El passat mes de febrer es va celebrar a la capital de Nova Zelanda, Auckland, el congrés Historical Crossroads. Spain from the Second Republic to the 21st Century. (Creuaments històrics. Espanya des de la Segona República fins al segle XXI ) que reunia hispanistes procedents de tot el món del camp de la historia, la filosofia, la literatura i la sociologia.
El que més cridava l'atenció va ser que es va parlar molt de Catalunya en les diferents ponències i posteriors col•loquis; sobretot del fet polític, la Constitució, l'Estatut, les consultes d’independència... El nostre petit país continua essent una referència contínua, fins i tot una obsessió per als hispanistes ... i per als no hispanistes.
Una de les ponències referida a Catalunya va ser impartida per la professora Kathryn Crameri, de la Universitat de Sydney: Three Decades of the Estado de las Autonomías: Time for Spain to Thing Again? (Tres decades de l’Estat de les Autonomies. Temps per repensar Espanya una altra vegada?), que ha concedit una entrevista en exclusiva a Nació Digital per tractar aquest tema.
Kathryn Crameri és professora titular d’Estudis Hispànics de la Universitat de Sidney, Austràlia. Va néixer al Regne Unit, va fer els estudis de grau i de doctorat a la Universitat de Cambridge i va treballar a la Universitat de Lancaster durant onze anys abans d’anar a Austràlia el 2006. Imparteix, principalment, cursos sobre la cultura, la política i la societat espanyoles, que es refereixen a l’època posterior a Franco, i també de llengua espanyola. A més, ha dirigit algunes tesines i tesis doctorals sobre temes catalans.
La seva investigació acadèmica sempre ha estat sobre temes relacionats amb Catalunya. Ha publicat dos llibres, un sobre la noveÅ€la catalana de la transició i la manera en què els noveÅ€listes expressaven la seva identitat catalana en aquella època (Language, the Novelist and National Identity in Post-Franco Catalonia, Oxford: Legenda, 2000), i un altre sobre la política cultural de la Generalitat sota el govern de Jordi Pujol (Catalonia: National Identity and Cultural Policy 1980-2003, Cardiff: University of Wales Press, 2008).
En aquests moments està acabant de dirigir una introducció en anglès a l’obra de Jesús Moncada, i enceta un projecte nou investigant les raons del creixement de l’interés per la independència a Catalunya.
- S'imparteix alguna matèria de català a la seva universitat?
- No, el Departament d’Estudis Espanyols i Llatinoamericans és bastant nou, es va crear l’any 2006, i per tant fins ara hem concentrat els nostres esforços en el currículum basic de l’espanyol. M’agradaria molt poder introduir el català en el futur, però hauríem de veure si hi ha demanda. Melbourne té una comunitat catalana més significativa que la de Sidney, i hi ha dues universitats que ofereixen estudies de llengua o cultura catalanes.
- A què es deu el seu interès per Catalunya?
- Crec que he de donar les gràcies (o les culpes!) al doctor Geoffrey Walker, qui va ser un dels professors a Cambridge quan jo hi estudiava (va jubilar-se fa uns quants anys). Era historiador de l’Imperi Espanyol a les Amèriques però tenia connexions personals molt importants amb Catalunya i donava una introducció a la història i la cultura catalanes: vam fer una mica de tot, des de Bernat Metge fins a Mercè Rodoreda. Com a resultat, vaig seleccionar Barcelona com a destí per ‘l’any a l’estranger’, que és l’any que has de passar al país on parlen l’idioma que estudies.
- Quan temps ha viscut a Catalunya?
- Vaig viure a Barcelona durant vuit mesos en el període 1989-90 quan feia ‘l’any a l’estranger’. Treballava com a auxiliar de conversa anglesa a l’Institut Verdaguer, al Parc de la Ciutadella. Aquest va ser el període més llarg que hi vaig viure, però penso que si hi sumo totes les meves visites des d’aleshores, he passat probablement dos anys a Barcelona en total.
- Viatja sovint a Catalunya?
- Hi vaig quan puc, però no és tan fàcil ara que visc a Austràlia! Els últims vint anys hi he anat diverses vegades per visites que han durat entre una setmana i tres mesos – hi era durant els mesos de setembre i octubre de l’any passat, per exemple. Passo molt de temps a la Biblioteca de Catalunya perquè allí tenen tot el que necessito pel meu treball d’investigació.
- Barcelona i la resta de Catalunya, creu que són dos ens diferents?
- Trobo difícil contestar aquella pregunta perquè realment només conec bé Barcelona, encara que he visitat d’altres territoris com ara Tarragona, Girona, Figueres/Cadaqués. Hauria de intentar conèixer millor la resta de Catalunya, com va fer Matthew Tree, qui va donar al seu llibre CAT el subtítol ‘Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix’!
- Des de Catalunya costa de creure que a Austràlia es conegui la situació catalana, però realment es coneix?
- No, no crec que els australians la coneguin, de moment. Hi ha més coneixement al Regne Unit, però trobo molt difícil explicar als australians el tema de la meva investigació. Confonen Catalunya i el País Basc, o simplement no saben de què parlo, i sembla que no saben en absolut que a Espanya es parla més d’una llengua. Fins i tot quan ho explico em sembla que no ho acaben d’entendre.
- Com explicava vostè en la seva ponència, si Espanya es un estat descentralitzat, dels que ho són més a Europa, per què creu que Catalunya "vol més"?
- El meu punt de vista és que l’Estat de les Autonomies emfasitza massa la descentralització i massa poc el crear un govern espanyol que inclogui una representació adequada de Galícia, el País Basc i Catalunya com a nacions distintes dins l’estat. Crec que hagués estat possible per als catalans acceptar menys poder a nivell de la comunitat autònoma si s’haguessin fet d’altres coses, com crear un Senat que proveeixi una veritable cambra de representació territorial, acceptar l’ús de totes les llengües d’Espanya en els contexts oficials de tot l’Estat, i dissenyar millors solucions fiscals. Desafortunadament, la situació actual polaritza el debat perquè sigui ‘Catalunya versus Madrid’, cosa que és molt productiva.
- La reticència d'Espanya a considerar Catalunya una nació, tal com sembla que presenta el Tribunal Constitucional enfront l'Estatut, quina explicació té, al seu parer?
- Xavier Solano, al seu llibre El mirall escocès, en dóna una bona explicació quan contrasta Espanya i el Regne Unit. Diu que quan els anglesos van fer-se britànics, no van deixar de ser també anglesos, i això vol dir que donar poders a Escòcia no amenaça la seva identitat fonamental. Encara que els escocesos s’independitzessin, els anglesos continuarien sent anglesos. En canvi, la gent que pertanyia a la Corona de Castella va renunciar la identitat castellana per a fer-se espanyols, i ara no poden imaginar una identitat separada que no inclogui tot l’Rstat espanyol actual. Així que reconèixer Catalunya com a nació amenaça llur sentit d’identitat. És cert que també hi ha raons més ‘formals’, com ara la por que el fet de reconèixer que Catalunya és una nació li doni dret a independitzar-se. Però, com diu el professor Michael Keating, el món està canviant i cal reconèixer que les antigues idees de la sobirania són poc actuals i la sobirania es pot compartir a nivells diferents. Espanya ja ha entregat una part de la seva sobirania a la UE, però als espanyols els costa molt parlar de reconèixer la sobirania del País Basc o Catalunya com hem vist en les reaccions al Pla Ibarretxe o a les consultes populars a Catalunya. Crec que els espanyols han de reconèixer que no seria la fi del món si admetessin que catalans i bascos tenen dret a determinar el seu propi destí polític.
-Vostè parla de repensar Espanya, però de quina manera?
- Sembla que una bona part dels espanyols estan a favor de reformar la Constitució de 1978: doncs el punt de partida per repensar el funcionament de l’Estat espanyol pot ser aquest. Un veritable estat federal que també reconegués que les nacions històriques són distintes sembla ser la millor manera d’afrontar les realitats de l’Espanya del segle XXI. Encara que això no eliminaria del tot el conflicte, sí que proporcionaria una estructura molt més productiva dins la qual podrien tenir lloc les negociacions. El Tribunal Constitucional, per exemple, és un mecanisme que no fa més que allargar el conflicte perquè permet que hi hagi recusacions desprès que les lleis s’han aprovat i implementat. Qualsevol sistema federal que es dissenyi hauria d’impedir això i assegurar que es resolgui tot abans que la llei entri en vigor.
Sé que serà molt difícil que els espanyols acceptin la idea del federalisme. Sé també que alguns catalans pensen que seria perdre el temps intentar la via federal, i veuen la independència com la única solució factible. Però pels estudis que he fet de les teories acadèmiques recents sobre el federalisme plurinacional, crec que aquest pot ser una manera productiva de tirar endavant. Això vol dir que estic d’acord amb la proposta de deu punts feta per Ciutadans pel Canvi per a una Espanya federal, perquè encaixa bé amb els arguments dels estudiosos de la teoria política que han investigat globalment el disseny constitucional dels estats-nació que contenen més d’una nació.
- Què pensa dels referèndums? Què va incitar el primer, a Arenys de Munt?
- Crec que és molt interessant que tanta gent estigui disposada a donar el seu temps per a organitzar aquestes consultes, i la quantitat de pobles que han participat des de la primera a Arenys. Jo vaig ser a Barcelona quan aquesta va tenir lloc, i crec que la quantitat d’espai mediàtic que li van atorgar va ser un factor clau per a empènyer la gent d’altres llocs a organitzar les seves pròpies consultes. És obvi que la consulta d’Arenys va posar sobre la taula aquestes qüestions d’una forma que permetia que les entengués la gent, i va obrir una via per la qual podien expressar la seva opinió.
També des d’un punt de vista ‘acadèmic’, és interessant estudiar com s’han interpretat els resultats, per descriure’ls com a èxit o com a fracàs. Sembla que les mateixes xifres poden servir per provar els dos punts de vista! Una cosa molt difícil d’aclarir és allò que els resultats ens diuen sobre l’opinió dels catalans pel que fa a la independència, i el que ens diuen sobre el seu suport pel ‘dret a decidir’. Sospito que hi ha més gent a favor del ‘dret a decidir’ que no a favor de la independència. És per això que reconèixer que Catalunya té, almenys, una sobirania compartida sobre el seu territori seria un pas important per a crear una situació menys conflictiva a Espanya.
- En tot cas, sembla que el sostre de la independentisme a Catalunya és del 20%...
- Sí, crec que s’ha quedat clar que només una minoria dels catalans estan a favor de la independència, encara que les estadístiques varien segons com i quan els hi preguntes.
- Però també es diu que l'independentisme creix...?
Sí, els sondeigs de la Generalitat mateixa (fets pel Centre d’Estudis d’Opinió) mostren un augment en el suport per la independència durant els últims cinc anys. Però crec que el més important és que la independència ha esdevingut un tema de conversa normal i generalitzada. He vist un debat molt viu sobre el tema als mitjans de comunicació, a la classe política, i entre la gent en general, des de molt abans de les consultes populars. Fins i tot vaig assistir recentment a una conferència a l’Instituto Cervantes de Sidney, on la majoria del públic pertanyia a la comunitat castellanoparlant de la ciutat, i la primera pregunta que va fer algú desprès de la xerrada va ser si l’orador pensava que Catalunya i el País Basc es separarien d’Espanya – l’orador no va ni esmentar el tema durant la seva ponència. Em va semblar molt significatiu que el debat hagi arribat a la comunitat espanyola de Sidney. Un dels propòsits de la meva investigació és examinar com ha canviat el discurs de la independència en els últims cinc anys, i el com i el perquè la idea de la independència hagi esdevingut un tema de conversa ‘normal’.
-El 28 de febrer, més de 80 municipis van fer el seu referèndum. La campanya anirà a més o es refredarà?
- Penso que una de les claus per respondre a aquesta pregunta serà els resultats de les futures consultes a Barcelona. Amb raó o sense, la gent de fora de Catalunya creu que Barcelona és el veritable baròmetre de la situació, i potser tenen raó a causa de la gran concentració de població en aquella ciutat. Si la participació és molt baixa a Barcelona això pot fer que es refredi.
En canvi, el dictamen del Tribunal Constitucional – segons el que digui, exactament – podria motivar als catalans a votar i a mantenir la pressió per a tenir un referèndum formal, i la campanya electoral de les eleccions catalanes també hi influirà.
- Poden tenir efectes de ressonància? Per exemple el diputat per l'Scottish National Party (SNP), Kenneth Gibson, ha afirmat que aquest moviment social serveix de font d'inspiració per a Escòcia.
- Les consultes sí que tenen algun ressò, i, tàcticament, està bé que els nacionalistes escocesos, catalans, gaÅ€lesos i flamencs... treballin junts perquè l’UE. no oblidi la qüestió de les nacions minoritàries. Però recentment vaig passar un mes a Edimburg per investigar precisament, aquesta qüestió, i crec que fins ara l’efecte ha estat simbòlic i prou limitat. Els senyals suggerien que tant els escocesos com els catalans votarien ‘no’ en un referèndum, tret que passés alguna cosa ‘dramàtica’ que canviés la situació abans de la votació. En canvi, si un d’ells votés ‘sí’ i anés bé el procés de guanyar la independència, això podria certament rebaixar els nivells de les pors i estimular l’altre a votar ‘sí’.
-Com s'explica que siguin moviments sorgits de la societat civil i no de l'esfera política?
- Aquesta és una de les coses que penso investigar com a part del meu projecte actual. (Cosa que vol dir que ara mateix no hi tinc resposta!) Els qui mantenen una visió cínica del nacionalisme tendeixen a veure’l com una cosa impulsada per les elits, sobretot les classes polítiques, i és veritat que he sentit gent no-catalana dir que la societat civil catalana està sent manipulada pels polítics i pels mitjans. Tanmateix, sospito que quan investigui mes a prop els nous moviments independentistes veuré que aquest punt de vista és superficial i subestima la importància de la participació civil.
- L'actual president català, José Montilla, parla de desafecció de Catalunya envers Espanya. Creu que té raó?
- Fins a cert punt: molts catalans estan farts d’intentar explicar-se i justificar-se davant la resta dels espanyols. Però la paraula ‘Espanya’ s’utilitza molt per referir-se a només una part del que Espanya és – les institucions de l’Estat, els polítics, els mitjans a Madrid. Crec que són aquestes coses que expliquen la desafecció dels catalans. Però molts catalans encara tenen un gran afecte per altres aspectes d’Espanya: la seva llengua i cultura, les seves ciutats i el seus paisatges, i la seva gent.
- I a la inversa, els atacs que sovint pateix Catalunya provinents de diversos sectors espanyols, es deuen a...?
- Penso que sovint és qüestió de falta de comprensió. Com va dir Javier Tusell a España, una angustia nacional, per a resoldre la qüestió de la relació d’Espanya amb les seves nacions històriques, ‘empieza por ser imprescindible no inventarse al adversario, sino reconocer en él, al menos, opiniones argumentadas, discurso racional y motivos’. Molta gent recorre ràpidament als tòpics quan parlen dels catalans, en comptes de voler admetre que les seves opinions són justificades almenys en part. Però això vol dir, lògicament, que els catalans tampoc no han recórrer als tòpics per a defensar el seu punt de vista.
-La crisi econòmica com pot afectar el clima independentista, és a dir, que la gent no pensi en aquest tema: primer resoldre la crisi i després ja en parlarem; o just a la inversa, que el reforci?
- Penso que hi haurà reaccions diferents de persones distintes. Per a algunes, la situació actual no fa mes que confirmar que la seva vida seria millor si Catalunya tingués un tipus de ‘concert econòmic’ – o la independència plena – perquè pensen que els catalans haurien pogut enfrontar-se millor a la crisi. Per a d’altres, la crisi els dóna una perspectiva distinta sobre la qüestió de la independència i ara mateix no creuen que sigui prioritària, cosa fàcil d’entendre si no tens feina o si lluites per sobreviure amb un sou molt baix.
- Llei del Cinema: les majors nord-americanes estan en contra que es dobli un 50% dels films en català. BrusseÅ€les es carrega l'únic traductor de català... Tot plegat, un atemptat contra una llengua minoritària. Ho fan per causes econòmiques, per un efecte colateral de la globalització, o per una pressió encoberta de l'Estat espanyol?
- Crec que la causa principal és l’econòmica. El problema del cinema es deu en part a la dependència sobre el doblatge, que costa molt més que els subtítols. És qüestió de costum: jo sóc d’un país on les peÅ€lícules estrangeres són gairebé sempre subtitulades i no pas doblades, a Espanya va a l’inrevés. El mercat català és molt petit comparat amb el de parla castellana, i això vol dir que el cost del doblatge és econòmicament inviable.
BrusseÅ€les també ho té molt difícil pel que fa a les llengües oficials de la Unió Europea. i la quantitat de traducció que aquestes requereixen – hi gasten al voltant d’un bilió d’euros per any. Carregar-se el traductor de català transmet un missatge molt desafortunat sobre la importància de la llengua catalana, però és probable que el motiu va ser simplement la necessitat d’estalviar costos usant traductors independents en lloc de pagar un empleat permanent. No crec que l’UE es prengui seriosament la llengua catalana abans que ho faci el govern d’Espanya.
- Cal protegir la llengua catalana? Una llengua cal protegir-la o la seva força ve de la pròpia voluntat de la gent?
- Desafortunadament, els estudis sociolingüístics mostren que la voluntat de la gent no es prou per ella sola per protegir una llengua minoritària. Pot semblar ideal una societat bilingüe, però en la pràctica l’equilibri es mou a favor de la llengua que més domina, i en aquest cas és sens dubte la castellana. Els catalans han fet una bona feina per protegir la seva llengua tant com han pogut, però temo que sense el suport actiu de l’Estat espanyol i l’UE. per protegir i promocionar el català, l’ús de la llengua minvarà. Ara mateix veig a Barcelona un canvi substancial cap al castellà, comparat amb fa una dècada. És per això que és important que les llengües com la catalana s’usin i es promocionin com a part del conjunt de la identitat espanyola.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Versió original en anglès
Kathryn Crameri is an Associate Professor of Spanish Studies at the University of Sydney, Australia. She’s originally from the UK, so he did his undergraduate degree and PhD at Cambridge, and then worked at Lancaster University for eleven years before moving to Sydney in 2006.
She mainly teach courses on Spanish culture, politics and society that relate to the post-Franco period, as well as some Spanish language. She has supervised some Masters and PhD theses on Catalan topics.
His research has always been on topics related to Catalonia. She had published two books: one on the Catalan novel during the Transition and the way novelists expressed their Catalan identity at that time (Language, the Novelist and National Identity in Post-Franco Catalonia Oxford: Legenda, 2000), and another on the cultural policy of the Generalitat under Pujol (Catalonia: National Identity and Cultural Policy 1980-2003, Cardiff: University of Wales Press, 2008). She’s just finishing editing an introduction in English to the work of Jesús Moncada, and starting a new project looking at the reasons why interest in independence for Catalonia has grown recently.
-Do you teach Catalan at all in your university?
- No, the Department of Spanish and Latin American Studies is quite new, it was only founded in 2006, so we’ve been concentrating on setting up the basic Spanish curriculum. I’d really like to introduce some Catalan in the future, although we’d have to assess the demand first. There is more of a Catalan community in Melbourne than Sydney and the language and culture are represented in two universities there.
- How did you become interested in Catalonia?
- I think I would probably have to give the credit (or the blame!) to Dr Geoffrey Walker who was one of the lecturers at Cambridge when I was there (he retired some years ago). He was a historian of the Spanish Empire in the Americas but had strong personal connections with Catalonia and taught an introduction to Catalan history and literature: we did everything from Bernat Metge to Mercè Rodoreda. As a result of that, I selected Barcelona as my destination for the ‘Year Abroad’, the year of in-country study that we did as part of the degree.
- How much time have you spent in Catalonia?
- I lived in Barcelona for 8 months in 1989-90 when I was on my ‘Year Abroad’. I was an English conversation assistant at the Institut Verdaguer in the Parc de la Ciutadella, and lived with a family in the Dreta de l’Eixample. That’s the longest period I’ve lived there, but I guess adding up all my visits since then I’ve probably spent around two years in Barcelona in total.
- Do you go there often?
- I go whenever I can, but it’s not so easy now I live in Australia! Over the last twenty years I’ve been for various visits lasting from a week to three months – I was there last September and October, for example. I spend a lot of time in the Biblioteca de Catalunya because it has everything I need for my research.
- Do you think that Barcelona and the rest of Catalonia are two distinct entities?
- I find it difficult to answer that question because I really only know Barcelona well, although I’ve been to other areas like Tarragona, Girona and Figueres/Cadaqués. Really I should get to know the rest of Catalonia better, like Matthew Tree who subtitled his book CAT ‘un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix’!
- From Catalonia it seems hard to believe that people in Australia know about the situation of Catalonia, do they really?
- No, I don’t think Australians really know about it at the moment. There is more awareness in Britain, but I find it quite difficult to explain to Australians what it is I research. They get Catalonia confused with the Basque Country, or simply don’t know where I’m talking about, and they seem to have no idea that different languages are spoken in Spain. Even when I explain I’m not sure they really get it.
- As you explained in your conference paper, Spain is one of the most decentralised states in Europe, so why do you think Catalonia ‘wants more’?
- My argument is that the Estado de las Autonomías puts too much emphasis on decentralisation and not enough on creating a Spanish government and parliament that includes proper representation of Galicia, the Basque Country and Catalonia as distinct nations within the state. I think Catalans would actually have accepted fewer powers for the Comunitat Autònoma if other things had been done, like creating a Senate that provides a proper chamber of territorial representation, accepting the use of all the languages of Spain in official contexts throughout the country, and better fiscal arrangements. Unfortunately the current situation polarises the debate into ‘Catalonia versus Madrid’, which is counterproductive.
- What do you think is the reason for Spain’s reluctance to consider Catalonia a nation, as it appears the Constitutional Tribunal will decide regarding the Statute?
- Xavier Solano, in his book El mirall escocès, has a good explanation for this when he contrasts Spain and the UK. He says that when the English became British they never gave up being English as well, so the devolution of powers to Scotland doesn’t threaten their core identity. Even if Scotland became independent, the English would continue to be English. On the other hand, the people who were part of the Crown of Castile gave up that identity to become Spanish, and they can’t conceive of having a separate identity that doesn’t relate to the whole of the current Spanish state. So recognition that Catalonia is a nation threatens their own sense of identity.
There are also more formal reasons, of course, like the fear that recognising Catalonia as a nation gives it the right to secede. But, as Professor Michael Keating says, in a changing world we have to recognise that old ideas of sovereignty are becoming outdated and sovereignty can be shared at different levels. Spain has already given over some of its sovereignty to the EU, but Spaniards are very reluctant to talk about any recognition of sovereignty for the Basque Country or Catalonia, as we’ve seen from the reactions to the Ibarretxe plan and the consultes populars in Catalonia. I think Spaniards need to realise that it’s not the end of the world to concede that the Catalans and Basques have a right to determine their own political destiny.
- You talk about ‘re-thinking’ Spain, in what way?
- It seems that quite a lot of Spaniards are in favour of a reform of the Constitution of 1978, so that could be the starting point for rethinking the way the Spanish state functions. A proper federal state that recognised the distinctiveness of the naciones históricas would seem to be the best way of dealing with the realities of Spain today. Although it wouldn’t eliminate conflict, it would provide a more productive structure within which negotiations would take place. The Constitutional Tribunal, for example, is a mechanism that simply prolongs conflict by allowing challenges after laws have been passed and implemented. A federal system should be designed in such a way that this can’t happen and everything has to be resolved before the law is passed.
I know that there is a mountain to climb to get people in Spain to accept the idea of federalism. I know also that some Catalans think it’s a waste of time to try the federal route and see independence as the only workable solution. But based on my reading of recent academic work on multinational federalism, I think this could provide a productive way forward. This means that I agree with the ten-point plan put forward recently by Ciutadans pel Canvi for a federal Spain, because it fits well with the arguments of political theorists who have looked in general at the issue of constitutional design for nation-states that contain more than one nation.
- What do you think about the referendums, what was the lasting impact of the first one in Arenys?
- I think it’s interesting how many people are willing to give up their time to organise these consultations and how many towns and villages have participated since the first one in Arenys. I was in Barcelona when that happened, and I think the amount of media coverage it got was certainly a key factor in convincing other places to organise their own consultations. It really brought the issues into the public domain in a way that people could understand, and gave them a channel for expressing their opinion.
Also, from an academic point of view, it’s interesting to study how different people interpret the results, either to describe them as a success or a failure. It seems the same figures can prove both points of view! One of the things that’s actually hard to disentangle is what the results tell us about people’s views on independence, and what they tell us about their support for ‘el dret a decidir’. I suspect more people are in favour of ‘el dret a decidir’ than are in favour of independence. This is why a recognition that Catalonia has, at least, shared sovereignty over its own territory would be an important step forward in creating a less conflictive situation in Spain.
- In any case, it seems that the ceiling of support for independence in Catalonia is around 20%...
- Yes, I think it’s clear that there is only a minority of Catalans that are in favour of independence, although statistics vary depending on how and when you ask the question.
- But people also say that support for indepedence is rising...?
- Yes, the Generalitat’s own surveys (by the Centre d’Estudis d’Opinió) show a growth in support for independence over the last five years. More important, though, I think, is the fact that the topic of independence has become something that people can and do talk about. I’ve noticed much more discussion of the concept in the media, in political circles, and among people in general, even before the consultes populars. I was even at a talk in the Instituto Cervantes in Sydney recently, for a Spanish-speaking audience, where the first question someone asked after the talk was whether the speaker thought Catalonia and the Basque Country would become independent, and he hadn’t even mentioned anything about the topic in his talk. It struck me as very significant that the debate has reached as far as the Spanish community in Sydney. One of the aims of my current research project is to examine how the discourse of independence has changed over the last five years, and how/why the idea of Catalan independence has become a normal thing to talk about.
- On 28th February more than 80 more municipalities held their referendum, will the situation continue to gain momentum or will it all come to nothing?
- I think perhaps one of the keys to answering that question will be the result of future consultations in Barcelona. Right or wrong, people from outside Catalonia will view Barcelona as the true barometer of the situation, and in a way they are right of course because of the concentration of Catalonia’s population in the city. If the turnout is very low in Barcelona this might kill the momentum.
On the other hand, the judgement of the Constitutional Tribunal – depending on what exactly it says – could motivate people to vote and to keep up the pressure for a formal referendum, and the campaign for the Catalan elections is likely to have an influence too.
- Might the referendums have a knock-on effect? For example, the Member of the Scottish Parliament for the Scottish National Party, Kenneth Gibson, has said that this social movement can serve as a source of inspriation for Scotland.
- The consultations do have some resonance, and tactically it’s good for Scottish, Catalan, Welsh and Flemish nationalists (etc.) to work together so that the EU doesn’t forget the issue of minority nations. But I was in Edinburgh for a month recently researching just this question and I think so far the effect it has is symbolic and quite limited. The indications are that both the Scots and the Catalans would vote ‘no’ in a referendum, unless something dramatic happened to change the situation before the vote. On the other hand, if one of them did vote ‘yes’ and the process of achieving independence went smoothly, that could certainly provide a stimulus for the other to vote ‘yes’ because it would allay some of their fears.
- What explains the fact that these are movements that come out of civil society and not the political sphere?
- This is one of the things that I will be researching in my current project. (Which means that I don’t have an answer yet!) People who take a cynical view of nationalism tend to see it as something that is driven by elites, especially political elites, and I’ve certainly heard non-Catalans say that Catalan civil society is simply being manipulated by politicians and the media. But I suspect that a close look at the new independence movements will show that this view is superficial and underestimates the importance of the civil element.
- The current president, Montilla, talks about the disaffection of Catalonia towards Spain, do you think he is right?
- I think he is right in part, in that many Catalans are fed up with trying to explain and justify themselves to other Spaniards. But the word ‘Espanya’ is so often used to refer to only a part of what Spain actually is – state institutions, politicians, the Madrid-based media. I think it’s those things that Catalans are disaffected with. A lot of Catalans still have a great affection for other aspects of Spain: its language and culture, its cities and landscapes, and its other peoples.
- And, vice versa, the attacks that Catalonia often suffers from different sectors of Spain are the result of...?
- Often I think it’s a question of a lack of understanding. As Javier Tusell said in España, una angustia nacional, to achieve any resolution of the question of Spain’s relationship with its naciones históricas, ‘empieza por ser imprescindible no inventarse al adversario, sino reconocer en él, al menos, opiniones argumentadas, discurso racional y motivos’. Many people quickly resort to stereotypes when they talk about the Catalans rather than being willing to concede that their views have some justification. But that logically means that Catalans mustn’t resort to stereotypes themselves when defending their point of view.
- How might the economic crisis affect the climate of support for independence, meaning that people won’t think about the topic: let’s resolve the crisis and then talk about it, or will the opposite effect happen and the issue gain more importance?
- I think different people will react to it in different ways. For some, the current situation just confirms that they would be better off if Catalonia had some kind of ‘concert econòmic’ or full independence, because they think Catalans would have been able to handle the situation better. For others, it puts the question of independence into a different perspective and they don’t see it as a priority right now, which is understandable if you are out of work or struggling on a low income.
- The Cinema law: the north-american distributors are against the idea of dubbing 50% of films into Catalan. Brussels sacks their only Catalan translator, which is a clear attack on a minority language. Are they doing this for economic reasons, a side-effect of globalisation, or hidden pressure from the Spanish state?
- I think economic reasons are the main cause. Part of the problem with cinema is the reliance on dubbing, which costs so much more than subtitling. It’s a question of what you’re used to: I come from a country where foreign films are virtually always subtitled rather than dubbed, in Spain it’s the other way round. The Catalan market is vastly smaller than the Spanish-language market, so the cost of dubbing is economically unviable.
Brussels too is in a very difficult situation when it comes to the official languages of the EU and the amount of translation required – they spend around €1bn per year on it. Getting rid of the Catalan translator sends a very unfortunate message about the importance of Catalan, but the motive was probably just to save costs by using freelance translators rather than keeping someone on the staff. I can’t see the EU taking Catalan seriously until the Spanish government does.
- Should the Catalan language be protected? Do languages need protection or does their force stem from the will of the people themselves?
- Unfortunately, sociolinguistic studies show that the will of the people isn’t enough on its own to protect a minority language. A bilingual society might sound ideal but in practice the balance tends to shift towards the more dominant language, which in this case would definitely be Castilian. The Catalans have done well to protect the language as much as they have, but I fear that without the active support of the Spanish state and the EU in protecting and promoting Catalan the use of the language will decline. Even now I can see a shift in Barcelona towards Castilian compared with a decade ago. That’s why it’s important that languages like Catalan should be used and promoted as part of Spain’s identity as a whole.
Kathryn Crameri
