament habitual dins la indefinició que caracteritza la formació taronja.

Si bé a un altre subjecte tota aquesta barreja d’estereotips indumentaris li conferirien un aire excèntric o bohemi; la seva permanent desídia estilística –absència de sensibilitat en la combinació de tonalitats i gèneres, manca de qualitat en els teixits i incapacitat per donar (amb) la talla- el converteixen en un malforjat més dins la diplomàcia. Perquè vestir i presentar les idees sense cap criteri, interès, respecte ni consciència està resultant ser un dels fenòmens més democràtics i transversals de la política actual: no entén de condicions socials, ni de gènere ni d’ideologies.

Instal·lat en aquesta absurda tendència, deixar-se créixer la barba (encara que com els cabells sempre la dugui perfectament retallada) no ajuda, més aviat bruteja. I és que el fet de brutejar no exigeix manca d’higiene, només suggerir-la. I es pot brutejar igual amb un posat formal (vestit i corbata) que amb un look més casual (samarreta i texans).

La delicadesa i sofisticació tampoc acompanya la gesticulació de Girauta. La seva expressió no verbal recau principalment en les espatlles (quan les avança, repta al seu interlocutor; si les fixa cap enrere, mostra la seva indiferència respecte a la persona o la temàtica) i en el rostre (fins i tot quan parla de coses positives, la boca i el nas dibuixen ganyotes de menyspreu o disconformitat). Apujar-se els pantalons pel cinturó (recol·locar/comprovar la masculinitat) enmig d’una intervenció al Congrés dels Diputats o netejar-se la boca amb el revers de la mà (els humans hem après a refinar gestos com el d’escopir dels primats) abans d’abandonar emprenyat un estudi de ràdio no casen ni amb les ulleres de vell professor que ara utilitza ni amb l’intent d’il·lustrar i educar als ciutadans/ciudadanos.