30
de maig
de
2021, 08:37
Actualitzat:
31
de maig,
8:39h
"Tenir corda" i "ser de la mateixa corda". Són dues expressions nostrades que ajuden a radiografiar el moment polític que viu Ada Colau. Perquè l'alcaldessa té molta corda, però, alhora, no ha aconseguit mantenir l'entusiasme de tots els qui són de la seva corda, dubtes que van emergir quan Colau va retenir l'alcaldia amb els vots de Manuel Valls i va revalidar el pacte amb el PSC de Jaume Collboni. L'episodi ha tornat a supurar aquesta setmana, incòmode com va ser per als comuns com a organització. La contradicció que va viure el partit acompanyarà la candidata en el trajecte fins a les eleccions municipals del 2023, data a la qual aspirarà a la reelecció, per fer possible un tercer mandat que no figurava en els plans inicials.
Perquè Colau medita repetir. Fa setmanes que treballa amb aquesta hipòtesi i tots els moviments, discrets i públics, la condueixen a preparar uns altres comicis com a cap de cartell de Barcelona en Comú. La líder dels comuns està prenent el pols de la ciutat amb visites als barris lluny de les càmeres, contactes de carrer que van més enllà de les conegudes trobades amb l'alcaldessa que va posar en marxa en el seu primer any al despatx d'alcaldia. I també ha escoltat veus de confiança -també d'antics col·laboradors- per dibuixar el recorregut de la segona part del mandat i imaginar un nou escenari electoral, per força marcat pel moment polític que visqui Catalunya i l'abast de la legislatura espanyola, que la primavera d'aquí a dos anys tocaria al seu final.
Els moviments en privat van vinculats a una agenda pública d'una alcaldessa amb ganes d'estirar el seu recorregut a la plaça de Sant Jaume. La trobada de dimarts a Madrid amb Yolanda Díaz, ministra de Treball i hereva de Pablo Iglesias com a veu de Podem al govern espanyol, potser és l'acte més significatiu dels darrers dies, si la dissecció es fa pensant amb l'òptica de candidata. I ho és pels fons i la forma. Colau i Díaz van mirar al futur -el temari de la reunió era la lluita contra la precarietat, els fons europeus, la transició ecològica i la desitjada llei d'habitatge per regular els lloguers-, però la líder dels comuns també va posar èmfasi en el bagatge propi, per reivindicar la carpeta social del seu govern, des de la unitat antidesnonaments fins al dentista municipal, passant pels serveis d'assessorament energètic o el pla de salut mental per al col·lectiu juvenil. Un inventari de qui creu que ja ha sembrat la llavor, però que pensa que li queda feina per fer.
La fotografia conjunta amb la ministra, que serà l'esquer electoral de Podem en les pròximes eleccions espanyoles, té un altre missatge. Conscients que als comicis del 2019 ja no va ser la candidata més votada, Colau necessitarà que tot estigui alineat per poder retenir l'alcaldia. I li anirà bé un Podem fort, amb Díaz com a tàndem per esgarrapar el vot que té com a referència l'esquerra espanyola. Encara més si Pedro Sánchez i el PSOE tenen la temptació d'avançar les eleccions a l'Estat per fer-les coincidir amb les municipals, i així passar el rasclet amb el vot socialista a la Moncloa i el vot del PSC a l'Ajuntament de Barcelona. El ticket que exhibeixi Colau ha de consolidar-se -l'alcaldessa només ha dedicat elogis a la successora d'Iglesias- perquè els socialistes voldran treure suc de la carta de Sánchez i no és descartable que es plantegin un cap de llista que pugui rellevar Collboni.
Però a Colau li fa falta molt més que el vent de cua que li pugui arribar de Madrid. També és vital que Barcelona en Comú digereixi debats passats -com el del cas Valls, que va situar a la perifèria de la formació veus rellevants dels comuns- i, sobretot, que l'agenda de ciutat cristal·litzi. Els bioritmes de la capital han de tornar a funcionar quan es tornin a posar les urnes. Sembla una paradoxa, però a l'alcaldessa la pot ajudar ara el turisme i que els ingressos que deixi revitalitzin el teixit productiu.
Després de la pandèmia, Barcelona s'ha de retrobar. En l'èxit de la candidatura de Colau el 2023 pesarà el recorregut de l'obra de govern -des de l'avenç de les superilles fins a l'ampliació dels eixos verds, passant pels esforços per ampliar el parc públic d'habitatge, el llistat d'iniciatives pioneres en matèria social o el desplegament del pla de barris cap al Besòs-, però tant o més important serà la percepció que la ciutat progressa. Que es concreten les transformacions que estan en marxa i també que avancen els seus ciutadans. Una dada esfereïdora: els serveis socials han registrat un increment del 22% d'usuaris des que el coronavirus ho va sacsejar tot, un terç dels quals mai havia necessitat ajuda.
Les divergències polítiques amb el PSC no passaran desapercebudes quan arribi l'esprint final, però si la ciutat té pols i es veuen progressos en els projectes essencials, Colau podrà aspirar a la victòria. L'urbanisme tàctic, l'ampliació de l'aeroport de Barcelona, el model de seguretat, la relació amb el món econòmic,el projecte de l'Hermitage o el combat al trànsit privat -que es resumeixen en el model de ciutat- faran aflorar tensions amb els socialistes, però l'alcaldessa té eines per esquivar esculls i capitalitzar l'obra de l'executiu municipal, de qui n'ha fet còmplice ERC sempre que ha pogut. Els comuns s'esmercen a dir que els republicans són el seu principal soci, etiqueta que Ernest Maragall matisa tant com pot. Colau va perdre les eleccions el 2019 -tot i conservar després l'alcaldia- perquè no va ser prou seductora entre el sobiranisme d'esquerres, el mateix que va percebre en ERC una opció guanyadora. En el vot de l'Eixample o Gràcia hi haurà més batalla d'aquí a dos anys que a Nou Barris, i Ernest Maragall aspira a repetir com a cap de llista.
"Colau té ganes de presentar-se a la reelecció", deia Jordi Martí, regidor de la Presidència, en una entrevista a NacióDigital fa poc més d'un mes. Sostenia Martí, gerent en l'anterior mandat i peça clau en l'engranatge del govern de coalició municipal, que l'alcaldessa vol veure "culminar" un projecte que, al seu entendre, "està posant els fonaments d'un canvi estructural". Quan als comuns es parla de Colau sempre hi apareix aquesta referència a la mirada "diferent" sobre la ciutat que va irrompre el 2015. La mirada de qui ha estat la primera alcaldessa de Barcelona, que té corda i vol recuperar tots els de la seva corda.
Perquè Colau medita repetir. Fa setmanes que treballa amb aquesta hipòtesi i tots els moviments, discrets i públics, la condueixen a preparar uns altres comicis com a cap de cartell de Barcelona en Comú. La líder dels comuns està prenent el pols de la ciutat amb visites als barris lluny de les càmeres, contactes de carrer que van més enllà de les conegudes trobades amb l'alcaldessa que va posar en marxa en el seu primer any al despatx d'alcaldia. I també ha escoltat veus de confiança -també d'antics col·laboradors- per dibuixar el recorregut de la segona part del mandat i imaginar un nou escenari electoral, per força marcat pel moment polític que visqui Catalunya i l'abast de la legislatura espanyola, que la primavera d'aquí a dos anys tocaria al seu final.
Els moviments en privat van vinculats a una agenda pública d'una alcaldessa amb ganes d'estirar el seu recorregut a la plaça de Sant Jaume. La trobada de dimarts a Madrid amb Yolanda Díaz, ministra de Treball i hereva de Pablo Iglesias com a veu de Podem al govern espanyol, potser és l'acte més significatiu dels darrers dies, si la dissecció es fa pensant amb l'òptica de candidata. I ho és pels fons i la forma. Colau i Díaz van mirar al futur -el temari de la reunió era la lluita contra la precarietat, els fons europeus, la transició ecològica i la desitjada llei d'habitatge per regular els lloguers-, però la líder dels comuns també va posar èmfasi en el bagatge propi, per reivindicar la carpeta social del seu govern, des de la unitat antidesnonaments fins al dentista municipal, passant pels serveis d'assessorament energètic o el pla de salut mental per al col·lectiu juvenil. Un inventari de qui creu que ja ha sembrat la llavor, però que pensa que li queda feina per fer.
La fotografia conjunta amb la ministra, que serà l'esquer electoral de Podem en les pròximes eleccions espanyoles, té un altre missatge. Conscients que als comicis del 2019 ja no va ser la candidata més votada, Colau necessitarà que tot estigui alineat per poder retenir l'alcaldia. I li anirà bé un Podem fort, amb Díaz com a tàndem per esgarrapar el vot que té com a referència l'esquerra espanyola. Encara més si Pedro Sánchez i el PSOE tenen la temptació d'avançar les eleccions a l'Estat per fer-les coincidir amb les municipals, i així passar el rasclet amb el vot socialista a la Moncloa i el vot del PSC a l'Ajuntament de Barcelona. El ticket que exhibeixi Colau ha de consolidar-se -l'alcaldessa només ha dedicat elogis a la successora d'Iglesias- perquè els socialistes voldran treure suc de la carta de Sánchez i no és descartable que es plantegin un cap de llista que pugui rellevar Collboni.
Però a Colau li fa falta molt més que el vent de cua que li pugui arribar de Madrid. També és vital que Barcelona en Comú digereixi debats passats -com el del cas Valls, que va situar a la perifèria de la formació veus rellevants dels comuns- i, sobretot, que l'agenda de ciutat cristal·litzi. Els bioritmes de la capital han de tornar a funcionar quan es tornin a posar les urnes. Sembla una paradoxa, però a l'alcaldessa la pot ajudar ara el turisme i que els ingressos que deixi revitalitzin el teixit productiu.
Després de la pandèmia, Barcelona s'ha de retrobar. En l'èxit de la candidatura de Colau el 2023 pesarà el recorregut de l'obra de govern -des de l'avenç de les superilles fins a l'ampliació dels eixos verds, passant pels esforços per ampliar el parc públic d'habitatge, el llistat d'iniciatives pioneres en matèria social o el desplegament del pla de barris cap al Besòs-, però tant o més important serà la percepció que la ciutat progressa. Que es concreten les transformacions que estan en marxa i també que avancen els seus ciutadans. Una dada esfereïdora: els serveis socials han registrat un increment del 22% d'usuaris des que el coronavirus ho va sacsejar tot, un terç dels quals mai havia necessitat ajuda.
Les divergències polítiques amb el PSC no passaran desapercebudes quan arribi l'esprint final, però si la ciutat té pols i es veuen progressos en els projectes essencials, Colau podrà aspirar a la victòria. L'urbanisme tàctic, l'ampliació de l'aeroport de Barcelona, el model de seguretat, la relació amb el món econòmic,el projecte de l'Hermitage o el combat al trànsit privat -que es resumeixen en el model de ciutat- faran aflorar tensions amb els socialistes, però l'alcaldessa té eines per esquivar esculls i capitalitzar l'obra de l'executiu municipal, de qui n'ha fet còmplice ERC sempre que ha pogut. Els comuns s'esmercen a dir que els republicans són el seu principal soci, etiqueta que Ernest Maragall matisa tant com pot. Colau va perdre les eleccions el 2019 -tot i conservar després l'alcaldia- perquè no va ser prou seductora entre el sobiranisme d'esquerres, el mateix que va percebre en ERC una opció guanyadora. En el vot de l'Eixample o Gràcia hi haurà més batalla d'aquí a dos anys que a Nou Barris, i Ernest Maragall aspira a repetir com a cap de llista.
"Colau té ganes de presentar-se a la reelecció", deia Jordi Martí, regidor de la Presidència, en una entrevista a NacióDigital fa poc més d'un mes. Sostenia Martí, gerent en l'anterior mandat i peça clau en l'engranatge del govern de coalició municipal, que l'alcaldessa vol veure "culminar" un projecte que, al seu entendre, "està posant els fonaments d'un canvi estructural". Quan als comuns es parla de Colau sempre hi apareix aquesta referència a la mirada "diferent" sobre la ciutat que va irrompre el 2015. La mirada de qui ha estat la primera alcaldessa de Barcelona, que té corda i vol recuperar tots els de la seva corda.