L'article, inclòs a la sisena edició del llibre Fins que siguem lliures (Ara Llibres), de Sergi Sol -que va ser cap de gabinet del dirigent-, subratlla també que "no és una contradicció" estimar Espanya i, al mateix temps, voler una República per a Catalunya. Arriba aquesta setmana a les llibreries i se n'acaba de publicar també una versió en castellà amb pròleg del periodista basc Beñat Zaldua i epíleg de l'historiador gallec Suso de Toro.
De fet, l'afirmació sobre l'estima a Espanya va aixecar polseguera en un sector del nacionalisme espanyol, motiu pel qual Junqueras ha considerat oportú insistir-hi. El dirigent republicà sosté que la seva estada a la presó no servirà per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. La solució al conflicte, insisteix, passa perquè siguin els catalans els que decideixin a les urnes què ha de ser Catalunya.
| Text d'Oriol Junqueras al llibre 'Fins que siguem lliures' |
|---|
| El 14 de febrer del 2019 vaig declarar davant el Tribunal Suprem. Vaig respondre només les preguntes del meu advocat i vaig renunciar a contestar la Fiscalia, l'Advocacia de l'Estat i l'extrema dreta que s'asseu just al seu costat. Aquesta circumstància hauria d'incomodar el mateix tribunal, ja que sembla poc raonable, i inusual a Europa, que en una democràcia es regali aquest protagonisme als que defensen valors antidemocràtics i, al seu torn, exigeixen cadena perpètua per a persones que sempre hem defensat valors com la igualtat, la justícia i la fraternitat. Vaig ser empresonat el 2 de novembre del 2017, el dia que el meu fill Lluc va fer 5 anys. Al costat de tots els membres del Govern que vam ser citats. La presó incondicional es va produir després de comparèixer voluntàriament davant l'Audiència Nacional. Aquest dia també vaig optar per contestar només a les preguntes de la defensa. Per fi, després de 15 mesos d'empresonament i una infinitat de presons, va arribar el moment esperat, l'arrencada del judici, a Madrid. Val a dir que primer vaig haver de passar per les presons d'Estremera, Lledoners i Soto del Real, sense comptar breus estades a Zuera, Alcalá-Meco, Brians i Valdemoro. Quan aquestes pàgines vegin la llum qui sap a quina presó estaré, perquè si alguna cosa sembla clar és que no sortirem en llibertat provisional. El judici seguirà en marxa segons totes les previsions. No sembla que aquest judici pugui finalitzar fins ben entrada la primavera. Durant la meva primera declaració (al final del judici tenim dret a un al·legat final) vaig reivindicar que soc un pres polític i que, per aquest ordre, sóc demòcrata, republicà i estic independentista. Dic "estic" i no "sóc" perquè ser independentista és circumstancial (espero i desitjo) mentre que demòcrata i republicà ho seré sempre. Per sobre de tot, al llarg de la meva vida, he intentat ser sempre una bona persona i actuar sempre per fer el bé, cívicament. Compleixo 50 anys l'11 d'abril i no recordo un sol moment de la meva vida que no m'hagi inspirat l'humanisme cristià, en totes i cadascuna de les meves facetes, especialment ara com a pare de dos nens. Segurament això és el millor que m'ha passat a la vida, ser pare. Això i la Neus, la meva dona. Sense ella res seria possible. Vaig dir en la meva declaració, i per enèsima vegada, que estimo Espanya, fet que va enfurismar als que insisteixen en anomenar-nos colpistes, a més de rebre tota mena de desqualificacions i paraules gruixudes. Afegeixo que tant odi no portarà res saludable, dibuixa un nacionalisme excloent que, lluny de cohesionar la societat, la crispa i la disgrega. Alguns estimen tant Espanya que gairebé semblen esprémer-la. Probablement per això tantes vegades s'ha dit que a Espanya hi ha més separadors que separatistes. Estimo Espanya, doncs sí, i això és compatible amb voler una República catalana. Si més no, en el meu cas, mai ho he viscut com una contradicció. Un dels meus besavis va néixer a Esparragalejo i molts dels meus millors amics i veïns van venir d'Andalusia i Extremadura. "Jo estimo Espanya. Estimo la gent i la cultura espanyola. Ho he dit mil vegades i és veritat", vaig dir a la meva declaració. De la mateixa manera que vull una República per a Catalunya perquè crec que aquesta és la millor manera de viure i conviure, d'aconseguir una major justícia social. Sempre ha estat així. Sóc el president d'un partit democràtic que es diu Esquerra Republicana de Catalunya. De vegades, el nom ja és tota una declaració de principis. I soc demòcrata, entre d'altres moltíssims motius perquè defenso que la via per ser República (o no) ha de decidir-se a través d'un referèndum, votant, amb el compromís sempre de respectar el resultat d'aquesta votació. Avui ens asseiem davant d'un tribunal sense opció a doble instància, precisament per haver defensat la celebració d'un referèndum, referèndum que sempre hem volgut de mutu acord amb el govern espanyol. Si no és així és senzillament perquè es nega la major, que la gent de Catalunya ha de decidir, votant lliurement, el futur de Catalunya. Igual Catalunya no és exactament com Escòcia. Però el que és segur és que el Regne d'Espanya no és per a res el Regne Unit. El que allà va esdevenir, en pau i llibertat, aquí és un anatema que ha fet aflorar un patriotisme profundament reaccionari. No hi ha cap article del Codi Penal que penalitzi realitzar un referèndum. Cap. Per això han inventat una violència inexistent per justificar l'acusació de rebel·lió, tot i que sempre hem defensat vies pacífiques i escrupolosament democràtiques. Insisteixen també en el delicte de malversació que fins i tot els responsables del govern espanyol, del PP, van negar reiteradament. Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda, que havia intervingut tots els comptes de la Generalitat, es va mostrar contundent: "No s'ha destinat ni un euro públic" al referèndum, deia a finals d'agost de 2017. Aquestes mateixes paraules van ser ratificades pel govern de Rajoy davant el jutge al febrer de 2018. ¿Per què aleshores s'insisteix en els delictes de rebel·lió i malversació? Senzillament per la incapacitat d'admetre que els problemes polítics cal solucionar-los políticament. Vaig dir davant dels set magistrats del Suprem que "fer una crida per participar en el referèndum no és delicte; votar no és delicte; i no mereix retret penal; impedir per la força sí que és delicte. L'objectiu d'aquella violència policial era generar un ambient de crispació, al qual ningú (afortunadament) va respondre de manera violenta". Precisament uns dies després d'aquesta declaració, el PP va reaccionar i va presentar una proposta al Congrés per penalitzar la convocatòria d'un referèndum il·legal amb penes de 3 a 5 anys. El fet és que avui m'estan demanant entre 25 i 75 anys de presó per l'1 d'octubre i uns altres tants als companys i companyes, entre elles a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, que no era al Govern i que va circumscriure sempre la seva activitat a permetre el debat al Parlament. És inaudit. Per cert, que Forcadell es va presentar sempre voluntàriament a declarar i va ser empresonada al març simplement per participar en una votació d'investidura al Parlament, exercint els seus drets com a diputada electa a tots els efectes. La presó de l'amiga i companya Forcadell és l'evidència més flagrant d'aquest despropòsit que està causant molt dolor, que no aparta cap tipus de solució i que degrada la democràcia. No hem tingut una instrucció justa i això influirà en la justícia del veredicte, tot i que, de totes totes, no hi ha rastre, de cap manera, de la violència que se'ns atribueix. Estem compromesos de la mateixa manera amb la llibertat i la justícia com amb una futura República, més si és possible amb les vies democràtiques per aconseguir-ho. Perquè per sobre de tot estem compromesos amb la convivència, volem una societat més justa i lliure, amb igualtat d'oportunitats. I mai desistirem d'aconseguir un propòsit que s'assembla a fer el bé. Ha de ser així, res tindria sentit si no. Seguim i seguirem, amb la mà sempre estesa a tots els demòcrates, amb independència de com finalitzi aquest judici. Som molt conscients de la necessitat de defensar sempre vies pacífiques i democràtiques, passi el que passi, perquè una altra actitud entelaria el més noble dels propòsits. Però igualment estem determinats a seguir defensant que catalanes i catalans han de ser sempre, en última instància, els que decideixin què ha de ser Catalunya. I a aconseguir que això sigui possible, per moltes nits més que haguem de passar en una presó, cosa que no resol cap problema i que, en canvi, atia la consciència d'una democràcia de molt baixa qualitat que no dubta a trepitjar els drets més elementals de la ciutadania, dipositària última de tota raó. Seguim i seguirem, convençuts que aquest judici contra l'1 d'octubre, aquest judici contra l'esperança i la il·lusió, aquest judici contra les urnes i la democràcia, enfortirà el moviment republicà i la causa de la justícia i la llibertat, la fraternitat i la justícia social. Catalunya serà el que vulgui el conjunt de la seva gent i aquesta voluntat tard o d'hora triomfarà. Una abraçada immens a tots i a totes. Un dia, n'estic convençut, veurem com es dibuixa un somriure etern als ulls de tota la nostra gent, de tota la bona gent que anhela un futur millor i que estima la llibertat. |
