Un professor fa classes sobre el sistema de partits polítics a Catalunya. Amb petits matisos, pot anar explicant durant 25 anys més o menys el mateix. De sobte, se n’adona que els últims cursos ha hagut de canviar pràcticament totes les diapositives del seu Power Point. Que els partits renovin els seus logos per semblar més moderns és nomes l’anècdota, el que està passant és molt més fort. Tot canvia de pressa i a una velocitat inusitada: res és previsible. Allò que semblava etern: sigles, lideratges o referents morals són substituïts d’un dia per l’altre per autèntics nouvinguts.  

Catalunya tenia, des de la transició, un sistema de partits polítics molt estable. Dos partits grans que es repartien el poder de les institucions i tres de mitjans que s’alternaven en la tercera, quarta i cinquena posició. Però de sobte va arribar un colossal temporal format per la combinació de tres grans vents. Tres vents que produeixen estralls, perquè són forts i sobretot perquè han arribat a l’hora encara que tinguin procedències diferents. Ventades que al mateix temps arrenquen, enlairen, fusionen, escindeixen i arrasen. Si els veus venir t’hi pots mirar de posar bé però si no els intueixes, se t’emporten. Alguns dels vents són casolans, altres afecten tot Europa i també Espanya, però a Catalunya es manifesten amb especial intensitat.

El primer vent neix de casa mateix, era antic però ara s’ha enfortit. Té quatre barres i l’encapçala l’estel de la llibertat. Alguns ja havien anunciat que es faria vigorós però de cop i volta va agafar una embranzida descomunal. Si t’hi poses a favor t’enlaires, si t’hi poses en contra sobrevius, però si l’ignores o dubtes un sol instant sobre com encarar-lo, se t’emporta sense miraments. I encara que a vegades ho sembli, no hi ha manera que afluixi!
El segon vent és roig intens, afecta a tot Europa però quan arriba al sud pren una desmesurada força. Ha vingut desfermat per l’aguda crisi econòmica, és el vent de la ràbia dels desposseïts que veuen com la crisi econòmica deixa al descobert la desigualtat i la injustícia. Vent que s’abat contra els vidres dels bancs i de les grans corporacions i és especialment cruel amb els partits d’esquerra moderats que fan les mateixes polítiques econòmiques que la dreta...

El tercer vent ho deixa tot net com una patena. Escombra la corrupció, les estructures verticals, les malifetes dels polítics, les suites del Palace i tot allò que faci olor a poder, autoritat i privilegis. El vent travessa murs, entra als palaus i fins i tot deixa el rei nu. Dels tres vents és el més inesperat. Diuen que no havien vist mai res semblant, ja que és tant fort que ni els més poderosos el poden evitar.

El gran temporal dels tres vents ha atacat Catalunya amb molta força i ara, sembla que tot i que amb menys intensitat, comença a atacar també Espanya. En definitiva, l’onada independentista, l’eclosió de l’esquerra revolucionària i la revolta democràtica contra una classe política que es mirava massa el melic.

I què passa després dels grans temporals? Que el paisatge queda irreconeixible; els grans  arbres s’han esquinçat, alguns arbusts s’han vigoritzat i moltes noves plantes creixen adaptades a les noves condicions. Fins i tot algunes herbes que havien aparegut intentant aprofitar la situació han acabat també volatilitzades i ja no en queda ni rastre... De fet, estem intentant entendre el nou paisatge després de la ventada, però és que el temporal... tot just ha començat!