Juan Carlos Girauta: «El catalanisme polític ha mort, i l'ha matat Artur Mas»

Juan Carlos Girauta (Barcelona, 1961) és escriptor i advocat. És un dels rostres de Ciutadans, partit que el va dur al Parlament Europeu l’any passat. Girauta, ploma unionista, llengua viperina de bon dialèctic, ha estat un habitual de l’anomenada “caverna mediàtica”. Militant socialista en la seva joventut i després en l’entorn del Partit Popular, va donar després el salt cap al partit taronja. És qui enarbora la bandera d’Albert Rivera a les eleccions del 20-D com a cap de llista per Barcelona. Reconeix fascinació per la figura de Manuel Azaña, que ha analitzat en un llibre. Durant molts anys, una part del liberalisme espanyol s’ha plantejat una pregunta quasi impossible, “Què és Espanya?”. Ara sembla que Ciutadans amenaça de contestar-la.   

- Vostè és el candidat de l’Ibex 35?

- El partit de l’Ibex… Aquesta és una de les etiquetes que ens han penjat. Això potser ho diuen partits que no agraden els empresaris. Però els empresaris són un bon indicador, i molt interessant, sobre si algunes polítiques tenen sentit comú o garanteixen l’estabilitat o la seguretat jurídica. El fet que les empreses estiguin tranquil·les amb tu és un indicador fantàstic. És clar que l’Ibex 35 són grans empreses, però seria absurd que un partit no estigués satisfet per agradar el món de l’empresa. I som també el partit dels treballadors, perquè hem guanyat al que era el cinturó roig i que ara és cinturó taronja.

- Cinturó taronja?

- Cinturó taronja, absolutament. Sempre es va dir cinturó roig, que volia dir que el PSC tenia una posició inexpugnable allí. Però això s’ha acabat. Ciutadans hem guanyat a l’Hospitalet, a Gavà, a Viladecans, a Nou Barris, a Castelldefels…

- Ciutadans va néixer com una força d’oposició a la immersió lingüística. Com és que aquest tema ha desaparegut gairebé del seu discurs? Estan buscant un nou espai, un espai diguem-ne central a Catalunya?

- De Ciutadans, els mitjans no en parlaven gaire. I alguns, quan ho feien, parlaven només del tema de la llengua. Cal recordar que Ciutadans neix d’una plataforma civil que surt d’un grup de quinze persones que fan un manifest, i que no estaven focalitzats només en el tema de la llengua. Sí que els movia una sensació que no hi hagués cap alternativa al discurs hegemònic del nacionalisme. I eren sectors que estaven decebuts amb l’experiència de Pasqual Maragall. L’origen és aquest. És el cas de Francesc de Carreras o d’Arcadi Espada. Per ells era una anomalia que no hi hagués cap partit que no fos en el fons nacionalista. El PSC competia en nacionalisme amb CiU i el PP es mostrava incapaç de generar idees alternatives.
 
- Era el grup que sopava al Taxidermista. Vostè hi era?

- No. Ni en Rivera. L’únic dels quinze que tenen càrrecs orgànics a Ciutadans és Xavier Pericay. Però hi ha un factor de Ciutadans que és important destacar. En un determinat moment ens adonem que nosaltres tenim una idea d’Espanya, i en el lloc on és més difícil defensar-la. Una idea d’Espanya que veiem que pot ser més neta, més interessant, més engrescadora, que la que pot tenir un ciutadà de Madrid o de la resta d’Espanya. Perquè allí no necessiten fer res del que fèiem nosaltres. La gent de la resta d’Espanya viu la crisi de valors, la degradació de la democràcia, la crisi econòmica d’una altra manera, sense qüestionar la idea d’Espanya. Quan nosaltres diem Espanya, no té res a veure amb el que a Catalunya es pensava, però tampoc amb la visió d’Espanya que es té fora de Catalunya.

- La pregunta que s’ha fet el regeneracionisme espanyol des de la pèrdua de les colònies, el 1898, “¿Qué es España?”, vostès la volen contestar?

- Hi ha hagut en la cultura espanyola una tendència autodestructiva. En periodisme, en filosofia, en poesia, en literatura. Quan llegeixes les memòries d’Azaña és terrible. Són d’un fatalisme…  Escrivia molt bé, però tenia una visió pessimista. I la generació del 98 és flagel·lar-se contínuament. Si ser espanyol és sinònim d’autodestrucció, nosaltres no ho assumim. La nostra idea ens connecta amb visions més optimistes d’Espanya. Amb Vicens Vives, per exemple. Deixem-nos de preguntar què és Espanya. La nostra idea és que la gent se senti orgullosa de ser espanyola. Que ser espanyol sigui recordar que es té dret a una escola, a unes prestacions socials, a una salut pública. La part sentimental està bé i també existeix en política. Però deixem de preguntar-nos sempre què som i responguem, fem propostes.   

- Fa dies deia que se sentien continuadors del catalanisme polític.

- No, jo vaig dir que ens en sentíem hereus. Hereus vol dir que algú ha mort. Allò que se n’ha dit el catalanisme polític s’ha mort, s’ha acabat, i l’ha matat el senyor Artur Mas. El secessionisme pot estar molt viu, no dic que no, l’independentisme pot tenir molta rellevància, però el catalanisme polític no.

- Expliqui-ho això.

- Si hi ha una arrel comuna en la trajectòria del catalanisme és la voluntat de governar Espanya. Des de Cambó a l’operació Roca. Aquesta és l’essència: volem liderar Espanya. Mas representa la renúncia a Espanya, i també a liderar-la. Acaba amb aquesta ambició. El catalanisme polític ha mort i en aquest moment, sorgeix un partit nascut a Barcelona, un grup i un líder que pot governar Espanya. S’ha donat una sincronització meravellosa. En aquest precís moment, sorgeix un partit com Ciutadans que, com qui diuen en castellà, “se viene arriba”. Hi ha un senyor que és català, i que pot governar Espanya per primer cop des del general Prim. Els hereus del catalanisme polític som nosaltres, que volem governar Espanya des d’una perspectiva catalana, que volem que l’economia catalana tiri endavant. Perquè la nostra no és una visió castellana, sinó catalana. Això emprenya el nacionalisme català però també als altres, que no entenen la diversitat espanyola.
 
- Vostè va militar al PSC, després va ser candidat pel PP en diverses eleccions. On se situa ideològicament?

- Jo sóc liberal. Em situo en la línia dels liberals europeus, que governen a set països de la Unió Europea: Finlàndia, Holanda, Bèlgica, entre ells, tenen primers ministres liberals. És un espai que ha acceptat l’obvietat: la defensa d’un estat del benestar sempre que es pugui finançar. Liberals en l’econòmic i defensors de l’estat del benestar en el pla social.

- No veu a Ciutadans en risc d’esdevenir un partit exprés? Una força que té una eclosió ràpida, que neix en una determinada conjuntura però que amb el temps es va dissolvent?

- No sembla que hagi de ser així si fem cas dels resultats i del que diuen les enquestes. El 20-D Ciutadans obtindrà un bon resultat, i un grup que disposa d’un bloc de diputats com el que tindrem no es difumina. Que un partit sigui jove i creixi amb força no vol dir que no tingui solidesa. Recordem que el 1976, el PSOE tenia ben poca presència, tenia mil militants i deia que en tenia 4.000… I a les primeres eleccions va obtenir més de 120 diputats. I el 1982, la majoria absoluta.

- Situem-nos en l’escenari més immediat posterior al 20-D. Es pot fer un discurs creïble de renovació del sistema democràtic i donar suport a la investidura de Mariano Rajoy?

- Això ho veig tan difícil… quasi bé impossible.  No veig que hi hagi ningú més allunyat de la imatge de renovació i regeneració que Mariano Rajoy. Nosaltres som molt clars en una cosa: no serem part d’un govern que no presideixi Albert Rivera. Qui vulgui Rajoy de president, que el voti.  

- I si ell es retira?

- Nosaltres no li farem unes primàries al PP.

- Imagini’s un escenari en el qual el PP queda primer, el PSOE segon i vostès molt a prop, com assenyalen alguns sondejos. Es plantegen un govern de coalició amb la segona força?

- Ja li dic que només formarem part d’un govern que presideixi Albert Rivera.

- I Rivera podria encapçalar un govern si és segona força?

- Això és una altra cosa. El sistema parlamentari no exigeix que governi la primera força, sinó que forma govern qui és capaç d’estructurar una majoria parlamentària.

- De què li agradaria ser ministre?

- No m’agrada plantejar-me coses que no depenen de mi.

- Vaja, que no el veurem de ministre de Cultura en un govern presidit  per Pedro Sánchez o Rajoy, o Soraya Sáenz de Santamaría.

- Això està descartat.