Perdre les claus. O encara pitjor: deixar-se-les posades a la porta però per dins. Són mals rutinaris que acaben amb la paciència de qualsevol. Xavier Domènech no té por, però, de perdre la seva. I l'ensenya en públic. Cada dia. És gran, antiga, daurada, sense clauer. D'aquelles que obren portes negres i pesades de ferro colat. I ara, a més, convida als assistents als seus mítings a exhibir les seves i a fer-les dringar ben fort. El so resultant no deixa de tenir connexions nadalenques. Ai el Nadal, què lluny queda a hores d'ara.

Però el clinc-clinc que ara pot semblar reconfortant pot esdevenir un malson a partir del 22 de desembre. Perquè certament per als "comuns" seria un consol que la nit electoral, encara que s'obtingui un resultat molt per sota del que es consideraria òptim, poguessin sortir a ensenyar les claus i reivindicar que són decisius. Però, l'endemà, a les seves mans tindrien un mateix artefacte que podria obrir dues portes.
 

VÍDEO Els assistents al míting de @CatEnComu_Podem fan dringar les seves claus al míting de Mataró per reivindicar que els "comuns" de @XavierDomenechs tenen "la clau" https://t.co/MAPkL0Nk7B pic.twitter.com/vG3N4f6XqY

— NacióPolítica (@naciopolitica) 6 de desembre de 2017

I què diferents aquestes dues portes: una, amb un president independentista; l'altra, amb un president constitucionalista. El seu equip no renuncia al "candidat Borgen", és a dir a ser president de consens gràcies a ser el menys vetat, però la realitat és sempre molt més complexa que els desitjos. Sobretot si es compleixen els auguris de les enquestes i els "comuns" acaben obtenint una presència modesta. Quina de les dues portes, doncs, acabarien obrint? Les claus serien aleshores una patata calenta que, per la naturalesa del propi partit, podrien acabar a les mans de la militància en forma de consulta.

Clar està també que tenir un paper decisiu dona rellevància al partit. Que la complexitat de la decisió, que inevitablement provocaria un viu debat intern, és el preu a pagar perquè no sigui algú altre -Miquel Iceta, per exemple- qui ensenyi les claus de casa seva. Sí, definitivament, sempre és millor no perdre les claus i poder obrir portes.