Després de la victòria, cal proclamar-ho: la culpa és d'en Figo. Traïdor de manual per a l'afició, carnassa per a periodistes i innombrable per a antics "vispresidents". Protagonista inesperat de l'aventura berlinesa blaugrana, el portuguès té –a banda d'un passat tèrbol amb dobles contractes simultanis i promeses incomplertes– una gran predilecció pels diners, pel poder i per la notorietat, tal com demostra que s'hagi postulat com a candidat a la presidència de la corruptela organitzada de la FIFA. Però que la visceralitat no ens deixi perdre de vista l'oportunitat que n'acabi sent el president. De la mateixa manera que el seu fitxatge per l'etern rival va ser la millor notícia per als blaugranes.

Les dades són clares. Amb l'arribada de Florentino Pérez –de la mà de Figo, el seu gran aval–, el Madrid deixa de ser el dominador del futbol mundial i passa el ceptre al Barça, que ara compta ja amb 86 títols internacionals, per 82 del Madrid. Des que el president d'ACS arriba al Bernabeu l'any 2001 –que coincideix amb una llotja plena de prohoms del PP i convertida en seu de negocis perpetus i multimilionaris–, el Madrid acumula 11 títols per 24 del Barça. Catorze anys després, la glòria ha agafat el pont aeri, amb el Juventus com a darrera víctima.

Més enllà d'una victòria, el Barça ha fet en els darrers anys una remuntada històrica, i ha deixat clar un canvi d'era. Del blanc i negre al color. Del futbol carrincló al futbol modern. Del futbol de gladiadors al futbol orgànic, on tothom treballa, on l'atzar és fruit de l'esforç i on el joc és un tauler d'escacs, amb batalles tàctiques, derrotes que garanteixen victòries a llarg termini, on el triomf no és un resultat immediat, sinó una cursa de fons. On la derrota o la victòria mai són prou transcendents com per aturar el canvi. El Barça entès com la modernitat que vol canviar la història. Amb l'horitzó d'unes imminents eleccions a la presidència del club, és moment de no equivocar-se.

I amb això la lliçó és clara: contra traïcions, perseverança. Contra l'ofec, fe. Contra el passat en blanc i negre, un model digne del millor futur. En realitat, li devem molt al portuguès, el protagonista involuntari de la final. Perquè mai li podrem agrair prou a Figo que fes el que va fer. Gràcies, amic. Et devem la glòria. I ara és a les nostres mans.