21
de maig
de
2022, 21:30
Actualitzat:
23
de maig,
8:04h
L'accés a l'arxiu personal del tinent general Emilio Alonso Manglano, director dels serveis d'intel·ligència entre 1981 i 1995, ha permès als periodistes Juan Fernández-Miranda i Javier Chicote escriure un llibre imprescindible sobre la història recent,El jefe de los espías (Roca editorial). El resultat és una immersió en els intestins de l'Estat. Amb rigor i grapa narrativa, els autors es mostren episodis íntims del poder, des de la guerra bruta contra ETA al 23-F i els escàndols del rei emèrit, just ara que ha tornat a l'estat espanyol.
Un dels moments més dramàtics del llibre és una conversa entre Manglano i l'exministre de l'Interior Antoni Asunción, que dona detalls macabres sobre les clavegueres de l'Estat. Entrevistem Juan Fernández-Miranda a la redacció de l'ABC, on és adjunt al director. En la conversa, el periodista, nebot-net de qui va ser un dels homes de la Transició, Torcuato Fernández-Miranda, explica amb detall alguns passatges d'un llibre que han de llegir tots els que vulguin saber com funciona l'Estat, i opina sobre l'actual crisi del CNI i el Catalangate.
- Emilio Alonso Manglano és una d'aquelles figures sense les quals no s'entén un Estat?
- Sens dubte. És una d'aquelles persones que es troba en les bambolines de l'Estat, però en primera posició. Pel seu propi càrrec al capdavant del Cesid, ell no ha de tenir cap protagonisme, però ell està en totes les salses des de l'any 1981, quan es produeix el 23-F. El govern, a través del ministre de Defensa, Alberto Oliart, decideix que s'ha de crear un servei d'intel·ligència modern, allunyat del que venia del franquisme. Oliart busca la persona per fer-ho, que és un militar jove, de mentalitat oberta, proper als moviments d'oficials democràtics dins l'exèrcit en aquella època. Manglano era un jove tinent coronel, però amb les idees clares. I, a partir d'aquest moment, hi ha vint anys en què ell està en primera línia.
- Es donen molts detalls rellevants de la Transició. Com l'origen de partides de diners que van contribuir a consolidar el regnat de Joan Carles I. El paper de la Casa de Saud va ser crucial.
- Es refereix a una de les principals anotacions de l'agenda de Manglano, que és de maig del 1989, en què recull una confessió que li fa el rei Joan Carles en relació al que podem considerar l'origen del seu patrimoni. El rei li diu a Manglano, segons anota aquest: "El rei saudita em va donar 36 milions de dòlars per a la Transició". Això és molt rellevant perquè ens mostra una aresta de la Transició que no s'havia abordat. No sabíem encara com s'havia finançat. Eren uns diners perquè les noves institucions poguessin funcionar i tenir estabilitat. Tenia sentit. El que passa és que aquesta mateixa anotació inclou uns detalls més. El rei diu a Manglano que se li va concedir a ell a títol personal un crèdit de 50 milions de dòlars, que ell va invertir.
- Aquest és l'origen de la fortuna?
- Podem considerar que és així perquè són els primers moviments coneguts que fa el rei per tenir un patrimoni personal que no tenia. En el llibre hi ha el començament de tot, de com es gestiona l'Estat, per bé i per mal. Però vist des dels intestins. El que anotava Manglano cada nit no era per publicar sinó per gestionar. No tenia una voluntat de transparència pública. Per tant, el seu valor és màxim.
- Hi ha detalls sucosos sobre el 23-F. En un moment donat, s'explica que la CIA va advertir Joan Carles I mesos abans que vigilés el comandant José Luis Cortina, del Cesid.
- Sí. A mi em va sorprendre molt aquesta anotació perquè Cortina va estar implicat en el 23-F. Una de les raons per les quals es va encomanar a Manglano la direcció del Cesid és perquè no ja que no s'assabentés de l'intent del cop, és que hi havia membres del centre implicats. Manglano estableix com a principal prioritat establir un sistema de contraespionatge per tractar d'aturar els moviments involucionistes, que eren molts i de tot tipus. Una de les confessions que fa el rei és aquesta: que l'havien avisat sobre Cortina i que ell ho va traslladar a Adolfo Suárez. Però no tenim constància de si van fer alguna cosa perquè el següent que sabem són els fets que es van produir.
- El Cesid estava al darrera del cop d'estat?
- El Cesid com a institució, no. Però sí que hi va haver agents involucrats i el centre no va ser capaç de veure venir el cop. El cop d'estat no es va produir per generació espontània. Hi havia molts moviments, molt soroll de sabres, apareixien articles en premsa...
- Quin personatge de la Transició queda més malament a partir del seu llibre?
- Crec que de totes les notes de Manglano surt malament Adolfo Suárez. També és una etapa en la qual Suárez està de sortida, és el moment de la seva decadència política. Això no treu que l'obra de Suárez en la Transició fos la que va ser. Del rei Joan Carles hi ha coses positives i, d'altres, de negatives. Queda clar el seu paper per aturar el 23-F i la seva voluntat de mantenir el règim constitucional enfront els colpistes. Aspectes negatius: els vinculats a temes econòmics. En el llibre ja es veu que el rei tenia interès en incrementar el seu patrimoni. I el seu lligam amb algunes dones. És el cas de Bárbara Rey i, també, d'una manera molt explícita, de Marta Gayá.
- Sí, Bárbara Rey és un altre personatge important del llibre.
- El que aporta el llibre és la confessió del rei a Manglano el 1994 i el 1997 que està sent víctima d'un xantatge de Bárbara Rey, en aquell moment una vedette d'una popularitat monumental. Que ell havia sopat amb ella i com a conseqüència d'això li van fer unes fotos i li van demanar uns diners. El rei li ho explica a Manglano, que s'ocupa d'intentar resoldre aquest assumpte.
- I com es resol?
- Bé, l'escandalós d'aquest assumpte és que es resol amb diner públic. Li paguen 600 milions de pessetes, 100 milions en ma i 50 a l'any durant deu anys. Això són molts diners. Aquí l'escàndol és que siguin diners públics els que resolguin un afer d'aquest tipus. Un altre personatge clau del llibre és Felipe González. Se'n coneixen molts detalls de la seva forma de governar. Es detecta en quin moment queda tancat a la Moncloa i neix el síndrome de la Moncloa. Diríem que el llibre és tan real que ningú surt del tot malament ni del tot bé. Manglano tenia una missió, que era protegir l'Estat. Ho fa des d'una posició privilegiada com són els serveis d'intel·ligència. Per tant, té tota la informació que necessita sobre qualsevol tema. Coneix escàndols insuportables, que fins i tot li generen a ell debats morals. Veu a les persones que hi ha darrera dels polítics. L'aportació d'aquestes memòries és que explica la veritat del que li van explicar a Manglano. Potser algunes coses que li van explicar no són certes o són matisables, però sí que és el que li van explicar.
- Trobo especialment impactant la conversa que té amb l'exministre de l'Interior Antoni Asunción sobre les clavegueres de l'Estat.
- Asunción fa la revelació més completa en aquest llibre sobre el ministeri de l'Interior. Asunción acaba de deixar el ministeri arran del cas Roldán i de la fugida de l'exdirector general de la Guàrdia Civil i va a la seu del Cesid i li explica a Manglano què ha estat passant a Interior. Estem parlant dels anys dels fons reservats, de la guerra bruta, de nombrosos escàndols que són més profunds que els que hem tingut els darrers anys. El cas Ibercorp, per exemple, que va afectar el governador del Banc d'Espanya, Mariano Rubio. En fi, escàndols majúsculs.
- Del que diu Asunción què en destacaria?
- Nosaltres l'hem anomenat la confessió d'Asunción i jo en destaco dues coses. Li diu a Manglano que Margarita Robles continua mantenint un sistema de pagaments de fons reservats a la Casa del Rei. Amb un agreujant: ella, com a secretària d'estat d'Interior, va voler que no es donessin talons sinó que es donessin en metàl·lic. Entre cometes, "per no deixar rastre". Margarita Robles avui és ministra de Defensa. Aleshores, va venir de la mà de Felipe González i del ministre Juan Alberto Belloch a netejar el Ministeri de l'Interior. Això revela que no es va netejar el que es va dir perquè seguia havent-hi un ús, si més no sospitós, de fons reservats.
- Asunción diu moltes coses gravíssimes.
- Sí. Una altra qüestió gravíssima té a veure amb el ministre José Luis Corcuera. Segons Asunción, des del ministeri de Corcuera es va donar ordre d'enviar una carta bomba a un membre d'Herri Batasuna. Com a conseqüència d'aquesta carta bomba, qui va morir va ser el jove carter de 19 anys que va introduir el sobre bomba a la bústia del membre de Batasuna.
- En aquest moment, Manglano expressa les seves contradiccions morals.
- Manglano el que està fent amb Asunción és extreure-li informació. És un encontre amb un dinar a la seu del Cesid que es grava i es transcriu. Tot i que està acostumat a escoltar coses, es nota que això l'escandalitza. Perquè estem parlant de l'any 1989 i aquesta conversa vol dir moltes coses: que la guerra bruta no és només d'inicis dels 80 sinó que s'allarga molt en el temps. I, dos, perquè Corcuera continua en actiu.
- Margarita Robles surt malament, també. Com veu el personatge?
- Se li va preguntar per això quan va sortir el llibre i se li va notar la irritació, perquè desmuntava una versió d'ella mateixa que tracta de promoure que és la de la dona que els anys 90 va lluitar contra la corrupció i que avui és la defensora de l'Estat en aquest govern. Una imatge molt ben treballada per la seva part, però es veu que no era or tot el que llueix. Robles és una persona molt intel·ligent, creu en les institucions de l'Estat i, en aquest govern, sens dubte, és qui té majors conviccions. Ella va arribar en un moment d'enorme desgast del felipisme i tampoc crec que fos fàcil frenar-ho tot des d'un biministeri de Justícia i Interior que va acabar posant més pedaços que resolent problemes. De fet, Felipe González va caure en les següents eleccions. Ara, amb la crisi del CNI, ha demostrat un aferrament al poder que potser no encaixa amb un personatge de la seva talla.
- En el llibre hi ha escenes sorprenents. Queda clara la bona sintonia entre Joan Carles I i Felipe González. En vigílies de les eleccions de 1993, quan tot indica que José María Aznar guanyarà, el rei es confessa a Manglano i diu: "Espero que guanyi Felipe".
- Això s'ha d'interpretar en clau de confessió a un amic. Però, sí, en aquell moment, el rei creu que la dreta encara no està preparada per governar. I és veritat que el rei Joan Carles tenia una magnífica relació amb Felipe González. I confessa que creu que Felipe havia de seguir, sí.
- Hi ha molts detalls sobre la crisi dins de la família reial. Sembla que en un moment determinat Joan Carles I i Sofia van requerir de l'ajuda d'un psicòleg.
- Això sembla. En l'inici dels anys 90, la relació dins de la Zarzuela no és bona i, en una nota, Manglano escriu que van recórrer a un psicòleg. Però això crec que s'ha d'interpretar en clau d'una família que, més enllà de ser reis, príncep i infantes, són una família i quan hi ha problemes matrimonials, això es trasllada a tota la família.
- S'hi troben anècdotes sucoses. Com quan després de guanyar les eleccions del 1996, la dona d'Aznar, Ana Botella, pregunta si a la Moncloa tindrà dames d'honor.
- És una confessió que li fa Felipe González al rei i el rei li explica a Manglano el dia en què González li ensenya a José María Aznar la que serà la seva nova residència, el Palau de la Moncloa. Quan li explica a Manglano, el rei afegeix: "Quina poca classe!".
- Quina va ser la visió de Manglano sobre Catalunya?
- Estem parlant en uns anys en què no hi havia greus tensions territorials i, per tant, no hi ha una profunda reflexió seva particular sobre Catalunya, tot i que sí sobre el nacionalisme, al qual és contrari, i sobre el País Basc. Hi ha una confessió interessant que li fa Felipe González a Manglano, quan li demana que sigui interlocutor amb el lehendakari Carlos Garaikoetxea i que li digui, entre d'altres coses, que si continua en una via independentista, no tindrà problemes per enviar l'exèrcit.
- El CNI actual és fill de Manglano?
- Si no fill, net. Emilio Alonso Manglano és el pare de la intel·ligència moderna a Espanya. Manglano agafa el 1981 un servei caduc, militar, antic, i el 1995 deixa uns serveis d'intel·ligència que parlen de tu a tu amb tots els serveis d'intel·ligència del món. És la via d'accés dels serveis occidentals al nord de l'Àfrica o a l'Amèrica Llatina. La seva relació amb la CIA és excel·lent. És el primer director d'intel·ligència europeu que trepitja la seu del KGB a Moscou. Acaba sent el degà de la intel·ligència. En 15 anys, Espanya passa de ser irrellevant en el panorama de la intel·ligència occidental a ser un dels principals serveis. Això no vol dir que sigui un dels que més recurs té en comparació al Mossad o la CIA. Però a nivell d'intercanvi d'informació, de presència als llocs on s'ha d'estar per obtenir aquesta informació, estatus jurídic dels agents, rejoveniment de la plantilla, incorporació de dones i civils, obertura d'estacions a tot el món, especialment a Europa, nord d el'Àfrica, Amèrica i Orient Mitjà, és un salt espectacular. Manglano té un paper personal en l'operació Tempesta del Desert dels EUA a l'Iraq, com un dels homes en què confia Washington per interlocutar amb Saddam. És el creador de la intel·ligència espanyola moderna. Després d'ell, es fa una refundació i el Cesid passa a ser el CNI. Però si no és el pare, és l'avi.
- A la llum d'El jefe de los espías, s'entén més el Catalangate?
- El Catalangate crec que té uns ingredients que escapen al tema de la intel·ligència. És que Pegasus és un element que distorsiona els conceptes clàssics de l'espionatge. Una cosa és que un estat pugui intervenir un telèfon o posar un micròfon en una casa, sempre amb autorització judicial, i una altra és que s'utilitzi un sistema com Pegasus, que és una invasió absoluta no només de qui és el propietari del telèfon sinó de tots aquells que estan al costat d'un mòbil. És a dir, que si vostè té Pegasus al seu telèfon i m'ha vingut a veure a la redacció de l'ABC, i aquest mòbil està gravant, el jutge hauria d'autoritzar que s'utilitzés Pegasus en el seu mòbil per gravar-me a mi a la redacció d'un diari. La complexitat jurídica de sostenir un espionatge massiu com el que permet Pegasus no té res a veure amb l'espionatge clàssic.
- Què li falta al CNI pel que fa a controls democràtics per fer-lo més homologable al servei d'un estat democràtic?
- Jo crec que la legislació espanyola inclou els elements suficients per controlar l'activitat dels serveis d'intel·ligència. Una altra cosa és que la comissió de secrets oficials no es constitueixi. Si no es constitueix, el control parlamentari no existeix. Però existeixen les fórmules suficients. Tampoc ens podem escandalitzar perquè els serveis d'intel·ligència facin el que fan els serveis d'intel·ligència. Una altra cosa és entrar en la casuística de què es va fer bé i què malament.
- En aquesta crisi, la destitució de la directora del CNI, Paz Esteban, ha estat suficient?
- Crec que Paz Esteban ha pagat els plats trencats. Però crec que el Catalangate és una crisi més política que de serveis d'espionatge, encara que l'origen sigui l'espionatge.
Un dels moments més dramàtics del llibre és una conversa entre Manglano i l'exministre de l'Interior Antoni Asunción, que dona detalls macabres sobre les clavegueres de l'Estat. Entrevistem Juan Fernández-Miranda a la redacció de l'ABC, on és adjunt al director. En la conversa, el periodista, nebot-net de qui va ser un dels homes de la Transició, Torcuato Fernández-Miranda, explica amb detall alguns passatges d'un llibre que han de llegir tots els que vulguin saber com funciona l'Estat, i opina sobre l'actual crisi del CNI i el Catalangate.
- Emilio Alonso Manglano és una d'aquelles figures sense les quals no s'entén un Estat?
- Sens dubte. És una d'aquelles persones que es troba en les bambolines de l'Estat, però en primera posició. Pel seu propi càrrec al capdavant del Cesid, ell no ha de tenir cap protagonisme, però ell està en totes les salses des de l'any 1981, quan es produeix el 23-F. El govern, a través del ministre de Defensa, Alberto Oliart, decideix que s'ha de crear un servei d'intel·ligència modern, allunyat del que venia del franquisme. Oliart busca la persona per fer-ho, que és un militar jove, de mentalitat oberta, proper als moviments d'oficials democràtics dins l'exèrcit en aquella època. Manglano era un jove tinent coronel, però amb les idees clares. I, a partir d'aquest moment, hi ha vint anys en què ell està en primera línia.
- Es donen molts detalls rellevants de la Transició. Com l'origen de partides de diners que van contribuir a consolidar el regnat de Joan Carles I. El paper de la Casa de Saud va ser crucial.
- Es refereix a una de les principals anotacions de l'agenda de Manglano, que és de maig del 1989, en què recull una confessió que li fa el rei Joan Carles en relació al que podem considerar l'origen del seu patrimoni. El rei li diu a Manglano, segons anota aquest: "El rei saudita em va donar 36 milions de dòlars per a la Transició". Això és molt rellevant perquè ens mostra una aresta de la Transició que no s'havia abordat. No sabíem encara com s'havia finançat. Eren uns diners perquè les noves institucions poguessin funcionar i tenir estabilitat. Tenia sentit. El que passa és que aquesta mateixa anotació inclou uns detalls més. El rei diu a Manglano que se li va concedir a ell a títol personal un crèdit de 50 milions de dòlars, que ell va invertir.
"En el llibre hi ha el començament de tot, de com es gestiona l'Estat, per bé i per mal, però vist des dels intestins"
- Aquest és l'origen de la fortuna?
- Podem considerar que és així perquè són els primers moviments coneguts que fa el rei per tenir un patrimoni personal que no tenia. En el llibre hi ha el començament de tot, de com es gestiona l'Estat, per bé i per mal. Però vist des dels intestins. El que anotava Manglano cada nit no era per publicar sinó per gestionar. No tenia una voluntat de transparència pública. Per tant, el seu valor és màxim.
- Hi ha detalls sucosos sobre el 23-F. En un moment donat, s'explica que la CIA va advertir Joan Carles I mesos abans que vigilés el comandant José Luis Cortina, del Cesid.
- Sí. A mi em va sorprendre molt aquesta anotació perquè Cortina va estar implicat en el 23-F. Una de les raons per les quals es va encomanar a Manglano la direcció del Cesid és perquè no ja que no s'assabentés de l'intent del cop, és que hi havia membres del centre implicats. Manglano estableix com a principal prioritat establir un sistema de contraespionatge per tractar d'aturar els moviments involucionistes, que eren molts i de tot tipus. Una de les confessions que fa el rei és aquesta: que l'havien avisat sobre Cortina i que ell ho va traslladar a Adolfo Suárez. Però no tenim constància de si van fer alguna cosa perquè el següent que sabem són els fets que es van produir.
- El Cesid estava al darrera del cop d'estat?
- El Cesid com a institució, no. Però sí que hi va haver agents involucrats i el centre no va ser capaç de veure venir el cop. El cop d'estat no es va produir per generació espontània. Hi havia molts moviments, molt soroll de sabres, apareixien articles en premsa...
- Quin personatge de la Transició queda més malament a partir del seu llibre?
- Crec que de totes les notes de Manglano surt malament Adolfo Suárez. També és una etapa en la qual Suárez està de sortida, és el moment de la seva decadència política. Això no treu que l'obra de Suárez en la Transició fos la que va ser. Del rei Joan Carles hi ha coses positives i, d'altres, de negatives. Queda clar el seu paper per aturar el 23-F i la seva voluntat de mantenir el règim constitucional enfront els colpistes. Aspectes negatius: els vinculats a temes econòmics. En el llibre ja es veu que el rei tenia interès en incrementar el seu patrimoni. I el seu lligam amb algunes dones. És el cas de Bárbara Rey i, també, d'una manera molt explícita, de Marta Gayá.
- Sí, Bárbara Rey és un altre personatge important del llibre.
- El que aporta el llibre és la confessió del rei a Manglano el 1994 i el 1997 que està sent víctima d'un xantatge de Bárbara Rey, en aquell moment una vedette d'una popularitat monumental. Que ell havia sopat amb ella i com a conseqüència d'això li van fer unes fotos i li van demanar uns diners. El rei li ho explica a Manglano, que s'ocupa d'intentar resoldre aquest assumpte.
"L'escandalós del cas de Bárbara Rey és que es va resoldre amb diner públic: 600 milions de pessetes"
- I com es resol?
- Bé, l'escandalós d'aquest assumpte és que es resol amb diner públic. Li paguen 600 milions de pessetes, 100 milions en ma i 50 a l'any durant deu anys. Això són molts diners. Aquí l'escàndol és que siguin diners públics els que resolguin un afer d'aquest tipus. Un altre personatge clau del llibre és Felipe González. Se'n coneixen molts detalls de la seva forma de governar. Es detecta en quin moment queda tancat a la Moncloa i neix el síndrome de la Moncloa. Diríem que el llibre és tan real que ningú surt del tot malament ni del tot bé. Manglano tenia una missió, que era protegir l'Estat. Ho fa des d'una posició privilegiada com són els serveis d'intel·ligència. Per tant, té tota la informació que necessita sobre qualsevol tema. Coneix escàndols insuportables, que fins i tot li generen a ell debats morals. Veu a les persones que hi ha darrera dels polítics. L'aportació d'aquestes memòries és que explica la veritat del que li van explicar a Manglano. Potser algunes coses que li van explicar no són certes o són matisables, però sí que és el que li van explicar.
- Trobo especialment impactant la conversa que té amb l'exministre de l'Interior Antoni Asunción sobre les clavegueres de l'Estat.
- Asunción fa la revelació més completa en aquest llibre sobre el ministeri de l'Interior. Asunción acaba de deixar el ministeri arran del cas Roldán i de la fugida de l'exdirector general de la Guàrdia Civil i va a la seu del Cesid i li explica a Manglano què ha estat passant a Interior. Estem parlant dels anys dels fons reservats, de la guerra bruta, de nombrosos escàndols que són més profunds que els que hem tingut els darrers anys. El cas Ibercorp, per exemple, que va afectar el governador del Banc d'Espanya, Mariano Rubio. En fi, escàndols majúsculs.
- Del que diu Asunción què en destacaria?
- Nosaltres l'hem anomenat la confessió d'Asunción i jo en destaco dues coses. Li diu a Manglano que Margarita Robles continua mantenint un sistema de pagaments de fons reservats a la Casa del Rei. Amb un agreujant: ella, com a secretària d'estat d'Interior, va voler que no es donessin talons sinó que es donessin en metàl·lic. Entre cometes, "per no deixar rastre". Margarita Robles avui és ministra de Defensa. Aleshores, va venir de la mà de Felipe González i del ministre Juan Alberto Belloch a netejar el Ministeri de l'Interior. Això revela que no es va netejar el que es va dir perquè seguia havent-hi un ús, si més no sospitós, de fons reservats.
- Asunción diu moltes coses gravíssimes.
- Sí. Una altra qüestió gravíssima té a veure amb el ministre José Luis Corcuera. Segons Asunción, des del ministeri de Corcuera es va donar ordre d'enviar una carta bomba a un membre d'Herri Batasuna. Com a conseqüència d'aquesta carta bomba, qui va morir va ser el jove carter de 19 anys que va introduir el sobre bomba a la bústia del membre de Batasuna.
"Segons Asunción, des del ministeri de Corcuera es va donar ordre d'enviar una carta bomba a un membre d'Herri Batasuna i va morir un jove carter de 19 anys"
- En aquest moment, Manglano expressa les seves contradiccions morals.
- Manglano el que està fent amb Asunción és extreure-li informació. És un encontre amb un dinar a la seu del Cesid que es grava i es transcriu. Tot i que està acostumat a escoltar coses, es nota que això l'escandalitza. Perquè estem parlant de l'any 1989 i aquesta conversa vol dir moltes coses: que la guerra bruta no és només d'inicis dels 80 sinó que s'allarga molt en el temps. I, dos, perquè Corcuera continua en actiu.
- Margarita Robles surt malament, també. Com veu el personatge?
- Se li va preguntar per això quan va sortir el llibre i se li va notar la irritació, perquè desmuntava una versió d'ella mateixa que tracta de promoure que és la de la dona que els anys 90 va lluitar contra la corrupció i que avui és la defensora de l'Estat en aquest govern. Una imatge molt ben treballada per la seva part, però es veu que no era or tot el que llueix. Robles és una persona molt intel·ligent, creu en les institucions de l'Estat i, en aquest govern, sens dubte, és qui té majors conviccions. Ella va arribar en un moment d'enorme desgast del felipisme i tampoc crec que fos fàcil frenar-ho tot des d'un biministeri de Justícia i Interior que va acabar posant més pedaços que resolent problemes. De fet, Felipe González va caure en les següents eleccions. Ara, amb la crisi del CNI, ha demostrat un aferrament al poder que potser no encaixa amb un personatge de la seva talla.
"Robles va donar ordre que els pagaments dels fons reservats a la Casa del Rei es fessin en metàl·lic, 'per no deixar rastre'"
- En el llibre hi ha escenes sorprenents. Queda clara la bona sintonia entre Joan Carles I i Felipe González. En vigílies de les eleccions de 1993, quan tot indica que José María Aznar guanyarà, el rei es confessa a Manglano i diu: "Espero que guanyi Felipe".
- Això s'ha d'interpretar en clau de confessió a un amic. Però, sí, en aquell moment, el rei creu que la dreta encara no està preparada per governar. I és veritat que el rei Joan Carles tenia una magnífica relació amb Felipe González. I confessa que creu que Felipe havia de seguir, sí.
- Hi ha molts detalls sobre la crisi dins de la família reial. Sembla que en un moment determinat Joan Carles I i Sofia van requerir de l'ajuda d'un psicòleg.
- Això sembla. En l'inici dels anys 90, la relació dins de la Zarzuela no és bona i, en una nota, Manglano escriu que van recórrer a un psicòleg. Però això crec que s'ha d'interpretar en clau d'una família que, més enllà de ser reis, príncep i infantes, són una família i quan hi ha problemes matrimonials, això es trasllada a tota la família.
- S'hi troben anècdotes sucoses. Com quan després de guanyar les eleccions del 1996, la dona d'Aznar, Ana Botella, pregunta si a la Moncloa tindrà dames d'honor.
- És una confessió que li fa Felipe González al rei i el rei li explica a Manglano el dia en què González li ensenya a José María Aznar la que serà la seva nova residència, el Palau de la Moncloa. Quan li explica a Manglano, el rei afegeix: "Quina poca classe!".
- Quina va ser la visió de Manglano sobre Catalunya?
- Estem parlant en uns anys en què no hi havia greus tensions territorials i, per tant, no hi ha una profunda reflexió seva particular sobre Catalunya, tot i que sí sobre el nacionalisme, al qual és contrari, i sobre el País Basc. Hi ha una confessió interessant que li fa Felipe González a Manglano, quan li demana que sigui interlocutor amb el lehendakari Carlos Garaikoetxea i que li digui, entre d'altres coses, que si continua en una via independentista, no tindrà problemes per enviar l'exèrcit.
- El CNI actual és fill de Manglano?
- Si no fill, net. Emilio Alonso Manglano és el pare de la intel·ligència moderna a Espanya. Manglano agafa el 1981 un servei caduc, militar, antic, i el 1995 deixa uns serveis d'intel·ligència que parlen de tu a tu amb tots els serveis d'intel·ligència del món. És la via d'accés dels serveis occidentals al nord de l'Àfrica o a l'Amèrica Llatina. La seva relació amb la CIA és excel·lent. És el primer director d'intel·ligència europeu que trepitja la seu del KGB a Moscou. Acaba sent el degà de la intel·ligència. En 15 anys, Espanya passa de ser irrellevant en el panorama de la intel·ligència occidental a ser un dels principals serveis. Això no vol dir que sigui un dels que més recurs té en comparació al Mossad o la CIA. Però a nivell d'intercanvi d'informació, de presència als llocs on s'ha d'estar per obtenir aquesta informació, estatus jurídic dels agents, rejoveniment de la plantilla, incorporació de dones i civils, obertura d'estacions a tot el món, especialment a Europa, nord d el'Àfrica, Amèrica i Orient Mitjà, és un salt espectacular. Manglano té un paper personal en l'operació Tempesta del Desert dels EUA a l'Iraq, com un dels homes en què confia Washington per interlocutar amb Saddam. És el creador de la intel·ligència espanyola moderna. Després d'ell, es fa una refundació i el Cesid passa a ser el CNI. Però si no és el pare, és l'avi.
"Pegasus és un element que distorsiona els conceptes clàssics de l'espionatge"
- A la llum d'El jefe de los espías, s'entén més el Catalangate?
- El Catalangate crec que té uns ingredients que escapen al tema de la intel·ligència. És que Pegasus és un element que distorsiona els conceptes clàssics de l'espionatge. Una cosa és que un estat pugui intervenir un telèfon o posar un micròfon en una casa, sempre amb autorització judicial, i una altra és que s'utilitzi un sistema com Pegasus, que és una invasió absoluta no només de qui és el propietari del telèfon sinó de tots aquells que estan al costat d'un mòbil. És a dir, que si vostè té Pegasus al seu telèfon i m'ha vingut a veure a la redacció de l'ABC, i aquest mòbil està gravant, el jutge hauria d'autoritzar que s'utilitzés Pegasus en el seu mòbil per gravar-me a mi a la redacció d'un diari. La complexitat jurídica de sostenir un espionatge massiu com el que permet Pegasus no té res a veure amb l'espionatge clàssic.
- Què li falta al CNI pel que fa a controls democràtics per fer-lo més homologable al servei d'un estat democràtic?
- Jo crec que la legislació espanyola inclou els elements suficients per controlar l'activitat dels serveis d'intel·ligència. Una altra cosa és que la comissió de secrets oficials no es constitueixi. Si no es constitueix, el control parlamentari no existeix. Però existeixen les fórmules suficients. Tampoc ens podem escandalitzar perquè els serveis d'intel·ligència facin el que fan els serveis d'intel·ligència. Una altra cosa és entrar en la casuística de què es va fer bé i què malament.
- En aquesta crisi, la destitució de la directora del CNI, Paz Esteban, ha estat suficient?
- Crec que Paz Esteban ha pagat els plats trencats. Però crec que el Catalangate és una crisi més política que de serveis d'espionatge, encara que l'origen sigui l'espionatge.