Un bon gruix de l'electorat que va donar suport a les dues candidatures independentistes el 27 de setembre va rebre com un gerro d'aigua freda el resultat de les eleccions. No perquè no s'hagués guanyat, sinó perquè els diputats de Junts pel Sí, que en van sumar 62, es veien obligats a buscar suports per investir un president tenint en compte que la resta de forces, per més que hi hagués matisos, estaven abocades al vot en contra. Fins i tot la CUP hauria volgut, encara que no es digui en públic, un resultat que permetés a la candidatura guanyadora formar govern sense cap més suport. Però el resultat és el que és i, des de l'endemà mateix de les eleccions, es va començar a jugar al joc que requereix tota negociació política.

L'escenari ja estava previst des de feia dies. No en va, el president, Artur Mas, va centrar la seva intervenció al míting de Girona, al pavelló de Fontajau, en una advertència. La CUP "no ajudarà en res de cara a Europa", proclamava el líder de Convergència. Era la seva manera de fer un toc d'alerta i reclamar el suport dels electors que podien estar a mig camí, entre les dues opcions. Però el missatge no va servir, o no va servir prou, i la Candidatura d'Unitat Popular va créixer fins als deu diputats mentre que Junts pel Sí es va quedar a molt poc d'un resultat que li hauria permès formar un govern sense la necessitat de cap suport.
 
L'aplanada de Mas

Davant d'aquest escenari, dilluns 28, Artur Mas va començar a aplanar el camí per tal de facilitar l'acord. "Aquest no és el tema transcendental", responia el president en funcions quan se li preguntava si ell i només ell havia de ser el president del futur executiu. Assumia, d'aquesta manera, el paper del "poli" bo. Dos dies després, en una entrevista a Catalunya Ràdio, Mas persistia en la mateixa posició, i demanava que no s'insistís més en aquesta qüestió per tal de buscar un pacte que permetés dibuixar un full de ruta comú entre Junts pel Sí i la CUP.

El paper de "poli" bo, per part de la CUP, va ser assumit per diversos quadres, fidels al tant de moda concepte de "coralitat" que introduïa la número dos per Barcelona, Anna Gabriel. Aquesta "coralitat", que Gabriel plantejava també des dels micròfons de Catalunya Ràdio, referint-se a un repartiment de papers dins el nou Govern, també era una manera de facilitar les coses. Per afinar del tot l'orquestra, Gabriel hauria hagut d'associar el paper coral al conjunt de l'executiu, i no de la presidència. Però els detalls son el de menys. El que importa és el concepte que es volia traslladar.

Les dreceres de la CUP

El cap de llista, Antonio Baños, també ha obert dreceres. Des de la SER, parlava aquest divendres de "moltes propostes" que es poden fer per sortir de l'atzucac i trobar un punt intermedi entre l'"execució" d'Artur Mas i convertir-lo en el "líder sobirà" del procés. Amb un altre estil, l'exdiputat Quim Arrufat, enmig d'una tertúlia, deixava anar que Mas acabarà sent president si es fa tanta pressió sobre la CUP que, al final, no hi hagi més opció. Però com ell mateix deia després en una piulada, no es tractava d'una "opció" plantejable. Era, més aviat, una declaració d'intencions, per visualitzar fins a quin punt la candidatura que ell ha representat té clar què és el que està en joc.

Missatges facilitadors, com es pot veure, n'hi ha hagut uns quants. Però, en tota negociació, el que hi ha d'haver també és un punt d'amenaça perquè, en cas contrari, es posen les coses massa fàcils a l'adversari. El problema que hi ha hagut, possiblement, és que a banda dels "polis" dolents que tot partit posa en marxa, l'entorn mediàtic i els trolls de Twitter s'han passat de frenada. Els atacs a la CUP, acusant els seus dirigents de traïdoria a la pàtria, i l'explosió de l'etiqueta #camamillaparty per respondre als defensors més nostrats de CDC han elevat la tensió fins als límits d'una fusió nuclear. Keep calm, que deien els britànics.
 
Tensant la corda

Deixant de banda els soldats de trinxera mediàtica, el paper de "poli" dolent l'han jugat, principalment, la portaveu de CDC, Marta Pascal, i tant Antonio Baños com Anna Gabriel que s'han hagut de transmutar perquè, de jugar a aquest joc, la CUP encara no en té tanta experiència. Per la banda convergent, Marta Pascal demanava dimarts passat que la Candidatura d'Unitat Popular tingués "generositat". Però no es quedava aquí, tensava la corda quan es preguntava, en forma d'amenaça, si el procés pot tirar endavant "sense el primer partit independentista del país", insinuant que CDC estriparia les cartes si Mas no acaba sent president. A l'altra banda, hi tenim els missatges de Baños dient que la figura de Mas està "cremada", en una entrevista a TV3, i Gabriel assenyalant l'opció d'una dona a la presidència de la Generalitat, transmetent que no estan per la labor d'acceptar l'ultimàtum convergent.

I, entremig de tanta cridòria, el que també ajuda a aplanar molt el camí és la presència de l'àrbitre. No sempre es troba, però en aquest episodi qui l'ha assumit des del primer dia ha estat Esquerra Republicana i, concretament, el seu president, Oriol Junqueras. Des de TV3, dimecres passat, es mostrava confiat que, finalment, les posicions s'acostin i s'arribi a un acord. "La CUP és imprescindible per fer la independència, i quina sort que sigui així", proclamava al mateix temps que recordava els dubtes que hi va haver al voltant de la pregunta del 9-N i com, finalment, es va arribar a una entesa. Perquè quedés prou clar el seu paper de mitjancer, el que també feia era contradir el missatge que havia establert un pes pesant com el coordinador de CDC, Josep Rull. En lloc de condicionar la bona marxa del procés a la presidència de Mas, Junqueras sentenciava que si la marxa cap a la independència ha d'avançar, això "només depèn del poble de Catalunya, i així ha de ser respectat".

A banda de fer un marcatge a CDC, el que també feia Junqueras a mitja setmana era un toc d'alerta a la CUP, quan demanava "discreció". Instava la candidatura a deixar les converses en l'àmbit "privat", tot afegint que els "focus" dels platós no contribueixen a arribar a bon port. La CUP n'ha pres nota i ja ha avisat que tancarà el megàfon fins dijous que ve, dia 8 d'octubre, quan celebrarà una conferència política. Fins llavors, els missatges que s'hagin de donar es faran per escrit. En resum, que el joc del "poli" bo i el "poli" dolent, si més no en públic, com passa a colònies i campaments quan arriba la nit, sembla que ja s'ha acabat. Veurem si, dins la fosca, amb la cremallera de la tenda pujada, hi acabarà havent petons i abraçades, o si el monitor haurà de venir a posar pau. Perquè encara queden moltes hores perquè torni a fer-se de dia.